Dissabte 2 de maig
Primer dia que tothom pot sortir a fer esport i passejar, per franges horàries.
El Dani surt a les 7 a córrer. Torna a tres quarts de vuit amb l’objectiu aconseguit. M’explica que hi havia força gent però que es podia circular sense problemes de distància.
Al llarg del matí arriben imatges dels diferents passejos a la vora del mar, tots plens de gent, especialment el de Barcelona. Tinc la mateixa sensació que el primer dia que van deixar sortir els nens: si es fa en cap de setmana encara hi ha més aglomeracions. Caldrà veure dilluns, quan hagi passat l’eufòria del primer dia i tothom retorni a les seves rutines.
Des de primera hora, al carrer se sent molt xivarri. Als que han sortit a passejar s’hi sumen els que sí o sí han de fer la compra setmanal dissabte al matí. Aquestes setmanes m’he adonat de com de difícil és canviar d’hàbits.
Si miro el carrer veig cues per tot arreu: davant de Can Gòdia, a la bacallaneria, al Macxipan de la cantonada, als pernils i una que travessa el carrer i que no sé ben bé d’on ve.
Avui no fem barbacoa al terrat, fa massa calor. Hi estem una bona estona amb els gats, intento raspallar-los que és l’època que deixen anar més pel.
A la tarda deixo ben net el terrat, i llegeixo una bona estona, esperant que es facin les 8, l’hora en què sortiré.
Em vesteixo amb les malles i les vambes, en principi caminaré ràpid (faré un Rajoy, no sé si compta com a esport), i si puc arribaré fins a la barca Maria.
A les 8 menys 5 ja estic a punt. Sonen les campanes i sento els pocs aplaudiments que hi ha últimament. Deixo passar un parell de minutets i baixo al carrer. Abans d’obrir la porta sento algú aplaudint. L’obro i veig els veïns de davant al portal, que em saluden divertits. Són ells els que aplaudeixen.
Els saludo mentre tanco la porta darrere meu.
Començo a baixar el carrer i veig que gairebé tothom està a la seva porta aplaudint. Em sembla increïble que, després de cinc setmanes, no ens n’haguem adonat que cada vespre es munta aquest sarau a sota de casa.
La nostra façana dona a un altre carrer, molt comercial però on no hi viu gairebé ningú, i encara menys al nostre tram.
Baixo el carrer amb aplaudiments a banda i banda. No reacciono a temps, m’hauria d’haver sumat als aplaudiments. El veí de l’última casa em fa la broma que sembla que m’estiguin aplaudint a mi. Li mostro la meva perplexitat per no haver-ne sabut res fins ara.
Continuo a tota velocitat fins el carrer del Mar. Saludo la meva cosina de lluny, saludo uns coneguts, travesso la via i em planto a l’altra banda.
Analitzo ràpid la situació, sembla raonable, poso la directa. Mica en mica, m’envolta més gent: sobretot corrent, però també n’hi ha que passegen. En comptes de badar, com faig sempre que surto a caminar, em converteixo en una màquina de càcul de distàncies i trajectòries. Com en un videojoc, tota la meva atenció està centrada a no topar amb ningú i a mantenir la màxima distància de seguretat. No tinc sensació de perill, però es fa difícil mantenir els dos metres de distància amb tanta gent movent-se a velocitats i direccions diferents.
Quan arribo a la riera Canyadó em sento que formo part d’un eixam que m’empeny. Em poso a córrer. Jo, que l’última classe de gimnàstica del cole em vaig alegrar tant perquè mai més correria.
El primer moment penso que no aguantaré ni mig minut, que faré el ridícul, però de seguida veig que tampoc estic tan malament. Vaig tirant però de seguida me n’adono que a l’arribar al tram de Can Ribó, que el passeig es fa estret, es crearà un coll d’ampolla.
Decideixo donar la volta al final del tros ample, continuo corrent per la banda dreta del carril bici, esquivant els que venen de cara. Comença a ser agobiant veure tanta gent en la mateixa direcció.
Baixo la riera Canyadó i travesso a l’altra banda, pujo a tota velocitat, com si ho hagués fet tota la vida. Encara m’aficionaré a això de córrer. Però ja tornaré un altre dia.
Torno caminant per la Plaça Casagemes i els carrers secundaris que suposo que estaran menys concorreguts. Em poso la mascareta sobretot per respecte, crec que cal que ens donem aquesta confiança entre nosaltres, que mostrem que vetllem pels altres.
Arribo a casa mig contenta però mig estressada. M’ha anat bé, però no sé si era el millor dia ni la millor hora per sortir.
Em dutxo, sopem, mirem la sèrie.
