15 dies al Japó

Estem tornant de dues setmanes al Japó ben aprofitades. És un viatge que teníem pendent des de l’any passat, quan ja vam estar a punt de comprar els bitllets en més d’una ocasió. Aquesta vegada no ens va tremolar el pols i al desembre ja teníem cita per agafar un avió el 20 de juny. Ben fàcil.

La ruta

I va arribar el 20 de juny i no vam tenir més remei que anar cap El Prat i agafar l’avió que ens va dur fins a Hèlsinki, un altre que ens va traslladar a Nagoya i, finalment, un tercer fins a Sapporo.

Va ser el Dani qui després de molt investigar (aquests temes els porta ell) va decidir que Finnair era la millor opció, perquè és el trajecte més curt, passant pel nord. I, efectivament, així ens ho va certificar el 99% del passatge que va pujar a Barcelona, ja d’origen oriental.

Tot i això, espero que per la propera (que desitjo sigui aviat) puguem volar-hi directes des de Barcelona.

El temps

Sí, ho sabíem, i vam cometre la temeritat d’anar al Japó al juny, en plena temporada de pluges, i quan tots els blogs (el del Kirai en majúsucules i negreta, glups) i guies que havíem consultat insistien en NO anar-hi al juny.

Però sent encara temporada baixa i just havent acabat les classes és quan ens encaixava millor. Al cap i a la fi, des de fa força anys, independentment de quan anem de vacances ens plou. Estem curats d’espants i no en venia d’una. Així doncs, mentalitzats i amb la maleta carregada de calçat amb gore-tex, impermeables i paraigües vam anar cap allà.

I per alguna gràcia divina que va decidir posar fi a la nostra malestrugança i compensar-nos pels viatges remullats, no vam haver de desplegar l’arsenal de pluja fins l’últim dia i hem gaudit de dies radiants en tot el nostre viatge.

Malauradament, tot el que no ens va ploure a nosaltres, i més, va caure just quan vam marxar. El follet que va aturar la pluja mentre hi erem la podria haver dosificat, que anàvem preparats! 🙁

Hokkaido

La nostra primera etapa al Japó va ser Sapporo, us sonarà d’uns Jocs Olímpics d’hivern, concretament els de 1972.

I us preguntareu què se’ns havia perdut a Sapporo, oi?

La resposta és que ja fa força anys vam descobrir que a prop de Sapporo hi ha una mena d’urbanització que es diu Sweden Hills, que van fer a imatge i semblança de Suècia. Sembla ser que un ambaixador suec que passava per allà va veure que el clima i la vegetació eren molt semblants als de Suècia i va decidir muntar aquest tinglado.

El nostre objectiu inicial era celebrar el Midsommar (la festa del solstici d’estiu sueca) allà. Malauradament, aquests japonesos s’avancen als suecs i no la celebren el 23 sinó una setmana abans, per la propera ja ho sabem. Després us explico més coses d’això.

I així és com vam anar a petar a Sapporo, a l’illa del nord, Hokkaido.

Efectivament, la primera impressió només agafar el tren des de l’aeroport era que semblava molt Suècia. Tant per la vegetació, com per la forma de les cases, la distribució de les urbanitzacions… en algun moment que el cervell desconnectava per uns segons interpretava el paisatge com si estigués allà, fins que algunes lletres desconegudes em deien que no, que allò era molt més lluny.

Sapporo

Edifici de l'antiga oficina del govern a Sapporo

També a l’arribar a la ciutat de Sapporo moltes coses em van recordar les ciutats nòrdiques, suposo que per una simple qüestió de lògica del fred. Crec que va ser un bon lloc pel nostre primer contacte amb el Japó, moltes coses ja ens eren conegudes i la ciutat en sí molt amable de transitar, amb tot el que hem vist a la resta de llocs on hem estat però amb una mesura i un tarannà més “nòrdics”, per entendren’s.

El que també va ser molt d’agrair a Sapporo va ser l’experiència de sentir-se l’únic turista. De turisme n’estem convençuts que n’hi havia, i molt, però els occidentals que vam veure en els quatre dies que hi vam ser els podríem comptar amb els dits d’una mà. La resta, suposem que era turisme interior (allà dalt s’hi està de meravella, hi fa força fresqueta) i molt de xinès i d’altres països d’Àsia, però com que no sabem distingir gaire la sensació era de ser els únics guiris allà. A aquestes alçades de la globalització sembla impossible arribar a un lloc on un iaio es gira tot sorprès i comenta als seus col·legues assenyalant-te alguna cosa del tipus “oh, americans” (això va ser a Sweden Hills).

A banda de patejar amunt i avall, a Sapporo vam visitar l’Ajuntament i el jardí botànic, molt maco tot plegat. Vam menjar el millor ramen del viatge en un modest restaurant de sota l’estació, dels que pagues el tiquet a la maquineta, i vam tastar el soup curry, típic d’allà. També vam menjar gelat amb llet de les vaques de Hokkaido, que els hi tenen molt d’apreci. I una tarda ens vam acostar fins al Moerenuma park.

El parc que rodejava l’Ajuntament:

Parc a Sapporo amb dues dones assegudes a un banc mirant amunt

Les catifes de Corpus a la japonesa:

Catifes semblants a les de Corpus amb molta gent mirant-les

I el Moerenuma park:

Interior de l'edifici piramidal de vidre del Moerenuma park
Vista d'un camí del Moerenuma park

I vam prendre cervesa, què més es pot demanar?

I és que de seguida que vam arribar també vam adonar-nos que era una ciutat amb molta tradició cervesera. A banda de la conegudíssima cervesa Sapporo, la ciutat està agermanada amb Munich i justament aquells dies hi havia una fira de cervesa belga.

A més, la Sapporo té muntat un bier garten impressionant, tipus els de Munich, molt xulo i amb força gresca i xerinola (faltava la banda tocant, aix!). Val la pena anar-hi.

Edifici de la Sapporo biergarten
Interior del restaurant de la Sapporo Biergarten amb una gatifa d'un ós amb una cervesa

Otaru

I com que hi vam estar quatre dies, la nostra intenció era fer una sortida, anar una mica lluny. Ens hagués fet gràcia fer alguna excursió a un dels volcans de la zona o visitar algun dels indrets naturals que veiem a les fotos de les oficines de turisme.

Finalment, vam decidir explorar la natura de Hokkaido amb calma en una altra ocasió (en el mapa no ho sembla, però les distàncies són enormes, tot està molt lluny!) i vam anar a lo fàcil, el destí més trillat de tots: Otaru.

Otaru vindria a ser una mena de Sitges. Agafes un tren i en 40 minuts hi ets. Està a la costa i la foto típica de tots els reclams turístics és un canal, aquest:

Vista del canal d'Otaru

I l’altra cosa que té és un carrer força llarg ple de botigues de figuretes de vidre, botigues de gelats, estris de cuina, aperitius d’algues… un poble turístic amb el seu carrer de botiguetes, vaja.

Dos edificis del carrer comercial d'Otaru

Sweden Hills

Però l’aventura principal per la que havíem anat a parar a Sapporo era la visita a Sweden Hills. Com ja us he comentat, el Midsommar ja l’havien celebrat una setmana abans, però el lloc continuava mantenint l’interès.

Per anar-hi, calia agafar un tren fins a l’estació Ishikari-Futomi, un poble a mitja hora de Sapporo i allà dalt del turonet hi havia el nostre objectiu.

Vista exterior de l'estació de Futomi

La primera sorpresa va ser que només arribar a l’estació, calcada a una estació sueca, el petit bar que hi havia es deia Fika i estava totalment decorat amb motius suecs a banda de vendre-hi tota mena de souvenirs del país. La cosa començava a ser divertida.

Fullejant unes revistes a la cafeteria de l'estació de Futomi

Vam aprofitar per fer això mateix, un fika i quan vam sortir-ne vam veure que llogaven unes fantàstiques bicis elèctriques Panasonic. Bé, llogar no, perquè fer-les servir era gratis deixant una fiança de 2000Y (aquesta confiança també recorda a Suècia). Després d’omplir un formulari en japonès amb l’ajuda dels dibuixos de la senyora del bar i el google translate (molt útil l’opció de traduir des de foto) vam enfilar cap a Sweden Hills.

Pel camí ja vam veure més elements relacionats amb Suècia: una barana d’un pont pintada de blau i groc i amb cascos vikings, una casa amb la bandera sueca onejant… fins que arribem al que pròpiament era la urbanització on totes les cases eren les típiques vermelles, amb el seu jardinet, les seves floretes i uns quants japonesos arreglant la gespa. N’hi havia algunes en construcció que revelaven que eren de Sweden house, una empresa (pel que dedueixo japonesa) que es dedica a fer cases a l’estil suec. Si ho fan, ho fan bé, què carai!

Barana amb colors i motius suecs, amb un dalahäst a un extrem

La primera parada la vam fer al Swedish Center Foundation, que vindria a ser un centre cívic suec on hi tenen exposicions temàtiques (ara n’hi havia una d’Örebro), una biblioteca, hi fan cursos i tota mena d’activitats relacionades amb Suècia. També hi tenen un taller on hi bufen vidre i hi conviden suecs a fer-hi estades. Molt curiós tot plegat.

Exterior del recinte de la Swedish Center Foundation
Edifici de la Swedish Center Foundation amb les banderes de Japó i Suècia
Eki Stamp de la Swedish Center Foundation

Allà ens va rebre un japonès que parlava un suec perfecte, molt millor que el nostre, al qual ja havíem contactat via Facebook i ens esperava. Vam visitar el centre i vam parlar una estona amb el nostre amic japonès-suec i vam sortir a voltar amb la bici per comprovar que, efectivament, allò era Suècia al Japó.

Conjunt de casetes d'aparença típica sueca
Casa d'aparença típica sueca
Detall d'un rètol a l'entrada d'una casa amb l'adreça i el nom

La gran diferència és que mentre a Suècia les cases són així per tothom, aquí es notava una urbanització molt més pija, una mena d’excentricitat (com hem pogut corroborar al Japó tot allò que bategen com a hills té ànsies d’alt standing). I això ho vam experimentar al camp de golf, que a Suècia és la cosa més popular del món i molt sovint l’únic lloc on pots dinar a kilòmetres a la rodona. Doncs bé, arribem allà amb les nostres bicis buscant el cavall (dalahäst) gegant que el nostre amic ens havia dit que estava “per allà” i no només el senyor de la porta ens ve a rebre amb cara d’espant sinó que surt una mena d’encarregat per veure què passava. Amb el nostre japonès nul a l’alçada del seu anglès nul però gràcies a Sant Google li vam ensenyar la foto del que buscàvem i tot va quedar amb un “no és aquí”.

Vam girar cua i vam decidir tornar a veure el nostre amic que ens va indicar al mapa on podíem trobar el cavall. I, efectivament, allà on ens va marcar estava el cavall, el típic dalahäst de Dalarna, i és que Sweden Hills està agermanada amb Leksand.

Dalahäst gegant en un prat

Aquesta visita també ens va servir per descobrir uns llibres en japonès la mar de simpàtics que tracten sobre els països nòrdics, i com que són una mena de còmic, entre els dibuixos i el Google translate ja mig entenem què volen explicar.

Que aquests llibres, per cert, ens han servit per comprovar l’eficiència japonesa i el compromís pel treball (bé, almenys del gremi de llibreters). El tema és que al Swedish Center foundation vam fer una foto de la portada del llibre, vam anar a una llibreria de l’estació de Sapporo que ens havien dit que era prou gran i li vam ensenyar la foto a un treballador que estava per allà endreçant llibres. Com si li anés la vida va sortir corrents (literalment) pel passadís cap a una porta, de la porta corrents altra vegada cap els mostradors, dels mostradors a la porta… el vam veure passant corrents quatre vegades fins que va treure el llibre de no-sé-on i ens el va entregar amb una reverència. Missió acomplerta.

I l’experiència es va repetir altra vegada a Tokyo quan havíem descobert que hi havia dos llibres més de la sèrie i vam repetir l’operació d’ensenyar la foto de la portada a una altra llibreria. La mateixa eficiència però aquesta vegada l’objectiu estava just davant el lloc on vam demanar la informació, no va tenir tant de mèrit.

Els tres llibres japonesos sobre els països nòrdics

A partir d’aquestes dues experiències i d’una altra amb una noia d’informació dels ferrocarrils quan li vam demanar com anar a un lloc i va imprimir un munt de papers amb horaris i molt esforçada escrivia la resposta al google translate, cada vegada que demanàvem alguna cosa ens sabia gairebé greu pel compromís amb el que es prenen qualsevol petició, i segurament el problema és nostre, que no hi estem gens acostumats.

Tokyo

I es van acabar els dies a Sapporo i amb molta pena de deixar Hokkaido vam agafar un vol fins a Tokyo.

Ala de l'avió sobre el mar

A Tokyo vam estar tres nits a la zona de Ueno, bàsicament per comoditat: hi ha molts trens, metros i és prou cèntric. Correcte. Després vam fer dues nits a Roppongi, que sempre ens agrada variar. I allà crec que no la vam encertar: és una zona de marxa, plena de guiriam i un ambient amb els que no ens sentim gens identificats. A la propera crec que farem cas al Roger Compte (el seu blog va ser una de les nostres referències principals) i anirem a Ikebukuro, on hi vam fer una curta visita però suficient per veure que sí, que és una zona que ens agrada.

De Tokyo vam visitar el que visita tothom (el cruse de Shibuya molt decebedor, per cert!). Afortunadament amb un sol esplèndid, un cel blau i una calor que apretava però no ofegava. I a banda del que visita tothom, les nostres rutes van venir determinades per les nostres debilitats:

Papers i llapis

Doncs sí, una de les coses que em feia il·lusió del Japó era comprar llapis. Mira, m’agraden els llapis de mina i especialment els Pentel i més d’una vegada que n’he comprat a l’Amazon o l’ebay me’ls han enviat des del Japó. Doncs ja que hi anava, què millor que comprar-los directament?

Per tant, vaig fer una mica de recerca de llocs on podria trobar-ne i n’he recopilat uns quants. Tots són a Tokyo (sóc friki però tampoc tant), i per si us interessa allà van:

Sekaido (a la zona de Shinjuku): segurament el lloc amb més material dels que vam visitar. El Piera de Tokyo, vaja, on hauria anat quan estudiava a Eina. És una botiga que es veu de tota la vida, hi ha fotimer de material d’oficina i de Belles Arts. Van caure uns quants Pentel 😀

Itoya (a Ginza): aquesta és més de luxe, seria el Raima. Són 8 pisos, i el que més impressiona és el del paper, on hi tenen estanteries de fusta plenes de tota mena de papers que fan un mosaic de colors molt-molt maco. Val la pena anar-hi només per veure la botiga, però allà a banda d’unes llibretes amb una enquadernació curiosa no hi vaig comprar res més.

Tokyu Hands: aquesta està a totes les ciutats que hem visitat, normalment a llocs cèntrics i tenen molt de material de papereria i manualitats però també bosses, accessoris de viatge, de cuina… no és tan cuidat com les altres dues, seria una mena de Servicio Estación, que hi ha de tot però no destacaria per com ho tenen posat. Aquí és on m’hi he comprat la majoria de llapis, enganxines i algunes tonteries.

Filera de llapissos portamines

Gats

Com ja sabíem, al Japó els gats estan per tot arreu. A banda dels llapis, les compres i visites gatunes estaven assegurades.

En la nostra primera planificació de ruta vam incloure una visita a Tashirojima, l’illa dels gats. Està a prop de Sendai i si baixàvem de Sapporo en tren quedava a mig camí. Però després de fer càculs vam veure que no, que dedicar dos dies per veure uns gats no encaixava dins dels nostres plans. Au, a la llista de la propera.

El que no hem vist són gaires gats nipons, de carn i ossos, i els pocs amb els que hem topat no han estat gaire simpàtics, només un parell s’han deixat amanyagar. Ara bé, de material gatuno n’hi ha per donar i per vendre.

També vaig fer una recerca de llocs pels amants dels gats, aquí la meva recopilació (també tots a Tokyo):

Gotokuji Shrine

És un temple on, segons l’explicació de l’entrada, té l’origen el famós maneki neko quan un gat va salvar un general de morir per culpa d’un llamp fent-lo entrar al temple amb el seu famós gest.

Pels que venim de llocs on el maneki neko és una figureta de basar xinès, arribar a un temple on està a l’altar i la veneren és un xoc força important. A banda de trobar-la com a figura central del temple, n’hi ha infinitat de repetides que els devots han deixat d’ofrena. També per nosaltres és xocant que les ofrenes del temple en comptes de cames o braços de cera (mira que som tètrics, eh?!) siguin gatets blancs.

Ofrenes de moltíssims maneki nekos al temple de Gotokuji
Prestatges plens de maneki neko com a ofrena al temple de Gotokuji
Detall d'una finestra del temple de Gotokuji amb maneki nekos
Altar del temple de Gotokuji

Aquí em va passar una anècdota maca, i és que a la sortida un iaio que anava en bici i que parlava una miiiiica d’anglès ens va preguntar d’on érem. Suposo que li vam caure prou bé i va decidir regalar-me un paipai del temple. I perquè veieu com com som nosaltres, els que venim d’aquí, primer vaig desconfiar: no entenia que em volgués regalar alguna cosa, i de seguida vaig posar en marxa la meva calculadora mental per veure fins a quin preu em deixava timar. Però no, simplement em volia regalar aquell paipai del temple, quan ho vam entendre li vam donar les gràcies molt amablement i el iaio va continuar el seu camí. Maco 🙂

Ventall del temple de Gotokuji en primer terme amb l'entrada del temple al fons

Imado Shrine

Després de la fascinació que ens va produir el primer temple dedicat a gats, l’endemà al matí vam decidir anar al segon, l’Imado Shrine.

Aquest no és tan gran ni tan espectacular però també és de temàtica gatuna, hi ha les ofrenes de fusta de gats i una senyora molt amable i simpàtica que té cura de les plantes i la botigueta i que em va regalar dos trèbols de quatre fulles.

També hi vam estar força estona, vam deixar l’ofrena en forma de tauleta de fusta i vam continuar el camí.

Vista exterior de l'Imado Shrine
Sala del temple amn diferents figures de gats
Ofrenes de fusta penjades, en primer terme la nostra amb l'agraïment als nostres gats
Entrada de l'Imado Shrine

Anegawa Bookstore Nyankodo

A prop de l’estació de Jimbocho, una zona amb moltes llibreries que ens va agradar molt, hi ha dos llocs on poder fer compres especialitzades en gats.

La que ens va agradar més va ser una llibreria on tots, tots, tots els llibres són sobre gats i regentada per una iaia entranyable que insistint amb les seves explicacions en japonès finalment va aconseguir fer-se entendre: per allà a prop hi havia una exposició d’art de temàtica gatuna i ens va donar un descompte per si ho volíem anar.

A banda dels llibres hi venen alguns objectes també de gats, però pocs. Allà vam comprar-hi un parell de llibres il·lustrats que, com els de Suècia, entre els dibuixos i el Google Translate esperem poder-los desxifrar.

Llibres japonesos sobre gats

Bumpodo

Aquest dia vam fer doblet perquè molt a prop de la llibreria hi ha una papereria, Bumpodo, molt elegant i força gran que a la planta baixa hi tenen una gran selecció d’objectes sobre gats. Allà hi vam fer algunes compres d’objectes gatunos, que ens van embolicar amb molta cura.

Edo cat café

I, com no podia ser d’altra manera, vam acabar a un Cat Café. N’havíem vist un de molt luxós i polit a la zona de Roppongi, però no era exactament el nostre estil (me l’imagino ple de gats perses). I ja donant per fet que no aniríem a cap cat cafè, providencialment, vam veure un cartell al metro del que només entenia tres coses: cat café, les dates i una web.

Altra vegada Sant Google Translate em va ajudar a deduir on era i cap allà que vam anar. Com tots els que hem visitat, molt xulo, amb els gats una mica avorrits de tantes manyagues, i en aquest cas amb l’extra d’una quants jovenets que no es cansaven de jugar entre ells.

Dani acariciant un gat en un decorat que simula un espai de bany per a gats
Gats joves jugant en un decorat que simula un espai de bany per a gats
Dani acariciant un gat adormit

El que va ser curiós d’aquesta visita va ser al final: al sortir del cat café riuades de gent anaven cap a un lloc carregats de bosses plenes de cervesa i menjar, alguns disfressats. Després de seguir-los i treure el nas, resulta que estàvem al costat d’un gran estadi de sumo, però per com anava disfressada la gent diria que el que anaven a veure era més aviat una mena de pressing catch. Ho deixem per la propera, també.

Yanaka

Arribats a Tokyo, vam decidir acostar-nos xino-xano  a Yanaka des de Ueno. Havíem llegit que Yanaka era una de les zones més gatunes de Tokyo i ho vam voler comprovar.

També havíem vist que els gats de carn i ossos es concentraven principalment al cementiri, on podien estar més tranquils, lluny del sarau dels carrers.

Doncs bé, hi vam anar. I ens va decebre una mica, la veritat. Al cementiri sí que hi vam veure alguns gats repartits per aquí i per allà, cap de simpàtic excepte un de negre que estava a la falda d’un japonès que l’abraçava amb molt sentiment.

Tombes al cementiri de Yanaka amb un gat entre elles

Després hi ha un carrer on, en teoria, tot és de gats i també hi ha unes quantes escultures de gats aquí i allà. No sé si era tard (moltes botigues ja havien tancat), si estàvem cansats, o si no era el dia, però vam veure poca cosa relacionada amb gats. A la propera hi tornarem.

Mori Museum Digital Art

Per aquelles casualitats de la vida, la nostra estada a Tokyo va coincidir amb la inauguració del que, segons la premsa, és el museu d’art digital més gran del món. Calia anar-hi, doncs.

Dit i fet: vam comprar l’entrada anticipada per Internet i el dia 28 ens vam plantar a l’illa d’Odaiba, molt maca però força artificial (ho dic per l’intent de platja…) i després de fer un picnic allà vam anar al que ens pensàvem que seria una mena d’Ars Electronica Center, una Laboral (de l’època de les vaques grasses) o un ZKM però més espectacular. Una cosa important però reservada a sibarites de l’art digital.

A l’arribar al recinte on està el museu, una mena de centre comercial, ja vam veure que potser no era equiparable als casos anteriors. I a l’entrar i veure la gentada i un gran “sold out” ens va confirmar que allò, més que no pas un museu d’art digital com ens l’havíem imaginat, era una atracció massiva.

I així va ser: després d’una breu explicació (la versió anglesa passant cartells) entrem a una gran sala tota fosca amb unes projeccions impressionants. Totes les parets són projeccions d’elements naturals que evolucionen i interaccionen amb els visitants (segons m’han dit, nosaltres amb tanta gent no ho vam saber apreciar).

I tothom fent-se fotos i fent-se selfies i gaudint del paisatge. Maco i espectacular.

Projecció d'una cascada gegant amb persones a sota
Instal·lació de projeccions de Teamlab
Instal·lació de projeccions de Teamlab
Projecció abstracta amb dues espectadores a contrallum

Caminant desorientats per aquell gran espai topaves amb sales amb diferents peces, la que més em va hipnotitzar va ser la de les coreografies de llums. Hagués passat la resta de la tarda allà:

Coreografia de raigs de llum
Coreografia de raigs de llum, geomètrica

D’altres sales crec que abusaven dels miralls, de seguida que hi entraves veies el truc. Això sí: les fotos per l’Instagram garantien un munt de likes.

Espai amb infinitat de làmpares taronges
Instal·lació de llum de Teamlab, amb punts verds

Una altra de les que més em va agradar va ser la de les flors que creixien al te. Pagaves una infusió, i te la servien en una sala totalment fosca. De seguida, sobre la tassa s’hi formava una flor que evolucionava fins esclatar i perdre’s per la taula:

tassa de te amb projecció d'una flor a dins
Tassa de te amb projecció d'una flor a dins i pètals a fora
tassa de te amb projecció d'una flor a dins i pètals que s'expandeixen

I, com sol passar, la zona més interactiva era la dels nens.

Allà hi havia una instal·lació que combinava objectes reals (cases, núvols…) amb projecció, i que segons on movies els objectes es creaven carrers, carreteres, vies de tren, canals…

Intal·lació que combina objectes i projeccions simulant una ciutat
Intal·lació que combina objectes i projeccions simulant una ciutat

I l’altra que també ens va agradar molt, i de la que n’hi havia dues variants: en una làmina hi havia la silueta de diferents animals, la pintaves, l’escanejaven, i al cap de pocs segons prenia vida i es movia per tota la sala.

Projecció d'una balena gegant de molts colors
Dani pintant un llargandaix amb ceres en un full de paper
Lloro pintat en un full de paper
Vista general de l'espai de projecció, amb el lloro i el llargandaix projectats al terra, en moviment
Lloro projectat al terra, en moviment

I el mateix amb criatures marines:

Espai de la projecció amb els dibuixos fets pels assistents simulant espècies del fons marí
Projecció amb els dibuixos fets pels assistents simulant espècies del fons marí

I per acabar, una estona de relax mirant el mar:

Projecció d'onades amb persones davant assegudes a un sofà

Kyoto, Osaka, Nara i Nagoya

I després de cinc nits a Tokyo vam activar el nostre Japan Rail Pass (després us explico) i vam agafar el Shinkansen cap a Kyoto per afrontar l’últim tram de les vacances.

Aquest tram ens el vam prendre com un extra, anar als llocs que cal anar i fer el que tothom fa, que tampoc teníem gaire temps de res més.

Kyoto

A Kyoto només hi vam estar una nit, i vam comprovar la pulcritud i tranquil·litat dels carrers, més impecables que els impecables carrers de Sapporo i Tokyo. I què vam visitar? Doncs el que visita tothom: el bosc de bambú i el temple dels 10.000 toris, el Fushimi Inari.

Camí entre bambús
Detalls dels troncs de bambú al bosc de bambús
Filera de toris vermells
Altar amb dues deïtats

Osaka

Després de la pulcritud extrema de Kyoto arribar a Osaka va ser un xoc.  Ens va semblar brut, algunes coses tronades, amb molt de rebombori… molt menys glamourós que Kyoto.

A Osaka vam passejar-nos per Dotonbori (quin merder! però molt fotogènic, això sí) i l’endemà vam descobrir la zona de Shinsekai, a prop de l’estació de Tennoji, que s’hi assemblava però que és molt més tranquil·la, per nosaltres molt més agradable i on vam menjar un okonomiyaki i uns fideus yakisoba boníssims en aquest lloc cuinats amb molt de carinyo per una iaia i el que suposem és el seu nét.

Dotonbori:

Rètol lluminós d'entrada a Dotonbori
Canal d'Osaka amb llums a banda i banda
Façana de Dotombori amb una mà gegant que agafa un nigiriun

Shinsekai:

Carrer de Shinsekai amb la torre al fons
Façana d'un restaurant de Shinsekai il·luminada amb un peix gegant davant

Una tarda a un onsen

I, com que ja estàvem força cansats de tants dies sense parar, vam decidir donar-nos una tarda de respir i anar a una mena d’onsen. Els onsen són banys públics, amb molta tradició al Japó. Tohom et diu que hi vagis, però nosaltres encara no havíem trobat l’ocasió.

El cas és que d’onsen amb aigües termals i entorn idíl·lic al mig de la natura precisament a Osaka no n’hi ha, però no patiu, que han muntat una mena d’onsen-parc temàtic en un centre comercial. I com que ja havíem assumit que Osaka era així, vam anar a passar la tarda en remull a l’Spa World.

L’spa world és una mena de complexe de 8 plantes, i els onsen pròpiament estan a la 4 i a la 6. Com que homes i dones estan separats, cada mes assignen una planta a cadascun. A mi em va tocar la 4, l’Europea, al Dani la 6, l’oriental.

Doncs res, anem allà, paguem a la maquineta, ens treiem les sabates a l’entrada i passegem descalços pel terra de moqueta, pugem a un ascensor que em deixa a la planta 4, i ens acomiadem fins l’hora pactada.

Després de treure’m la roba i mig tapar-me amb una tovalloleta en una mena de vestuari d’estètica comunista ple de iaies i mares amb nenes, entro a la zona d’aigües… i pam, quin impacte! La Fontana di Trevi o vés-a-saber-què allà davant meu.

Im-pressionant. Val la pena anar-hi per per entrar via Roma, banyar-se entre les columnes de Grècia, passar per Finlàndia amb la seva cabana de fusta i les seves aurores boreals pintades al sostre (oh, i aigua freda, mai hagués pensat que m’hi sucaria tanta estona!) i, com no, anar de visita a Spain, amb un torero i un toro mida XXL en un pati andalús, #bufbuf!

Un cop superat el xoc inicial de tanta exhuberància europea, el cert és que segurament seria un lloc al que hi tornaria. La cascada a l’aire lliure d’Spain (malgrat el torero), les banyeres individuals de bombolletes de Finlàndia i la banyera amb una infusió d’espígol de Grècia em van deixar com nova.

Llàstima que no vaig poder pujar a la piscina de la planta 8, es veu que espectacular i amb unes vistes impressionants, que tancava a les 7 de la tarda #grrrrr

Nara

A Nara hi vam anar com qui va al zoo. Sabíem que hi ha cérvols i els volíem veure, i el dia que anàvem a Nagoya des d’Osaka vam decidir fer-hi una parada. Vam deixar les maletes a la taquilla de l’estació (per cert, molt bé les taquilles, n’hi ha de totes mides i a tot arreu) i vam anar cap allà.

I sí, comences a veure cérvols de seguida i de seguida trobes la primera paradeta que ven una mena de galetes que devoren amb delit. Esgotes el primer paquet de galetes abans d’arribar a la segona clapa de gespa, en compres un altre i el vas repartint.

Dani donant una galeta a un cérvol
Dani amb dos cérvols que li demanen menjar davant una botiga

I te n’adones que allò continua, que no només és allò, i t’endinses en una zona amb temples i menys cérvols, però molt més interessant.

Per sort, el Dani es va encaparrar que volia pujar a una muntanyeta molt verda que hi havia allà davant. Vam consultar amb el Wikiloc com pujar-hi i va acabar sent una excursió ben maca, amb unes vistes i una tranquil·litat que a baix no podries imaginar.

Vista de Nara des d'un prat amb un cérvol en primer terme
Vista de la vall, completament verda
Vista de Nara des de dalt, amb un cérvol en primer terme

Nara ens va sorprendre molt positivament. El que semblava una simple parada per veure cérvols crec que pot convertir-se en una visita d’un parell de dies. Ho apunto per la propera.

Nagoya i la ruta Nakasendo entre Magome i Nagiso

Nagoya era l’última etapa del viatge, vam arribar a l’aeroport de Chubu i havíem de tornar des d’allà.

I buscant coses per fer, vam anar a parar a aquest post on explica l’etapa entre Magome i Tsumago de la Ruta Nakasendo, un antic camí entre Tokyo i Kyoto, i que justament és molt accessible des de Nagoya.

Després d’una primera nit a Nagoya on vam comprovar que és una ciutat molt nova i (creiem) molt orientada al negoci, vam llevar-nos ben d’hora i vam agafar un tren cap a Nakatsugawa i d’allà un autobús fins a Magome que, perquè veieu, a banda d’estar perfectament indicat d’on sortia en un cartell on explicava la ruta era l’únic que tenia el nom escrit en l’alfabet llatí, no hi ha pèrdua.

Doncs bé, vam arribar a Magome en un dia rúfol, amb pluja intermitent, i no sé si per això o per l’època de l’any hi havia ben poca gent, i vam poder gaudir d’un poble maco-maco gairebé sols.

Carrer de Magome, amb casetes a banda i banda

I vam començar la ruta de 7km fins a Tsumago, per un bosc també molt agradable, impecablement senyalitzat i, cada dos per tres, amb unes campanes que havies de tocar per espantar els ossos.

Paisatge de boscos i carretera
Rètol d'alerta per ossos i campana

I vam fer la parada de rigor a la casa del tè, ben curiosa:

Façana de la casa del te

I vam continuar el camí:

Pont enmig de la vegetació

I vam arribar a Tsumago, on vam fer parada per menjar-nos els entrepans d’arròs que havíem comprat a l’estació:

Carrer de Tsumago
Carrer de Tsumago, moll per la pluja

Un cop a Tsumago tens l’opció d’agafar un bus fins a Nagiso, l’estació de tren més propera, però com que havíem recuperat forces i ja era l’últim dia de viatge vam fer un esforç final i vam anar-hi a peu, 3.5km extra que crec que valen la pena:

Camp d'arròs en primer terme, casa i muntanyes al fons
Vista general del poble de Nagiso, amb muntanyes ennuvolades al fons
Via 3 de l'estació de Nagiso

I, per concloure una de les etapes més maques del viatge, a Nagiso vam esperar el tren fins a Nagoya. A la propera farem més trams de la ruta Nakasendo, això ho tenim clar.

I l’endemà, de Nagoya a Hèlsinki passant per Sibèria, ben maco també:

Vista aèria durant el viatge de tornada, passant per sobre Sibèria i amb el mar encara gelat en part

I per acabar us explico algunes coses més:

El Japan Rail Pass

Segurament l’única cosa de la que ens penedim del viatge és d’haver comprat el Japan Rail Pass. Pels que no el conegueu, és un passi que et permet agafar qualsevol tren de la JR (la Renfe japonesa, salvant les distàncies), inclosos els d’alta velocitat (Shinkansen).

No dubteu a comprar-lo si feu uns quants trajectes llargs, és clar, però nosaltres que llarg (i tampoc tant) només vam fer el Tokyo-Kyoto, no sé si el vam acabar d’amortitzar.

El vam comprar sobretot perquè tothom ens espantava abans de marxar: compte que el transport és moooolt caaaaar… uhhhhh… compte que no el podreu comprar allà… uhhhhh… I, és clar, t’espantes, t’espantes, i l’acabes comprant.

També perquè vam calcular si ens sortia a compte en aquesta web. Hi poses els trajectes que penses fer i et fa la suma de tot plegat. Però, ah, alerta! Això d’anar amunt i avall amb el Shinkansen i reservant seient… a la pràctica no és així.

Per un viatge llarg (Tokyo-Kyoto) segurament val la pena fer la reserva i assegurar seient, però per la resta ni se’ns va passar pel cap: pujaves al primer que passava, i si era ràpid bé, si era borreguero també. Per la zona que ens vam moure un cop a Kyoto (Osaka, Nara, Nagoya) no hi havia tanta diferència i de seients sempre n’hi havia.

Si molt m’apureu i anem a de cara a la pela, penseu que no cal reservar seient ni al Shinkansen (els primers vagons són per qui no té reserva) i el preu del seient és gairebé la meitat del cost del bitllet. Aquí ja no sé si val la pena jugar-se-la.

I algunes coses més:

  • Si marxeu sense haver-lo comprat, ara ja el podeu comprar allà. És una mica més car però davant el dubte, prudència.
  • No tots els trens són de la JR, amb la qual cosa et limita alguns trajectes que podries fer amb una altra companyia perquè et queda més a prop o va més ràpid.
  • Hi ha passis regionals i de companyies de la zona, potser aquests últims no són Shinkansen i triguen més però per distàncies mitjanes pot ser una bona opció.

Les IC cards

El que sí que són me-ra-ve-llo-ses són les IC Cards. Si aneu a Tokyo tindreu la Suica, jo que la vaig comprar a Sapporo tinc una Kitaca, cada zona té la seva però serveix a tot arreu.

La idea és que és una tarja on hi carregues diners i pots anar al metro, trens i inclús algunes botigues només fent un pip. Cada vegada que surts del metro (la tarja es passa a l’entrada i a la sortida) et surt a la pantalleta el que t’ha costat i quant saldo et queda.

Espero que per la T-Mobilitat que (algun dia) tindrem aquí s’hagin inspirat en les japoneses.

I em preguntareu: és car el metro? És car el tren? I jo us diré: si penseu el que us costa cada vegada que passeu la t-10 o agafeu un regional a Girona, us esgarrifareu del car que és aquí!

L’idioma

Suposo que, com tothom, una de les pors abans d’anar al Japó és la barrera de l’idioma. Sabent només dir “hola”, “gràcies” i “adéu” en japonès et sents molt indefens. Quan arribes, veus que te’n surts però no les acabes de tenir totes.

Fins que passen els dies i arribes a una conclusió molt tranquil·litzadora: tot allò que és realment important està també en anglès. La resta, senzillament, no cal. De manera que de tooooot el que hi ha escrit només cal parar atenció a allò que entens. Cognitivament és un descans: el 90% del que en qualsevol altre país intentaries llegir infructuosament, allà, senzillament, ho has de passar per alt.

I si en algun lloc necessites més informació sempre tens Google Translate que amb una foto et permet entendre més o menys de què va el tema.

Per una altra banda, una de les coses que em va fer ballar més el cap va ser el desconeixement de l’anglès. Sí, ja ens havien dit que els japonesos en general no parlen anglès, però una cosa és no parlar-lo i l’altre és no saber ni el més bàsic. No vull que soni a queixa, sinó a fet que m’inquieta.

En un parell d’ocasions ens vam trobar en llocs de restauració assenyalant la carta i dient “english?” sense èxit. Sort que amb gestos i assenyalant es va a tot arreu.

A mi això em va fer reflexionar molt i és que algú que no sap ni els números vol dir que no té cap mena de contacte amb la cultura que impera a bona part del món, i que ens pensem que és universal. Que no vull dir que sigui bo o dolent, eh?! Però venint d’aquesta banda del món em sobta i em fa pensar. Com s’ho fan quan naveguen per Internet? Com accedeixen a bona part del coneixement? Quina música escolten? És una cosa que m’agradaria entendre per entendre també millor aquest país i la seva gent. Amb aquesta constatació em vaig adonar que potser m’estava perdent moltes coses, que realment no estava pescant res.

El menjar

Una altra cosa que ens havien dit però que fins que no ets allà no ho entens: el menjar és molt bo i molt barat. I sí, és que és això: molt bo i molt barat.

A mi m’agrada el menjar japonès però tampoc és que en sigui una fanàtica, pensava que als quatre o cinc dies trobaria a faltar el meu pa amb tomàquet i el meu fuet.

Doncs no: sorprenentment per mi fins l’últim dia vam estar menjant bé, bo, barat i variat. Bé, variat-variat tampoc perquè vam menjar ramen per sobre les nostres possibilitats. I és que està tan i tan bo… aix!

Els Eki Stamp

Una cosa que també em va fascinar són els segells que tenen a tot arreu: a estacions de metro, de tren, museus, temples… a tot arreu pots demanar el segell i l’estampes a una llibreta de record. I vas fent-ne la col·lecció.

Nosaltres en vam recopilar uns quants, però per la propera és una de les coses que m’agradaria prestar-hi més atenció.

El de Hokkaido, al que li tinc especial carinyo:

Full de llibreta amb l'Eki Stamp de Hokkaido

El de la Swedish Center Foundation que heu vist més amunt:

Full de llibreta amb l'Eki Stamp del Swedish Center Foundation

El de Nara, que es feia amb una maquineta a prova de milers de turistes:

Full de llibreta amb l'Eki Stamp de Nara

O els de Magome i Nagiso:

Full de llibreta amb l'Eki Stamp de Magome i Nagiso
Full de llibreta amb l'Eki Stamp de l'estació de Nagiso

Fins l’any vinent! 😀

Doncs sí, des de que vam pujar a l’avió de tornada i com ja haureu pogut comprovar, tenim clar que ens han quedat moltes coses pendents per fer al Japó. Volem tornar-hi i volem tornar-hi ja. A veure si tot encaixa i al desembre tornem a pitjar el botonet per comprar el bitllet… 🙂

Mentrestant, i mentre no arribi la propera ocasió, anirem revisant periòdicament la resta de fotos a l’àlbum del viatge al Japó 2018