15 dies (més) al Japó

Doncs sí, aquí som gent de paraula i si l’any passat ens vam prometre que tornaríem al Japó, a principis de desembre ja teníem els bitllets.

Vam decidir repetir dates perquè ens sembla una època perfecta, tot just acabades les classes, i abans de la calor i la temporada alta. Això sí, en plena temporada de pluges… uhhhh…

Per tant, com l’any passat, des de desembre ja teníem cita al Prat el 20 de juny i amb bitllet de tornada el 4 de juliol.

Stopover a Amsterdam

Aquest any vam aterrar a Tokyo i vam tornar des d’Osaka, i els bitllets més barats els vam trobar amb KLM, via Amsterdam, i tornant amb Air France, via París.

I ja que el vol surt pel mateix preu, vam decidir anar tranquil·lament i fer una nit a Amsterdam, que sempre val la pena. Va estar bé, però per la propera potser buscarem escala més barata.

Malgrat reservar amb sis mesos d’antelació i remirant ofertes periòdicament, l’hotel d’Amsterdam va ser amb diferència el més car de tot el viatge i el transport ens va deixar ben escurats. Sort que no vam decidir passar-hi una setmana!

I la temporada de pluges?

Pluja
Les previsions del temps solien tenir aquesta pinta, per sort després només plovia a estones… 🙂

Després de les no-pluges de l’any passat i el sol i cel blau permanent, crec que seria massa demanar repetir les mateixes condicions un any més i, com l’època demana, aquesta vegada sí que ens va ploure.

El que se’n diu ploure amb ganes ho va fer la tarda d’un dia que justament havíem tingut la brillant idea de llogar bicicletes, a Takayama, als anomenats Alps Japonesos.

Pel matí va aguantar força bé però a primera hora de la tarda ja va començar a ploure amb més intensitat… després us explico l’aventura.

Takayama
La retirada a temps… (la foto és del Dani)

A banda d’aquest dia, la resta ens va fer ruixats, ruixadets, xirimiri i sobretot cel ennuvolat. Res prou greu que ens obligués a canviar plans. Que té la seva part bona, perquè de calor no en vam passar gens. Però amb sol tot és més maco…

I acostumats com ho estem a Suècia, ja no comprem cap calçat que no tingui Gore-tex i l’impermeable forma part del core de la maleta. Apa doncs, pa’lante.

La ruta d’aquest any

Aquest any vam incorporar un nou membre a l’expedició, l’Ada, per tant vam decidir repetir algunes parades.

Com ja us he comentat, vam arribar per Tokyo i vam marxar per Osaka. I pel camí vam fer un arc per passar pels Alps Japonesos.

Vam fer nit a Tokyo, Takayama, Kanazawa, Nara i Osaka.

Tokyo

A Tokyo hi vam estar quatre nits i, com us podeu imaginar, no te l’acabes ni en quatre nits ni en quatre-centes.

Si l’any passat vam allotjar-nos a Ueno i a Roppongi, aquest any va ser el torn de Shinjuku i Akihabara.

Shinjuku

De Tokyo ens venia al cap Shibuya, potser fins i tot Ueno o l’estació central com a lloc més transitat.

Shinjuku és un dels noms que ens sonaven, com tants d’altres, però fins que no vam arribar a l’estació no vam ser conscients del trànsit de persones que hi havia allà, i de com de concorreguda és aquesta zona.

I, a posteriori, mirant la vikipèdia hem descobert que és l’estació més transitada del món (en dono fe!) i, de facto, la capital de la prefectura de Tòquio. No sé com anàvem tan mal informats.

El Yoyogi Park i Shibuya

L’endemà de l’arribada a Shinjuku era diumenge i, una de les coses més conegudes de Tokyo és que els diumenges pels voltants del parc Yoyogi i per certes zones Shibuya t’hi pots trobar un munt de gent disfressada i grups fent música.

Vam sortir de la nostra caseta i xino-xano ens vam acostar al Yoyogi Park, que hi vam entrar pel nord. Ens va impressionar moltíssim, en la línia dels parcs que ens agraden: molt amplis, molt tupits.

Yoyogi park
A l’entrada del Yoyogi park

Vam passejar gairebé sols fins que vam decidir anar a explorar el temple que hi ha just al mig. Allà hi havia arribat força gent, i vam poder presenciar uns nuvis i el seu sèquit, tots molt mudats. Em va cridar l’atenció que alguns convidats anaven vestits a l’estil japonès mentre d’altres a la manera occidental.

Un cop vista la zona, vam continuar cap el sud, ja amb molta gent i vam poder veure una col·lecció de botes de vi (de les nostres), encarades a una col·lecció de botes de sake. Resulta que l’emperador Meiji va voler-se obrir a occident i una de les coses que més li va agradar va ser el vi (francès, això sí).

Japó
Les botes de sake

Doncs bé, continuem la ruta i baixem cap a la zona on se suposa que hi hauria d’haver la gent fent cosplay i les bandes més estrambòtiques tocant. Res de res, ni una.

Potser justament aquella setmana s’havien posat d’acord i es van donar festa, potser la fira llatina amb representació de totes les menges de llatinoamèrica els va espantar, però allà no hi havia ningú.

Vam seguir el nostre camí i vam baixar fins a Shibuya, a veure el cruse, que ja vam visitar l’any passat, aquest amb l’extra de l’estàtua de Hachiko, el gos que esperava el seu amo a la sortida de l’estació fins que un dia no va tornar.

Hachiko statue
Amb l’estàtua de Hachiko, a Shibuya (la foto és del Dani)

I vam descobrir fotimer de referències al Hachiko, fins i tot els busos de la zona ho són.

Hachiko bus
Japó

L’edifici del Govern Metropolità

Una de les coses que ens penedim de l’any passat és no haver pujat a cap lloc elevat per veure el Fuji. Amb els dies tan clars que ens va fer, segur que des de molts llocs l’haguéssim vist. I sembla ser que un d’aquests és l’edifici del Govern Metropolità (tot i que no sé si és el millor), que aquest any el teníem ben a prop.

Però com que aquest any els núvols eren perennes i albirar el Fuji era impossible, vam decidir pujar-hi de nit.

L’edifici té dues torres i dalt de tot de cadascuna hi ha un mirador, s’hi puja gratis, però de nit només n’hi ha una en funcionament.

Doncs bé, vam arribar a les rodalies de l’edifici i tot estava fosc i tancat. Ni una ànima. Vam seguir els senyals que indicaven la visita al cim de la torre però tan a les fosques suposo que ens vam desorientar. Res tu, és diumenge, potser fan horari d’estiu i està tancat. Ja vindrem demà.

Per sort, ja de tornada, uns altres igual de perduts que nosaltres, van aproximar-se a un vigilant de seguretat que els va indicar el camí. A perserguir-los toca!

I, efectivament, allà sota, mig amagada, hi ha una porteta per les visites. Suposo que pel dia, l’hora o vés a saber què, estava pràcticament desert, sense cua. Doncs au, cap amunt! Val molt la pena! (i és gratis!) 🙂

Japó
Sí, Tokyo és immens.

Akihabara

Les dues últimes nits les vam passar a Akihabara, la zona dels videojocs i les façanes hiperlluminoses. Ja hi havíem estat l’any passat, però una nova visita no feia cap nosa.

I vam tornar a comprovar com els edificis plens de jocs de tota mena atreien un munt de públic variat… excepte a l’última planta, deserta, que és on hi ha els jocs de realitat virtual. Reflexionem-hi…

Japó

Ginza, Odaiba i el jardins del Palau Imperial

A banda del que ja us he explicat, aquest any vam tornar a Ginza, el barri de les botigues de luxe i, a banda de passejar pel carrer principal, ens vam acostar fins la Nakagin capsule tower, una construcció ben singular i modular, feta de capsetes i que es considera l’origen dels hotels càpsula. Molt molt xula, però fa molta pena l’estat de degradació en el que està 🙁

Japó
L’edifici Nakagin, l’origen dels hotels càpsula.

També vam tornar a Odaiba, en aquesta ocasió per visitar el Panasonic center (que pse, tampoc val la pena anar-hi expressament) però també per passejar per aquella zona tan àmplia i tan diferent de la resta de Tokyo. I per agafar el tren sense conductor que passa pel pont, una atracció per ella mateixa! 😀

Japó
Odaiba

Finalment, visita pendent de l’any passat: els jardins del Palau Imperial. Molt bé, molt ben cuidats, macos.

Japó
Els jardins del Palau Imperial

Els Alps Japonesos

La novetat que vam incorporar aquest any va ser dibuixar un arc per arribar a Nara, amb la idea de visitar el que tothom coneix com a Alps Japonesos.

Takayama

Per visitar la zona dels Alps Japonesos vam escollir Takayama com a centre d’operacions.

Quan reserves els hotels te la imagines com un poblet tradicional, antic, amb quatre casetes i, amb prou feines, algun restaurant. Totes les webs que consultes t’ensenyen la part tradicional i penses que fins i tot t’hi pots arribar a avorrir de tan tradicional i bucòlic que ho pinten.

Doncs res a veure amb això.

Arribes a una estació hipermoderna, un edifici que es nota construït fa poc i de seguida et trobes amb una mena de plaça també molt renovada plena de comerços, hostels i alguna cafeteria.

Puges pel carrer principal fins al hostel (per cert, molt bé el hostel) i està tot ple de botigues i botiguetes i restaurants a banda i banda.

I alguns turistes, no molts perquè és temporada baixa, però perceps que allò està preparat per masses.

Arribes a la conclusió que Takayama és Puigcerdà.

I vas a sopar a un restaurant on ofereixen aquella carn de Hida que no pots marxar sense tastar (vindria ser com la de Kobe però amb menys marketing a l’estranger) i la cambrera et demana d’on sou. Li dius amb tot l’orgull que de Barcelona (no aspires a que sàpiga situar Badalona al mapa) i et respon amb una expressió d’admiració que et deixa tot cofoi.

Fins que a la taula del costat se t’asseu una parella que comenta la carta en català i que identifiques que, com a mínim, són de Vic però que, com tu, quan els pregunten d’on són responen amb el mateix “de Barcelona”. Els fas un mig somriure de reüll que no perceben i quan marxes els dius “adéu” i “bon profit” amb un somriure sorneguer que no és correspost.

Doncs bé, malgrat ser l’únic lloc on hem sentit parlar català, Takayama pot ser un bon punt estratègic per la visita a la zona dels Alps.

Sobretot perquè fins allà hi ha bona comunicació en tren tant des de Nagoya (al sud) com des de Toyama (al Nord) i, per tant, des de Tokyo, Kyoto, Osaka… I des de l’estació d’autobusos de Takayama hi un munt de busos que et duen als principals llocs a visitar.

I perquè és còmode i convenient, hi ha una més que suficient infraestructura turística per poder passar-hi unes dies sense trencar-s’hi gaire el cap i coses a fer a la mateixa ciutat.

Takayama
Si voleu veure temples, a Takayama en teniu un munt tots seguits.

La pega és que es nota molt (no sé si m’atreviria a dir que massa) turístic i s’intueix que durant la temporada alta, i com diria el meu pare, allò deu ser la invasió.

Visites des de Takayama

La idea de l’estada a Takayama era fer-la servir de base per les visites a la natura de la zona.

La mala sort va fer que justament la pitjor meteorologia ens coincidís amb els dies que hi vam estar.

Per tant, vam ser prudents amb les sortides i, malgrat tot, i com ja us he explicat més amunt, un dia vam acabar l’aventura ben mullats.

El Hida Folk Village i el iaio que se n’aprofita

Una de les visites més típiques de la zona és el poblet de Shirakawa-go, patrimoni mundial de la UNESCO, on conserven les cases tradicionals de la zona.

Buscant informació, el que tothom coincideix és que cal anar-hi ben d’hora, ben d’hora perquè allò s’omple com un formiguer.

Amb aquesta perspectiva, a la que cal sumar que el trajecte en bus sortia per uns 50€ per cap i que el temps pintava bastos, vam optar per un succedani que ens quedava més a prop: el Hida Folk Village, que vindrien a ser les mateixes casetes recol·locades en un recinte museu a les afores de Takayama.

Per fer-ho una mica més interessant vam decidir llogar unes bicis i vam anar cap allà.

L’últim tram del camí feia pujada i vam veure un cartell tronat que anunciava alguna cosa (en japonès, és clar, i amb una traducció confusa). Com que valia els 700 yens que sabíem que ens costaria vam aparcar les bicis i vam enfilar un pendent que menava a una mena de botiga-traster molt tronat.

D’allà en va sortir un iaio ben trempat que la mar de content ens va vendre les tres entrades.

Estrany que no hi hagués ningú més, però fent el dia tan rúfol que feia i sent encara prou aviat ens va semblar gairebé normal.

Un cop traspassat el lindar al recinte ens va venir el que vam suposar era el fill de l’home, ja gran també, amb uns fulls plastificats per poder seguir millor la visita sense parar de dir-nos “es pot tocar, eh? es pot tocar”. D’acord, no pateixi, ho tocarem.

I el que podíem tocar eren 7 escultures gegantines de divinitats budistes que el senyor s’havia dedicar a escolpir en immensos troncs.

En aquest moment es va fer evident que havíem caigut a la trampa i que, efectivament, allò no era el Hida Folk Village sinó el Forest of Seven Lucky Gods, com precisament marcava el Google Maps.

Takayama
Cada divinitat tenia la seva caseta
Takayama
Una de les escultures

Però, vés per on, malgrat que ens va pujar una mica la mosca al nas, va ser una visita d’allò més interessant, imaginant com aquell bon home havia passat mitja vida tallant la fusta (la talla de fusta és una de les especialitats de Takayama).

Amb la mala sort que, al voler-les matricular al llibre Guiness dels rècords com les talles de fusta més grans del món, resulta que algú ja l’havia superat. Llàstima!

Fins i tot li vam deixar una tarja a una de les divinitats, diria que Ebisu, perquè tinguem sort en els negocis.

Takayama
A l’esquerra, la pila de targes de visita, inclosa la de Pimpampum 🙂

No és el que buscàvem, és clar, però va ser divertit.

Ara sí: el Hida Folk Village

Cinquanta metres més amunt hi havia l’autèntic Hida Folk Village. Un parking enorme només ocupat per les nostres bicicletes.

Tornem a pagar 700 yens i entrem a veure les casetes típiques de la zona, que destaquen pel sostre de canya i el verd que s’hi fa a sobre. Curiosament, coincidents amb les que ja vam veure per tot Skåne ja fa uns anys i aquest estiu a Asle Tå, ja us ho explicaré en el post de les vacances a Suècia d’enguany.

Takayama
Les casetes del Hida Folk Village
Takayama
El sostre de les cases de Hida
20140819_vacances_suecia_471
Una d’Skåne, al sud de Suècia

Res a veure per dins, és clar. Les cases japoneses fan olor de palla, fusta i sutge i totes tenen la zona del foc al terra, ben central.

Takayama
Un dels interiors
Takayama

La (no) visita als esquirols

El nostre pla per després de dinar era agafar la bici i anar a una mena de zoo d’esquirols que, sobre el mapa, quedava força a prop.

El que no havíem previst és que feia foça pujada, ni que a primera hora de la tarda començaria a ploure amb més intensitat.

Després de llargues discussions, de múltiples estira-i-arronsa, vam decidir aparcar les bicis i agafar un bus que ens hi acostés. El conductor ens ho va confirmar, “sí, sí, la parada 9…” el que no ens va dir (o sí) és que la parada 9 quedava a 40 minuts caminant del lloc que volíem anar!

Després de 10 minuts ben bons caminant sota la pluja vam decidir avortar la nostra visita als esquirols i agafar el bus de tornada… que passava al cap de 40 minuts! Espera sota la pluja, torna a agafar la bici i torna al poble. Vaja, que vam arribar ben xops.

Kamikochi

Vam reservar-nos el dia que havia de fer millor temps per la visita a Kamikochi, un indret al bell mig del parc nacional de Chubu-Sangaku, on havíem vist que hi havia moltes rutes de senderisme i que estava a una hora i mitja en bus des de Takayama.

Totes les guies aconsellaven reservar amb antelació, sobretot el bus de tornada. Nosaltres vam anar a comprar el bitllet cinc minuts abans de la sortida del bus i, com era d’esperar, vam anar pràcticament sols cap allà.

Altra vegada vam descobrir pistes de com deu estar de massificat en temporada alta perquè cada fila de seients en tenia un de plegable al passadís, de manera que s’hi podia afegir una altra filera de seients. No sé si és habitual però jo no ho he vist enlloc més.

Per arribar a Kamikochi s’ha de canviar de bus a a Hirayu Onsen però, com sempre al Japó, no cal patir perquè tot està perfectament organitzat, perfectament clar i perfectament puntual.

Un cop a Kamikochi la sensació va ser la d’haver arribat a Núria, potser Montserrat.

Arribes a un gran centre de visitants amb tota mena de serveis i un bar-restaurant molt digne (i a preus estàndard!) i unes excursions molt ben marcades.

La principal consisteix a vorejar el riu que travessa la vall, passar a l’altra banda per un dels múltiples ponts i tornar per l’altre costat. S’hi poden fer afegitons, però les opcions són clares. El trajecte és molt-molt assequible, impossible de perdre-s’hi, molt (massa?) domesticat.

Kamikochi
Lo riu
Kamikochi
El pont pel que vam travessar per tornar
Kamikochi
El pont
Kamikochi
Una de les expressions que més repetim: sembla Suècia!
Kamikochi
Podria ser Suècia! (d’acord, no ens fixem en la vegetació)
Kamikochi
Aquesta sí que us la colaria com a Suècia

De tant en tant, però, hi ha camins que pugen cap a les muntanyes precedits per cartells amb advertències que t’hi pots trobar ossos i que avisis si vas per allà.

Nosaltres vam enfilar-nos una estona per un d’aquests camins i, com era de suposar, d’ossos no em vam veure cap malgrat l’omnipresent registre d’avistaments, pràcticament diaris, i gairebé sempre a primera hora del matí.

Kamikochi
Justament ens aquest lloc els van veure per la tarda…

Aquest dia el temps ens va respectar força, però la nuvolositat i grisor feia que el paisatge que s’intuia espectacular no tingués res a veure amb les fotos que sovint trobavem.

Kamikochi
:/
Kamikochi
El verd del Japó que tant em fascina, que s’intueix….

I ja de tornada, topada amb una família de micos a la zona de pícnic, situats estratègicament per si a algun turista li havia sobrat dinar.

Kamikochi
Una família de micos a la zona de pícnic. Tontos no són!

La conclusió és que Kamikochi és un lloc al que val la pena anar si es visiten els Alps, fins i tot passar-hi una nit, més no, massa aïllat.

Kanazawa

Per tancar l’etapa dels Alps Japonesos, i ja que havíem decidit donar la volta per dalt, vam aprofitar per estar un parell de nits a Kanazawa, una ciutat força important.

De destacable hi ha el castell, que recorda el d’Osaka i del qual en vam tenir una visita guiada privada (cap sonat aniria a visitar el castell amb la pluja i el vent que feia), conduïda per un avi voluntari molt atent i que parlava un anglès molt entenedor.

Ens va explicar un munt de coses de la història (mai havia tingut en compte que el Japó al ser una illa s’havien de barallar entre ells) i dels mètodes i materials de construcció. Val la pena aprofitar-les, perquè a més són gratuïtes i els avis estan encantats de poder practicar l’anglès.

Una altra cosa que val la pena són els jardins de Kenrokuen, segurament el més típic de Kanazawa, amb la llanterna icònica que surt de foto destacada a totes les guies.

Kanazawa
La llanterna queda a la dreta (la il·luminació és la que hi havia)
Kanazawa
Una altra llanterna (no la famosa) a l’esquerra

També ens havien comentat que el museu d’art contemporani tenia cert interès i, com que tot això queda ben a prop, hi vam anar un diumenge al matí que plovia. Error!!! Ziga-zagues a l’entrada d’un museu d’art contemporani!

Com a extres, el barri dels samurais (molt normal si no és que entres a les cases museïtzades, cosa que no vam arribar a fer) i el barri de les geishes, que aquí sí que vam entrar a una casa-museu de geishes i entens una mica millor com funciona tot plegat.

Kanazawa
El carrer de les geishes
Kanazawa
La casa de la geisha
Kanazawa
Instruments
Kanazawa
El badiu de la geisha

Per la resta, Kanazawa és una ciutat mitjana, interessant com totes, però que vist amb perspectiva potser ens podríem haver estalviat.

Tenint el castell d’Osaka, els jardins del Palau Imperial de Tokyo o el barri de Gion a Kyoto, crec que abans cal haver vist moltes coses del Japó per arribar a dedicar unes dies Kanazawa.

Conclusió dels Alps Japonesos

Vist amb perspectiva, no sé si l’opció de passar per dalt per visitar els Alps va ser la més encertada, sobretot l’etapa de Kanazawa.

Tenir de centre d’operacions Takayama pot ser una opció molt vàlida i sobretot còmoda.

Per la propera, però, em plantejaria fer la ruta amb calma “pel mig”, potser arribant només fins a Nagano (mira, fa gràcia això dels jocs olímpics i a prop hi ha un onsen amb micos) i passant per Matsumoto i des d’allà ja fer Kamikochi i Takayama en bus.

Des de Takayama es pot baixar fins a Nagoya i aprofitar per fer alguna etapa de la ruta Nakasendo, de la que en tenim tan bons records de l’any passat.

Bé, ho apunto per la propera!

Nara

Un dels temes pendents de l’any passat era el de visitar Nara com es mereix. És imperdonable considerar Nara un zoo, fer una excursió d’un dia des de Kyoto o Osaka, comprar quatre galetes per donar als cérvols i marxar per on hem vingut.

Això és el que vam fer l’any passat (bé, va ser més que això), i aquest any hi hem posat remei.

Tornant de Takayama ens vam instal·lar a Nara un parell de dies i vam poder comprovar com la majoria de turistes fan el mateix que nosaltres vam fer l’any passat: hi arriben pel matí, cap a les 10 o les 11, i marxen per la tarda, sobre les 4.

Amb la qual cosa tens Nara deserta la resta del dia!

Vam ser els primers a visitar els cérvols acabats de llevar i vam poder passejar sols per la zona de temples un cop decretat el toc de queda turístic. I vam dir bona nit als cérvols que es reagrupaven per anar a dormir.

Nara
Els cérvols a primera hora del dia, en una mena de tancat
Nara
Ni una ànima a quarts de cinc de la tarda
Nara
Això durant el dia és la Rambla
Nara
Abans d’anar a dormir
Nara
Això no ho havíem visitat l’any passat, sense ningú és espectacular
Nara

També vam veure el famosíssim buda gegant, a última hora abans de tancar, i ens va estranyar que fos gairebé el més famós de Nara. El recinte molt bé, però el temple em va semblar una mica tronat.

Nara
El recinte amb el temple al fons
Nara
El Buda, que no li vam poder fer fotos frontals perquè hi havia alguna cosa al mig…

I vam aprofitar les hores de marabunta per tornar a la muntanyeta que tant ens va captivar l’any anterior, podent gaudir de la tranquil·litat d’un lloc al qual no és tan fàcil accedir-hi (però no tant, no us ho perdeu, que val la pena!).

Nara
En aquest apunt sempre hi ha un cérvol a punt per la foto
Nara
Unes papallones molt simpàtiques

I si amb això no us he convençut, tingueu en compte que la relació qualitat preu dels hotels és excepcional. Un dels millors hotels del viatge, i el més barat.

Última etapa: Osaka

L’última etapa del viatge va ser Osaka, una nit perquè tornavem des de l’aeroport d’allà.

Vam repetir Dotombori i Shinsekan, vaig fer una incursió al Tokuy Hands a la caça de llapissos i vam passejar sobretot per la zona de Tennoji.

Volíem posar la cirereta del viatge acomiadant-nos sopant al restaurant entranyable on la iaia i el seu suposem net ens van fer un okonomiyaki i uns fideus yakisoba amb tot el carinyo l’any passat. No va poder ser, justament aquell dia estava tancat per descans del personal.

Vam marxar amb aquella sensació de no haver tancat del tot el viatge. Hi haurem de tornar.

Algunes reflexions d’aquest any

El Japan Rail Pass

Continuo amb la meva relació d’amor-odi amb el Japan Rail Pass.

D’una banda, em sembla fantàstic poder viatjar en tren sense límits. Però a la mínima que vulguis veure amb la mínima calma algun indret el tens 2-3 dies aturat.

Sembla que no, però amortitzar-lo sense fer grans distàncies és complicat, a menys que vulguem fer visites llampec i passar la resta del dia dins del tren.

Aquest any que el viatge “llarg” implicava passar per dalt per arribar als Alps ens va fer dubtar si agafar-ne un d’específic que cobreix precisament aquest arc (el Hokuriku Arch Pass), 50€ més barat que el sencer però que no incloïa el trajecte complet fins a Takayama.

Arghhh… un altre dilema, i un altre any que ens hem quedat amb el dubte de si l’hem amortitzat.

La caseta de Shinjuku i sobre el viure a les cases de la gent

A Shinjuku vam allotjar-nos a una caseta de dues plantes, molt bàsica i amb uns futons del gruix del paper de fumar, però pel mateix preu d’una habitació d’hotel minúscula teníem molt espai.

Això d’estar en una caseta d’un barri residencial, aquesta cosa tan estranya del Japó d’estar en complet silenci al bell mig de Tokyo, em va fer reflexionar força.

La caseta estava plena de cartells de silenci, no facis soroll que els veïens trucaran a la policia, no fumis aquí que els veïns trucaran a la policia… i em va fer pensar en com destorbem el veïnat encara que intentem tenir-hi el mínim impacte.

El traqueteig de les maletes, els horaris lleugerament diferents (som d’anar a domir d’hora, però omplir la banyera a les 10 de la nit pot ser una molèstia, l’aïllament acústic és nul), i que cada pocs dies hi hagi nous inquil·lins amb nous sorolls, per lleus que siguin, deu ser força empipador pels veïns.

Arran d’aquest neguit buscant provocar la mínima molèstia a l’ecosistema existent, vaig decidir que, per poc que puguem, a patir d’ara ens allotjarem sempre a hotels o equivalents, que per això estan pensats.

Canvi de moneda: Ninja exchange

A destacar d’Akihabara la casa de canvi de moneda Ninja Exchange.

Remenant fòrums sobre què era més convenient de cara a optimitzar el canvi, vam trobar en més d’una web aquest nom.

Una mica incrèduls, vam consultar la web i el canvi que oferien era molt millor que el del caixer del 7eleven (inclús amb la tarja de l’N26, que et fan el canvi oficial i després et cobren l’1,7% de comissió) ni dels altres llocs de canvi de moneda que havíem anat veient.

Doncs sí, arribem a l’adreça indicada i ens trobem amb la porta d’un edifici convencional, cap reclam, cap anunci. Dubtant si seria allà vam veure que baixaven per l’escala una parella que de seguida vam clitssar que eren espanyols (ells crec que també a nosaltres, és ben curiós com ens identifiquem d’un cop d’ull i com, a la vegada, dissimulem que ens hem descobert). I, ja més conveçuts, una plaqueta del directori que confirmava que era allà.

Un cop a dalt, una oficina ben bàsica i el canvi promès. Millor que enlloc.

Veig que han reformat la web, fa por i tot! https://www.interbank.co.jp/ninja/

Pujar als edificis

Una cosa que ja ens havia dit en Joan és que al Japó hi ha moltes coses als pisos dels edificis i, a diferència d’aquí que no hi puges si no t’hi han convocat, més o menys pots entrar a tot arreu i passejar-te amb l’ascensor amunt i avall.

Fins i tot els gratacels, que moltes vegades tenen restaurants a dalt de tot. Nosaltres vam pujar un de Ginza que prometia una vista espectacular, la llàstima en aquest cas és que per gaudir-ne havies d’entrar a algun dels restaurants. Seguirem provant.

Per anar acabant…

Doncs bé, hem complert la nostra promesa de l’any passat. Aquest segon viatge al Japó crec que ens ha servit per completar el que havíem començat l’any passat i que ens va dornar la sensació d’inacabat.

Hem tornat a prometre’ns que tornarem al Japó, sí, però ara ja sense pressa. Potser quan hi hagi un vol directe des de Barcelona (que clama al cel!). L’any vinent, si no passa res, descansarem 🙂

Llapissos japonesos
L’adquisició de llapissos d’aquest any

L’àlbum de fotos complet, com sempre, al Flickr.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada