Per què no m’agrada Instagram

Els que em coneixeu sabeu que des que va aparèixer Instagram he estat molt crítica amb aquesta xarxa social (és una xarxa social? Flickr és una xarxa social?), i fa temps que vaig dient que us explicaré el per què. Doncs allà va:

Com ja vaig dir un dia, per mi Instagram és a la fotografia el que el glutamat monosòdic a la gastronomia. Anar un dia a menjar a un xino no fa mal, però preservar la nostra memòria amb filtres de colors em sembla una bestiesa.

A nivell personal no vaig voler obrir-me un compte, continuo fidel al meu Flickr. Però com que cal estar a tot arreu, li vaig obrir un compte a la Rosita (la nostra gata), on hi va penjant totes les fotos del seu dia a dia.

I allà van els motius pels quals no m’agrada.

1. Els filtres

Retocar una foto en Photoshop per corregir-la o millorar-la em sembla fantàstic. Fins i tot per fer algun efecte (millor si és amb gràcia). Espatllar una foto amb filtres prefabricats em sembla una pena. OJU! Que estic parlant de les fotos del dia a dia, dels records que voldrem veure d’aquí a 20 anys, no de les fotos que fem com a divertimento o com a pur experiment fotogràfic.

I és que molts d’aquests filtres tenen un component nostàlgic: la majoria de nosaltres tenim les fotos de quan érem petits descolorides, esgrogueïdes, esvaïdes… els nostres records s’han tenyit per una mancança de caire tècnic.

Ara, en canvi, que podem conservar per sempre més les fotos tal i com les ha registrades la càmera (una altra cosa és com interpreta cada càmera el que té davant, però ara no ve al cas), les deteriorem a propòsit perquè ens remetin a allò que les imperfeccions d’una tècnica aliena ens han proporcionat.

Quan d’aquí 20 anys recuperem aquestes fotos voldrem fer un undo, recordar el màxim fidelment com era aquell moment, quins colors tenia, veure allò que estava al voltant i que hem desenfocat o enfosquit. No sé com es prendran aquests filtres les generacions que vénen darrere i si perpetuarem la idea que els records necessàriament han de quedar distorsionats.

I és que jo també tenia els meus records ataronjats fins que em vaig comprar un escàner de negatius. Totes aquelles fotos de quan era petita es van actualitzar 😀

Bé, en tot cas, espero que tingueu prou seny i deseu una còpia de les fotos originals amb la mateixa cura amb la que escolliu els filtres amb que acoloriu les que pengeu a Instagram.

2. Temes tècnics

Quan penjo una foto Flickr en bona part ho faig amb la voluntat d’arxiu. Que pot desaparèixer Flickr? Sí, és clar. Però com diu el meu pare: mai posis tots els ous al mateix cistell. Les tinc a Flickr seleccionades, al disc dur de l’ordinador, un disc dur extern. I quan ens posin d’una punyetera vegada la fibra òptica també les tindré a l’Amazon Web Services.

Doncs bé, si pengeu les fotos a Instagram pensant que si passés qualsevol cosa les podríeu recuperar heu de saber que, a banda dels filtres, les esteu penjant a la friolera de 640×640 pixels, i si les voleu imprimir amb una certa decència us donarà per fer un segell.

Per no parlar del format! Per què sempre quadrat? Perquè es veu millor al mòbil? Perquè hi encaixa? Cada vegada que la Rosita es fa una foto per penjar a Instagram he de fer tres o quatre passes enrere, si l’enquadro al moment de fer la foto el retall obligatori moltes vegades es fa inviable. Penseu en la diferència de veure una foto i tenir la llibertat d’enquadrar-la i editar-la posteriorment com vulguem a tenir l’obligatorietat de pensar en un format quadrat quan la càmera per defecte ens n’ofereix un altre. Buf, quin esforç mental!

3. L’ego

D’aplicacions pel mòbil que ens permeten editar fotografies, aplicar-hi filtres i fer les mil-i-una marranades n’hi ha milers. Però només n’hi ha una que, a més, ens engreixi l’ego. I aquesta aplicació és Instagram.

Com que l’Instagram durant una bona temporada només estava disponible per iPhone (aquí gastem Android de tota la vida) els usuaris de la poma ens duien molt d’avantatge quan va aparèixer per Android. Evidentment el primer dia que va sortir ens la vam instal·lar (bé, se la va instal·lar la Rosita) i vam començar a penjar-hi fotos.

Però el “clic” el vam fer un dia que un usuari d’iPhone gens geek ens va explicar per què li agradava tant: la gent em posa cors, ens va dir. Ens vam mirar amb cara d’estranyats i de seguida vam entendre que els seus cors eren els nostres likes.

I és que un altre factor que fa que la gent miri compulsivament l’Instagram és comprovar quants cors té cada foto. Les fotos ja no es fan perquè allò que tenim al davant ens sorprèn. Hem incorporat un mecanisme que valora abans de fer la foto les possibilitats que aconsegueixi molts likes. Estic convençuda que moltes fotos es deixen de fer perquè pensem no agradaran als nostres seguidors. Ens hem convertit en uns caçadors de cors: sabem quina foto de les que hem fet té el rècord, i repartim cors a tort i a dret esperant el retorn. A mi, que m’ho miro des de fora, em resulta ben curiós.

A banda del valor cor, un altre dia de l’era pre-Android, una amiga ens ensenya el seu compte d’Instagram. I ens explica que hi posa molts hashtags perquè així arriba a més gent. Això em sembla bé, és clar, les folksonomies són un dels grans progressos que ens va dur la web 2.0. Però cal posar 30 hashtags superflus (l’altre dia algú ens va dir aquest límit perquè ho havia experimentat en sus propias carnes), perquè sí, perquè més gent veurà la foto? Fer copia-pega d’un llistat infinit i enganxar-lo igual a la foto del teu gat (afegint el #catsofinstagram, que d’això la Rosita se n’oblida sovint) i al teu cap de setmana als Pirineus? Aquesta voracitat amb els hashtags és un altre comportament que em deixa perplexa i que no acabo d’entendre.

Conclusions

Bé, amb aquest post no volia fer enfadar ningú. Només escriure allò que sempre dic: ui, d’això n’he de fer un post.  Ja sé que molts sou fanàtics d’Instagram i que el continuareu fent servir, que hi teniu la família allà, que hi heu creat una de les vostres xarxes socials.

Però el que sí que m’agradaria és que no us deixeu empresonar per les restriccions d’Instagram, que es poden fer moltes fotos i que no han de ser quadrades perquè ens ho exigeix una determinada eina. Que hi ha vida més enllà.

Jo, personalment, continuaré de community manager de la Rosita. Per la resta, teniu les fotos en aquest mateix domini 🙂