Dimarts 28 d’abril
Matí de feina, una mica de Pimpampum i una mica de classes.
A la tarda, la sessió informativa del màster via Zoom. Som 10 persones connectades, i tècnicament funciona tot de primera. Expliquem el màster, els dos postgraus i, inevitablement, apareix la pregunta sobre quina modalitat començarà al setembre. No ho sabem, ara estem fent les classes via Teams, i ningú sap com estarem al setembre.
Ens acomiadem de gent a qui ni tan sols hem vist la cara cinc minuts abans de les 7. Surto disparada per canviar-me de roba i a les 7 començo les classes del gimnàs pel Zoom.
Mentre escalfem penso què passarà quan haguem de desplaçar-nos per anar a la feina, al gimnàs… m’he acostumat a que tot és instantani: connecto el Teams i sóc a Eina, connecto el Zoom i estic al gimnàs. Em sembla que creixerà la impuntualitat, ens costarà assimilar que cal una estona (i, de vegades, llarga) per al desplaçament.
Quan acaba el gimnàs hi ha els aplaudiments, pocs. Algun dia s’hauran d’acabar, i quan comencem a poder sortir al carrer simplement per prendre l’aire crec que seria un bon moment.
Acaben els aplaudiments, però no sentim la música que els segueixen. Passen els minuts, no hi ha concert. Pujo al terrat per verificar que no hi ha ningú al balcó. Ningú.
En un dels carrers amb més estaldes de Badalona, el balcó dels que amenitzen les vesprades és l’únic amb una bandera espanyola. I una de cubana. Misteriosament, avui ha desaparegut la cubana. Comencem a especular quina pot ser la relació entre aquesta desaparició i el silenci.
En el fons, agraeixo que no hi hagi concert. Puc llegir concentrada.
