Dissabte 28 de març
Un altre dia que havia d’estar ennuvolat però ha aguantat prou bé, amb estones amb sol i tot.
Matí aprofitat al terrat, per posar una rentadora i llegir.
Dinem pakores, miro només les primeres notícies. Tinc la sensació que sempre diuen el mateix.
Migdiada llarga.
Estic rellegint el llibre de la Naomi Klein No logo que feina anys i panys que havia deixat a mitges al prestatge dels llibres deixats a mitges.
És del 1999, quan Internet tot just començava a ser massiu, quan no hi havia xarxes socials. Malgrat això, em sembla estranyament vigent.
Trobo una pàgina que coincideix amb la percepció que tinc ara de les avaluacions que ens fan als professors. Ja fa temps que ho tinc identificat, i jo en dic la tripadvisorització de les avaluacions. Vaig que no és nou, o almenys no havia arribat aquí:
Fa dies que tenim dues cries de colom a l’altra banda del carrer, arraulides darrera una canonada. És una bona distracció veure què fan cada vegada que trec el cap per la finestra.
Passen bona part del dia sols, i quan la mare torna s’esvaloten i piulen, desesperats perquè els doni menjar. Quan els sento miro per la finestra, i contemplo aquesta estampa familiar.
Han crescut molt aquests dies, i avui ja gairebé volaven. Aviat marxaran.
Sento unes gavines que criden just aquí davant. La Rosita es posa en estat d’alerta. M’aixeco i miro per la finestra. Massa tard. S’estan cruspint els colomets.
Em fa molta ràbia, tot i que no hagués pogut fer res. D’alguna manera tenia la sensació que els cuidava, des de la distància.
Després dels aplaudiments de les 8 es manifesta un cantant del barri, canta a capella. El sentim de fons mentre fem un Kahoot amb la família. Ovació.
