Olor de roses

L’altre dia vaig passar per un carrer on, als marges, hi havia plantats rosers. La meva reacció primera va ser la d’acostar-m’hi per ensumar les roses. Com quan era petita. Però aquesta vegada vaig aspirar fortament i, instintivament, de seguida em vaig fer enrera: aquelles roses feien olor d’ambientador de rosa. Pudor de lavabo de restaurant de menú. I no els suporto.

Em va saber greu constatar com una de les olors que més enyorem (fa anys que les roses que rebo per Sant Jordi no fan olor de res) s’ha convertit en una imitació barata d’ella mateixa. M’he acostumat a sentir l’olor de rosa artificial, i li associo uns llocs i usos mancats de qualsevol tipus de romanticisme. És una olor de todo a 100. I per això em vaig fer enrera immediatament.

M’agradaria recuperar aquesta sensibilitat per l’olor de les roses. Suposo que és una qüestió de reeducar l’olfacte, de fer-li saber que no totes les roses són de plàstic. Intentaré acostar-me més sovint als rosers.

2 thoughts on “Olor de roses

  1. A mi em pasa un altre cosa amb les gominoles de gerd, aquestes que son com una boca crec, fan exactament la mateixa olor que els gerds de veritat i penso que la majoria de la gent no ha vist un gerd en estat natural i deu pensar que aquesta es una olor sintètica, que ho és, però sense tenir el referent.

  2. Si ho vols, jo te n’enviaré del meu jardi i, si et cal, quan en tinguis ganes, podràs ensumar-les sense cap por d sentir-te desenganyada … són roses / vermelles / roses … com les q tenia la iaia Margarita a les voreres del seu hortet.
    Sobre l’horror dels perfums artificials.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada