Poc més d’un any després, torno a ser en un tren Suec.
Ara, camí d’Stockholm, dues hores i tres quarts des d’Alingsås.
Aquest any tenim la base d’operacions a Jörlanda, un poblet a 30km de Göteborg. Som una expedició de 16 persones, i ens allotgem a una casa “autèntica” que hem llogat a un granger.
El granger té vaques autònomes: poden entrar i sortir quan volen i quan decideixen que s’han de munyir elles mateixes van a la màquina que automàticament les munyeix. Si no han passat 8 hores des de l’última vegada, s’obre la porteta de sortida i la vaca surt amb cara de resignació… Mai hagués imaginat que les vaques es podrien domesticar d’aquesta manera.
A banda de les vaques, al costat de la casa hi tenim el mar, i les vaques pasturen al costat de l’aigua. L’altre dia vam anar a passejar fins a trobar una petita platgeta, amb sorra i tot, però el temps fred i ventós no aconsellava el bany. Tampoc l’aigua era gaire clara, massa tèrbola pel nostre gust (i suposo que freda!).
Des de dijous que vam arribar hem tingut força activitat. El primer dia visita obligada a Göteborg, i vam dinar a Håga, el barri que sembla el Born de la contrada, a un lloc on vam menjar una sopa molt bona i l’Anna Parisi es va trobar el Leo Mosca, un amic de Barcelona… casualitats de la vida!
Divendres va ser dia d’activitat social. L’Ingrid i l’Sten, amics de la família van organitzar una festa a casa seva. Érem nosaltres 16 i 10 o 15 més per part seva. I ahir altra vegada, aquesta vegada a Dingle, una altra festa multitudinària a casa del senyor que pinta ratlles, que no hi era, fent d’amfitrions la Pia i l’Oliver.
El que va ser comú a les dues festes era l’hora d’inici. En principi nosaltres hi anàvem a dinar, però la convocatòria en el primer cas era a les 3 i a l’altra hi vam arribar gairebé a les 4. I no tenien pressa! I és que segurament ells ja havien dinat a la seva hora, potser abans de les 12, i el “nostre” dinar ja era el seu sopar. Ben curiós. Per sort, el segon dia ja ens havíem atipat de pa, patates fregides i similars i l’espera es va fer menys pesada.
En els dies que portem aquí ja hem vist dos bambis de passada, que se’ns han creuat pel camí, i un que estava tranquil·lament prenent la fresca, però era massa lluny per veure’l bé. I tenim pendent el tema “alce” (ant en català!), no hi ha manera, als suecs els sembla molt normal trobar-ne, però nosaltres ni amb quatre ulls ens en creuem mai cap… a veure si hi ha sort abans de marxar…
I ara, quatre dels setze anem de camí a Stockholm, a veure si tot continua al seu lloc. Ja ho explicaré a la tornada!
Ep! si vols veure ants vés a Canadà… si no te’ls trobes sueltos sempre pots visitar l’Omega Park!
per cert…. jo també vaig estar a Dingle 😉 però en el meu acs Dingle és una penínusla a la costa sud-oest d’Irlanda… precioooooooosssssssaaaaaaaaaa…. ja veuràs les fotos, ja!