Útimament sempre escric des de trens ara a l’Euromed en el trajecte Alacant-Barcelona.
Hem estat a Alacant per fer un taller a l’Aula Camon, un centre molt modern on hi fan un munt d’activitats relacionades amb els nostres temes. El taller va anar prou bé, tot i que aquests temes tan especialitzats mai siguin massius (sempre diem que ens passarem a la música, que té més ganxo).
I per Alacant ciutat, també prou bé, tot i que no la podríem definir com una ciutat encantadora.
Una de les coses més impressionants ha estat l’allotjar-nos a la planta 24 de l’hotel Tryp Gran Sol, un dels edificis més alts d’Alacant des d’on teníem una vista magnífica de tota la ciutat i podíem veure el castell gairebé a la nostra alçada.
Per la resta no deixa de ser una ciutat com qualsevol altra, amb els seus racons històrics, els seus bars i restaurants i el seu Cortinglés.
Una de les coses que més ens ha impressionat en general de la província d’Alacant és la quantitat immensa de guiris que hi ha. A patades. I tot està en anglès també. I vas pel carrer de qualsevol poblet perdut i et creues amb jubilades (jubilats també, eh?!) que parlen anglès.
Jo ja ho havia vist en algun documental, però viure-ho de veritat és una altra cosa. Ara, al tren, el vagó està ple d’anglesos jubilats que li donen al ‘tintou’ a base de bé (anem en preferent, hehe!) i que suposem que van a Barcelona a passar uns dies. Viuen en una festa contínua aquesta gent.
Parlant d’idiomes, una altra cosa que m’ha sorprès és que el català (o valencià, m’és igual) es parla majoritàriament als pobles i ben poc (o gairebé gens!) a les ciutats. Ja sé que això també ja ho hauria de saber, però altra vegada estem en allò d’experimentar-ho “en las propias carnes”.
Els pobles
Després dels dos dies de taller a Alacant vam començar les vacances. Vam llogar un cotxe i a voltar!
Vam cometre l'”error” de deixar-nos guiar pel meu pare, que coneix bé la zona però que fa 40 anys que no hi va!
Ens va fer una guia molt completa i ens va deixar un mapa. Els pobles encara hi eren, però de les referències que ens va donar ben poques en quedaven, només algun rastre.
El primer dia de ruta vam anar a Vilajoiosa, Benidorm, Polop, Tàrbena, Altea i Dènia.
Segons la nostra particular guia, a Vilajoiosa representa que hi havíem de trobar xocolata però no (que de xocolata n’hi deuria haver, però no la vam saber trobar) i vam acabar al Mercadona potser ens vam rendir massa aviat?
A Benidorm vam al·lucinar amb els edificis aberrants, mai hagués pensat que n’hi hagués tants (a la típica foto de la costa sempre surten els mateixos) i no ens podíem creure que encara n’estiguessin fent més. Vam fer la ruta en cotxe perquè no vam trobar cap lloc on aparcar: allò era un eixam de ciment i jubilats amb roba estival i no sabíem com moure’ns-hi. I tampoc calia: vam fer la volta de reconeixement de rigor i cap a Polop!
Com que es feia tard i teníem gana, Polop el vam passar de llarg per anar a dinar a Tàrbena, un poblet on hi ha un restaurant amb molta solera ben peculiar: Casa Pinet. És peculiar perquè, a banda de tenir un amo manc, aquest senyor és un agitador convençut: independentista, comunista, sindicalista i tot el que vulgueu.
El restaurant, a banda de donar-hi menjar prou bo, és un museu de símbols, banderes i cartells que el seu amo ha anat col·leccionant durant dècades. Curiós.
I de tornada, vam fer la parada a Polop.
Polop era el poble del meu besavi, el Vicente Fuster, (l’avi Vicens pel meu pare), que se’n va anar a fer la mili a Mataró i un dia que va anar a un ball a Badalona es va enamorar la de la Quimeta. Si no hagués passat això potser jo ara seria Polopina.
Polop és un poblet força maco, ben cuidat i amb un castell (que pràcticament no en queda res) i una plaça on de totes les parets en surten un munt de brolladors d’aigua. Fa un soroll impressionant, és maco de veure. No em va semblar pas malament com a poble del besavi.
Després vam anar a Altea, la part vella és molt maca, molt insular (podria ser perfectament Santorini), amb els seus carrerons de casetes blanques i terra de pedretes.
I finalment vam enfilar cap a Dènia a veure l’Andrea, el Massimo i els nens. Vam arribar una mica tard i no vam poder voltar gens, però pel que vam veure ens va semblar un poble prou agradable.
L’endemà al matí, després de donar mil voltes amb el cotxe per acabar no trobant la casa de l’Andrea&Co vam marxar a fer la ruta de l’interior: Alcoy, Ibi, Onil i Xixona, per acabar al vespre a Elx.
Vam fer un muuuunt de corbes (Alacant és molt rocós-muntanyós) i finalment vam arribar a Alcoy. Altra vegada petita ruta en cotxe en una ciutat amb caos circulatori. No vam veure el que fa 40 anys era el “cuartel” on el meu pare va fer la mili i que (se suposa) ara és un Cortinglés. Mala sort.
Després va començar la ruta de polígons industrials i urbanitzacions de cases adossades (això de la construcció al País Valencià és exagerat: no és Marina d’Or és tot!). I és que vam anar als pobles que feia 40 anys es caracteritzaven per fer un o altre producte però que avui en dia han perdut el romanticisme dels petits tallers, per passar a ubicar la indústria en naus industrials.
A Ibi representa que havíem de trobar fàbriques de joguines, i no les vam saber veure. A Onil, però, sí que vam retratar les naus de Famosa (Fabricantes Asociados Muñecas Onil SA), la de Playmobil i una fàbrica de titelles abandonada. No vam trobar però, la “fábrica de ojos” o la “fábrica de pelos” que el meu pare ens havia explicat i que ens hagués fet tanta gràcia veure.
I finalment, vam acabar la ruta de coses que existien fa 40 anys a Xixona. Allà sí que va ser trist veure que el carrer no feia olor de torró com fa 40 anys. Que el museu del torró estava molt deixat (i tancat, suposo que només deuen obrir per escoles ) i que només hi havia dues botiguetes que venien torró: Especialidades Merche i una altra, sense cap mena d’activitat un dissabte a la tarda.
Quan marxàvem amb les mans buides (ni una xocolatina, ni una nina, ni una barra de torró) vam trobar el polígon industrial: allà sí que hi havia fàbriques de torró! Molt bé, però vam donar les voltes de rigor amb el cotxe i cap a Elx.
I a Elx ens vam reconciliar una mica amb Alacant. És maco: té el Palmeral (mançanes i mançanes de palmeres), l’Ajuntament, l’església aquestes coses que tenen tots els pobles però ben cuidades. Allà vam ser més conscients que mai de l’anacronisme del nostre viatge: la majoria de carrers ja no tenien el nom del mapa del meu pare.
Hem passat la nit a Elx i ara ja hem passat Sitges, que com a caseta no s’està enlloc! 🙂
Updates:
- De taronges a dojo!!! Primer no enteníem qui es pot arribar a menjar tants kilòmetres i kilòmetres de taronges… després vam arribar a la conclusió que moltes deuen anar a parar a sucs variats…
- Sorprenent la zona de Polop per la plantació de micaquers (nesprers) que hi havia!!! Mai m’hagués imaginat una zona on es conreen… però sí.
- Punt positiu de l’abundànca de guiris: a qualsevol bar teníen varietat de cerveses! I Amstel la marca amb més presència (és la que a mi m’agrada d’entre les “normals”)
- Jalu: Paella 1 – Fideuà 1 (boníssimes i a llocs normals) – Orxata 0 (buah…)
LLàstima de no haver trobat la “fabrica de ojos” ni la “fabrica de pelos”….encara estic rient visualitzant el Miquel Fuster explicant aquests detalls!! …i els carrers amb olor de turró….mmmm…..que pot ser trobem més “moderna” la olor de ciment ara??
ahh! i taronges?? no expliques dels tarongers, n’hi havien??!!
ei llàtima que no haguereu trobt a Alcoi el super bar del Guillermo, on es pot gaudir de tot un espai d’una finca mig a terra i tota una ambientació de postals de tots llocs, i amb les fotetes de l’home del restaurant amb el seu col.lega l’Ovidi Montllor,… així és el país valencià,… i poder-se fer un burret! au i una abraçada