Un any

Marques de guix a la pissarra per comptar els dies que portem confinats
El Dani ha estat fent aquest calendari del confinament. El que primer eren dies, últimament s’han convertit en setmanes.

Avui fa un any que ens va canviar la vida. El punt d’inflexió va ser l’anul·lació de la classe que havia de fer a Eina. Des d’aleshores només n’he fet quatre més presencials.

Recordo que el dia abans, dijous 12, les notícies de la propagació de la pandèmia començaven a preocupar. L’endemà havia d’anar a classe però no em volia arriscar a desplaçar-me en transport públic en plena hora punta. En aquell moment dur mascareta ni ens passava pel cap. Estava molt neguitosa, i em plantejava seriosament no anar-hi, alguna mena d’objecció de consciència.

Afortunadament, cap el migdia van anul·lar totes les classes. L’alleujament va ser majúscul. Semblava una qüestió temporal, d’una o dues setmanes fins que tot passés. Ja ho recuperaríem quan tornéssim.

I des d’aquell moment ha passat un any.

La vida ens ha canviat, però no ens ha suposat cap trasbals. Crec que som uns privilegiats: continuem amb la família sencera, els amics una mica més lluny, la feina de sempre.

Abans ja treballàvem a casa i les classes i reunions eren l’excusa per sortir i interactuar amb altres humans. Tot això, no cal dir-ho, ho hem traslladat al format virtual.

Les classes presencials les reprendrem més aviat o més tard, però dubto molt que cada reunió de feina, entre una cosa i l’altra, ens impliqui dedicar-hi un matí.

A les trobades virtuals hem après a saludar-nos quan ens connectem, a esperar que arribin els altres continuant la feina amb la webcam engegada com si res, ja no ens trepitgem quan volem parlar, i ens acomiadem amb un gest d’adéu que crec que ja és universal per marcar el final inequívoc de la trobada. N’hem après molt.

També he descobert que les classes tècniques funcionen millor en format virtual. No sé com ho faré l’any vinent quan tornem a presencial, però està clar que caldrà inventar-se un híbrid per aprofitar els avantatges dels dos formats. Ara com ara, se’m fa molt estrany la classe efímera, la que si et perdies alguna cosa no podies rebobinar. Hem perdut la por a gravar vídeos i a que la sessió quedi gravada.

En tot l’any crec que no he arribat a gastar una T-10 (bé, T-Casual, però com que l’he feta servir tan poc…). El motiu principal, i evident, és que pràcticament no he sortit de casa. O de Badalona, a molt estirar. Les vegades que he anat a Barcelona les podria comptar amb els dits de les mans. L’altre motiu és que he considerat la bici com a mitjà de transport també per feina.

Les tres classes de la Pompeu, més una sessió de presentació de projectes, hi he anat en bici. Sortir a quarts de vuit de casa quan pràcticament és fosc i fer 40 minuts de bici per arribar a classe al Poblenou té el seu què. És més aventura (tot i que per emocions fortes la Renfe no es queda curta).

El repte, però, era anar a fer de tribunal de treballs finals de màster a Eina, a dalt de tot de Sarrià. Vaig tenir la sort que els dos dies m’hi van dur en cotxe, vaig carregar la bici al maleter i vaig tornar fins a Badalona en bici, que fa baixada. Una bona manera d’escampar la boira després d’hores asseguda barrinant.

Aquest hàbit espero quedar-me’l. De moment ho faig per por, per evitar al màxim el transport públic. Però ara que veig que és factible espero mantenir-ho. De fet, les cinc sessions presencials que tinc previstes a Eina aquest curs (amb permís de la pandèmia) tinc decidit pujar-hi en transport públic carregant la bici plegable i baixar pedalant.

Ens hem acostumat a estar a casa, a que ens sembli normal no sortir. Si durant el confinament més estricte el sentiment era de resignació, crec que ara ho hem incorporat com allò més normal, no se’ns fa en absolut estrany.

També hem canviat hàbits. Abans mai se m’havia passat pel cap fer exercici a casa. Anava al gimnàs un parell de cops per setmana, tres a tot estirar, i com a molt comptava les passejades o la bici com exercici. Durant el confinament no quedava més remei que intentar moure’s davant la tele, però ara que ja han tornat les activitats del gimnàs (en el meu cas, encara només m’atreveixo a l’aire lliure, una altra novetat), tot sovint les combino amb sessions de ioga o estiraments a casa. El dia que vam enretirar el sofà per fer espai crec que no sospitàvem que s’hi quedaria indefinidament.

Hem comprat una bona webcam, peses i estores, però no he comprat ni unes sabates, ni una samarreta o pantalons de carrer. Si no m’equivoco, en un any només he comprat sis samarretes tèrmiques i, per descomptat, no he trepitjat una sola botiga de roba. El que sí que han caigut són uns quants llibres, la pila de llibres per llegir l’he hagut d’anar alimentant a bon ritme.

En un any, hem anat a un parell de restaurants i comptades vegades a terrasses. Cada vegada menys, cada vegada ens tornem més prudents (o porucs).

Hem passat un Nadal mínim, només amb pares i sogres, per separat, amb la taula amb la màxima extensió. Dos dies de celebració ràpida esperonada per les finestres obertes en els dies més freds de l’any.

Hem anat de viatge, això sí. Per necessitat (un trasllat), pocs dies (quatre) i justament en l’època amb la incidència del virus més baixa. Va servir d’escapament i descompressió després d’uns mesos molt estressants. És el que tinc més ganes de tornar a fer quan es pugui. És la pastanaga que em permet continuar.

Amb l’anunci de la vacuna i el fet de veure que cada dia la tenim més a prop, crec que hem arribat a la conclusió que val la pena aguantar. Continuem fent la vida de la nova normalitat, a baixes revolucions, hem recalculat la distància interpersonal, les capacitats de les botigues, i ja fa temps que no hem de tornar a pujar casa per posar-nos la mascareta que hem oblidat.

Espero que, un cop vacunats i podent fer la vida normal d’abans, sapiguem tornar-hi. No ho tinc gens clar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.