Després de molts intents infructosos i tot i sabent que els bons propòsits de cap d’any no es compleixen, a finals d’any vaig decidir que a partir de l’1 de gener no dedicaria més d’una hora diària al mòbil. Ho havia d’intentar. Un cop més.
El sorprenent és que ho he aconseguit! 🙂
Aquest és l’últim d’uns quants ajustos que he anat fent a la meva dieta digital per millorar-ne la qualitat.
I ja que està tan de moda això dels mètodes per endreçar, us explico les mesures que he anat prenent els darrers anys. Tremola, Marie Kondo!
Una hora de mòbil al dia
Doncs sí, l’últim hàbit que he incorporat a la meva higiene digital és la de limitar l’ús del mòbil a una hora al dia.
I com ho he fet? En primer lloc, fàcil, decidint-ho. Suposo que com aquella gent que decideix deixar de fumar, i un dia ho deixa. I ja està.
Cal dir que no em considerava una addicta al mòbil, l’aplicació que comptabilitza el temps ja feia anys que la tenia instal·lada. El bon propòsit hi era d’abans però, entre una cosa i l’altra, mai baixava de l’hora i mitja o dues hores diàries. No sabia per on s’esmunyia el temps. Més temps tampoc l’hi he dedicat mai (exceptuant els dies al voltant de l’1 d’octubre de 2017, amb el Twitter treient fum, rècord absolut).
Volia retallar el temps dedicat al mòbil més que res perquè tenia ganes de fer altres coses i sabia que l’excusa del no tinc temps no valia. Substituir temps de mòbil per llegir, escoltar podcasts, escriure al blog (això encara està a la llista de bons propòsits) i perquè tenia la sensació que dedicar-hi més temps no m’aportava més.
I com ho faig?
Per controlar el temps faig servir una app, no és que hagi buscat gaire, es diu Quality time i a mi ja em serveix. M’agrada que desplegant la barra d’estat sempre tinc a mà el temps que porto consumit.
I el que he aconseguit aquest any és parcel·lar el temps que dedico al mòbil, i crec que aquí és on rau clau de l’èxit.
Pel matí, entre que em llevo i mentre esmorzo em poso com a límit 10, màxim 15 minuts.
Mentre treballo tinc el mòbil silenciat i desterrat, per tant com a molt hi sumo dos o tres minuts de llegir whatsapps quan faig una pausa, poques vegades n’escric.
A migdia, després de dinar i la migdiada, mentre faig el cafè és l’estoneta que tinc d’esbarjo mòbil. Si del matí porto gastats 10-15 minuts em dono de marge fins als 35-40 minuts. Bàsicament miro el Twitter. L’Instagram cada vegada em fa més mandra (ja sabeu que no m’agrada gaire) i el Facebook directament no el tinc com a app al mòbil. Confesso que Amazon m’esgarrapa uns quants d’aquests minuts, no ho puc evitar.
I la tarda passa com el matí: amb el mòbil ignorat.
Em planto al vespre amb uns 20 minuts de saldo. I rarament els gasto tots, perquè gairebé cada dia tinc activitats i la nit ens la consumeixen les sèries. Algun minut de mirar Twitter, algun altre Whatsapp però poca cosa més.
I és així com he aconseguit (gairebé) cada dia dedicar menys d’una hora al mòbil. Voilà!
El mòbil és una eina personal
Això ho he tingut clar des del principi. Per mi, el mòbil no és una eina de treball.
I ho practico durant les hores de feina. No li dono cap importància, el tinc silenciat i encara que el pugui tenir a prop sovint està colgat de papers, sempre lluny de la vista. Només si sé que algú m’ha de trucar activo el so, si no, rarament me n’assabento de les trucades. Tenim un telèfon a l’oficina, oi? Doncs aquest és el telèfon de feina. Si hi som contestem, si no, torneu a trucar.
Crec fermament que els clients no han de tenir el meu mòbil. Em sap greu pels que el tenen perquè mai contesto i si truquen quan no estic treballant normalment tampoc me n’assabento ni, de fet, vull assabentar-me’n. És així. Tenim un telèfon a l’oficina i uns mails que sempre responem.
Per suposat el Whatsapp està prohibit per temes laborals, per això hi ha el mail.
I el mail de feina no el tinc configurat al mòbil. Si hi ha una situació especial i l’he de consultar sempre hi ha el webmail.
Amb aquesta convicció que practico i recomano em faig creus que s’hagi de legislar pel dret a la desconnexió laboral fora d’hores de feina. Tan difícil d’entendre és?
Fites anteriors
Abans de la proesa de dedicar menys d’una hora al mòbil n’hem aconseguit d’altres per rebaixar temps dedicat a les pantalles, per racionalitzar-ne l’ús.
Fora Telenotícies
Si no recordo malament, la primera va ser deixar de mirar els Telenotícies. Em sembla molt bé estar informat però gairebé una hora al dia (i més al migdia!) dedicada a veure les mateixes notícies de cada dia era excessiu.
Ara dinem, fem la (curta!) migdiada i mentre prenem el cafè miro una estoneta el mòbil però sobretot llegeixo, ni que siguin 20 minuts (visca, un altre bon propòsit aconseguit).
Separació de mails
Una altra de les millores en la qualitat de vida digital va ser la gestió dels mails.
D’entrada, imprescindible, desactivar que baixessin automàticament cada 5, 10 o 15 minuts. Canviar la freqüència no soluciona res. No costa res prémer el botó quan cal.
Després, separant els mails de feina dels mails de classes. El mail de la feina només el tinc configurat al Thunderbird de l’ordinador de feina (webmail per emergències) i els de les classes els tinc en un gmail que el miro en un navegador. Aquest sí que me’l miro fora de l’oficina i m’interessa tenir-lo accessible més fàcilment, però no tinc el compte configurat al mòbil. Si em cal, hi entro via web.
I al mòbil només hi tinc el meu mail personal. Com que avui en dia gairebé ningú escriu mails ben poca estona hi dedico. Miro les quatre newsletters i les quatre promocions que m’hi arriben, poca cosa més.
Sonarà maniàtic, però per mi separar el mail també és una manera de separar la vida personal de la laboral. I posar-m’ho difícil per consultar-lo fora del seu hàbitat natural facilita encara més aquesta desconnexió.
He de millorar, però, en la freqüència amb què miro el mail durant les hores de feina. No cal cada 30 minuts ni cada hora. Tampoc crec que hagi de fer com els que el miren un cop al dia, però he de trobar el punt en que no sigui una distracció, massa sovint deixo el que estava fent per solucionar alguns problemes no urgents.
El Facebook per molts ha passat a millor vida, i com que no m’he viciat a Instagram ho tinc força fàcil en aquest sentit.
Si abans era un dels meus forats negres de temps digital (vaig decidir desinstal·lar-me l’app del mòbil, si calia hi podia accedir via web) ara aquesta despesa s’ha reduït a mínims. Hi entro un cop al dia, si arriba, i me’n canso ben aviat.
I ara no hi publico mai, no perquè no vulgui, sinó perquè feia molts anys que només hi republicava automàticament els meus tweets, cosa que Facebook va eliminar fa uns mesos. Per tant, el meu Facebook ha quedat mut.
Aquesta millora crec que ha estat més culpa de la decadència de Facebook que de la meva força de voluntat, però l’agraeixo.
Fora l’ordinador a l’esmorzar
Fa anys i panys que cada setmana el meu pare en guarda el Culturas de La Vanguardia. I els vaig acumulant. En tinc… dos-cents? tres-cents? La pila començava a colonitzar massa espais i necessitava baixar. No els vull llençar perquè em semblen molt interessants i és on descobreixo molts dels autors que llegeixo. Els volia llegir.
Feia temps que m’havia plantejat substituir l’estona d’ordinador tonta de l’esmorzar per la lectura d’un Culturas diari. Si n’aconseguia llegir un al dia, en un any o un any i mig els podria liquidar tots.
I finalment, després de les vacances d’estiu vaig decidir intentar-ho per enèssima vegada. I ha funcionat.
No arribo a llegir-ne un cada dia, depèn dels articles que m’interessen, però la pila baixa a raó de d’un parell a la setmana que, tenint en compte que cada setmana n’entra un de nou, ho dono per bo.
Procastinar
I és ara quan hi ha estones que estic farta de tanta dieta digital i em poso a procastinar amb tota la intensitat.
És aleshores quan agafo l’ordinador i em passo una bona estona mirant roba, hotels per les vacances, entro al Facebook amb la voluntat expressa de perdre el temps i em deixo portar per les ofertes més estrambòtiques d’Amazon.
Té de bo que el temps que hi dedico és conscient. D’altra manera, el saldo diari d’hora i mitja o dues hores no sabia d’on sortia, i m’amoïnava.
