Us poso en antecedents. Tot això suposo que va començar quan treballava a Binària, deuria ser als voltants del 2000. Per aquí, tot just començaven a cuejar els primers comerços online, i en aquella època la procupació principal era si resultava fiable posar els números de la tarja en una web. Jo ja havia pagat alguna cosa, segurament aquest domini, però si allò que necessitava podia trobar-ho en una botiga real, ho preferia.
Un divendres, un dels jefes del pis de dalt ens va fer una reflexió. Recordo que parlàvem de Bol.com, una de les primeres grans llibreries online (que ara veig que encara està activa!). La reflexió venia a dir que si nosaltres mateixos que treballàvem a Internet no confiàvem a l’hora de comprar amb la tarja a una web, qui ho faria? Havíem de donar exemple i mostrar confiança. M’ho vaig creure i a partir d’aquell dia vaig comprar sense tants miraments per Internet (tampoc càndidament, eh?!)
El cert és que en aquella època no hi havia gran cosa per comprar a Internet. O sí, però les despeses d’enviament no ho feien un opció gaire atractiva. Recordo haver comprat llibres a Amazon.com que d’altra manera m’hagués estat (gairebé) impossible d’aconseguir, pagant l’enviament des d’Estats Units i esperant pacientment el viatge. Comprava algunes coses a l’ebay, però poca cosa més.
El canvi de xip, però, ha estat amb l’arribada d’amazon.es. Ho sento, ho reconec i entono el mea culpa: estic totalment rendida i seduïda per Amazon.
Suposo que com tothom, primer hi comprava llibres. Després tecnologia. I ara (i aquí ve la perdició), pràcticament tot el que em passa pel cap. En aquests sentit, crec que el moment clau és quan prens consciència que ho pots trobar tot, i fas la prova de buscar allò més banal que necessites, i hi és. L’altre dia hi vam comprar les llavors de l’herba dels gats, dues gomes… coses petites, vaja.
En la meva defensa he de dir que (encara) no hi comprem productes de supermercat, aquí sí que anem al mercat i supermercat del barri, eh?!
I el petit comerç, em direu? Les botiguetes del barri? Sí, sí, mea culpa. Però ja sabeu que sóc molt crítica amb segons quines botigues, amb anar-hi i sentir que t’encolomen allò que els convé. Que moltes vegades no et fan ni cas, que et venen productes que tenen allà fa anys a un preu que ja no és el de mercat. Ho sento, però prefereixo llegir-me els comentaris, comparar ofertes online, poder tornar el que no em convenç sense remordiment.
La meva conclusió és que en els dos casos estem pagant pel servei. Hi ha qui paga perquè una persona l’aconselli, li respongui els dubtes, li ensenyi com funciona, li digui com de bé li queda la roba (encara maleeixo el dia que vaig anar a una botiga de roba i la dependenta m’obre la cortina de l’emprovador i es desfà en elogis: “oh, qué bien te queda“, Noooooooo, si us plau!). I jo pago per poder comparar preus, llegir les característiques fins a l’últim detall, tornar-hi tantes vegades com vulgui, veure 20 productes lleugerament diferents i decidir-me per un.
No li trobo cap mena de sentit a anar a una botiga, demanar X, que qui despatxa la tregui d’una estanteria i la paguis.
És per això, que la meva teoria és que (mal nos pese) qui sobreviurà a peu de carrer seran aquells que ofereixin un servei. No m’estranya que el carrer de Mar (el més comercial de Badalona) s’hagi omplert d’òptiques i dentistes. Aquí encara prefereixo que una persona propera em gradui la vista i un dentista em posi un implant (tot i que no aniria mai al carrer del Mar, tampoc). Amazon en això encara no pot competir, però mai se sap, temps al temps!
Ui, ara repassant entrades veig que vaig escriure pràcticament el mateix el 2009. Aleshores, no existia amazon.es, uf! Prometo no repetir-me més 😉
