Munich 2008

Som altra vegada al tren, 3 horetes cap a Linz.

Ja hem deixar Munich i aquest any se m’ha fet molt més curt que l’any passat, que hi vam estar menys hores. No hem pogut anar ni al Tiergarten ni al museu d’art contemporani. Sí que hem tornat a la Hofbrauhaus i al mercat, dos llocs que tenen una vida i una energia que s’encomana.

La “culpa” de que no haguem pogut voltar gaire ha estat del Deutsches museum que ens ha ocupat tot el matí. És un museu de la ciència i la tècnica gegantí, on tot el que hi ha també ho és. Hem suposat que el seu moment d’esplendor va ser als anys 70, i que al ser tant i tant extens tant en superfície com en temàtiques no hi ha manera de mantenir-lo al dia. Ni a nivell d’avenços tecnològics ni de catxarrets funcionant (la majoria estaven “out of order”) (aquest sí que estava traduït a l’anglès!)

El Dani n’ha fet la definició perfecta: una mescla de Cosmocaixa i de Museu de la Cera de Barcelona.

Hem començat veient grans màquines de vapor, després avions de tota mena desmuntats i trossejats per totes les bandes (no sé si ara havent vist disseccionat un avió em dóna més confiaça… quin merder de peces i cables!) i una nau espacial de la “esa” amb un maniquí astronauta en pantunfles que semblava d’una pel·lícula de ciència ficció pre-era espacial.

Maniquí davant un ordinador d'una nau espacial molt antiga

Després hem continuat per les seccions que ens feien més gràcia: la informàtica prehistòrica (amb el Cray1 i fotimer de maquinotes de vàvules que només servien per multiplicar i poca cosa més).

També hem visitat l’apartat de telecomunicacions, on semblava que la més moderna tecnologia fos el telèfon, i amb unes impressionants maquetes de com es comuniquen els satèl·lits amb les antenes i tota la pesca. Realment avui he entès què és això de telecos: enviar senyals a distància (bé, ho he entès al meu nivell).

A partir d’aquí ja ens ha entrat el cansament de qui porta dues hores veient màquines, catxarrets i, directament, trastos. Però no havíem vist ni una ínfima part de tot el que allà hi ha.

Dos maniquins davant d'uns ordinadors gegants molt antics

A partir d’aquest moment ja ens hem centrat en el que ens interessava, sobretot la part de televisió, fotografia i cinema. I també la d’impremta, que hi havia com a tot arreu un munt de maquinotes que espero que la Lluc m’ajudi a desxifrar perquè ja no estàvem per orgues.

I ja per acabar hem passat pitant per les sales de paper, vidre, ceràmica, física i vaixells, i hem acabat de gastar les energies a la de joguines tècniques (i añejes, com tot el museu) com el Mecano, el Lego, i un que es deia Matador.

I d’allà ens hem arrossegat al mercat a fer un mos i recuperar-nos. La zona de taules estava de gom a gom, tothom amb la seva gerra de mig o de litre de cervesa. Un ambient impressionant. Ens hem assegut miraculosament al cap de cinc minuts d’esperar i he anat a buscar les nostres cerveses, com no podia ser d’una altra manera allà.

Biergarten ple de gom a gom

Per poder satisfer tanta demanda de cervesa la caseta-bar que les ven té les valles en ziga-zaga típiques de les cues: t’hi poses, t’agafes la gerra i pagues en plan self service però només amb gerres de mig, de litre i una d’ampolla que si hagués tingut més mans hagués agafat.

I a mig dinar, un missatge de feina… i buscant un wifi desesperadament se’ns ha fet l’hora d’anar a recollir les maletes a l’hotel i agafar el tren.

Em sembla que l’any que ve haurem de tornar! Que hem de veure les sales d’òptica, soldadura homogènia i heterogènia i de màquines motrius!!!

Més fotos, a l’àlbum