Marxem de Karlsruhe!
Ja som al tren camí de Munich. Com que és de l’1 al 8 de setembre, exactament 3 horetes i 16 minuts, que si fos un altre dia serien 3 horetes i 8 minuts (manoi la puntualitat alemanya, acostumada a la renfe…!)
Aquest any per anar a l’Ars Electronica de Linz hem decidit fer el “doblete” amb el ZKM de Karlsruhe, aprofitant que per aquelles punyeteres casualitats de la vida el Ryanair vola a Karlsruhe i a Linz. I ara cap a Munich per descansar una mica de tant art digital i fer una mica el guiri a l’HB!
Ahir vam aterrar a l’aeroport de Karlsruhe-Baden-Baden, que no sabíem si estava lluny o a prop de Karlsruhe, si era prinicipal o secundari… Doncs bé, ja ho sabem: és efectivament l’aeroport de Karlsruhe, està a Baden-Baden i per anar fins a Karlsruhe vam escollir l’opció de passejar-nos una estoneta en bus per anar a un poblet a agafar el tren cap a Karlsruhe. Relativament a prop, per tant (també hi ha un bus directe, però nosaltres som de tren i de passejar-nos per les rodalies).
Karlsruhe és una ciutat bastant petita i amb no gaire coses per visitar a banda del ZKM (bé, per nosaltres vull dir). De fet, el que més ens va sorprendre va ser arribar i que ja a l’estació, a totes les vies, hi hagués grans cartells anunciant-lo. Només sortir ens vam topar amb un tramvia el destí del qual era el ZKM. No sabíem que fos tan important, sobretot després de que l’any passat quan vam arribar a Linz ni a l’estació ni enlloc no hi havia ni una trista menció a l’Ars Electronica, que és un dels festivals del nostre ram més importants del món.
Bé, doncs va ser arribar a Karlsruhe, deixar les maletes i enganxar pluja… amb aquest panorama vam decidir fer la primera prospecció del ZKM. Vam arribar-hi amb els peus xops, fent xop-xop…
El lloc em va impressionar per maco, gran i modern, suposo que altra vegada comparant-lo amb la barraqueta en que està (provisionalment) l’Ars Electronica Center. Com que ja eren passades les 4 i el centre tanca a les 6 vam fer un cappucino boníssim (com és que són tan acollidores les cafeteries dels museus?) i vam estar mirant el mail per obligació laboral… però què bé que s’hi estava!
Tot seguit, encara empapats per la pluja (i continuava plovent!) vam anar a buscar “el meollo”. Però de “meollo-meollo” no en vam trobar gaire… Sí que vam arribar a esglésies i places… però cap d’especial. I vam continuar fins a una zona que als mapes es veu com un perfecte cercle verd, un gran parc. Allà vaig fer un videoart (visca el videoart!) a una filera de rajoles blaves molt llarga que ja us l’ensenyarem (i que deu tenir algun significat que hem de buscar perquè surt a tot arreu).
Un cop visitat el parc sota la pluja que no parava, cansats per haver-nos llevat a les 6 del matí, vam buscar un lloc per sopar però molta vida diguem que no hi havia. Ni llocs “normals”, ni típics, ni per guiris… sí que n’hi havia uns quants no gaire especials: kebabs, grecs-alemanys (quina por), asiàtics… De fet, vam passar per un lloc que semblava agradable i que estava ple de gent… però… caram! hi havia un pernil. Ui… Vam continuar mirant… i una flamanca dibuixada a una paret… I ens vam acostar a la porta: es deia “besitos” i hi feien sangría i tapas, i era la happy hour de cocktails… aix! A la plaça principal de Karlsruhe (segons el Google maps) un lloc “typical spanish” ple de gent!
Doncs bé, esgotats de buscar un lloc “amb encant” vam acabar en un tailandès que “oh miracle!” tenien la carta en alemany i anglès!!! Quin descans!
I és que una cosa que em sorprèn dels alemanys és que parlen alemany. Només alemany, vull dir. I només escriuen en alemany. I encara que et vegin guiri i desvalgut et continuen parlant en alemany. Ni gestos ni res. I m’enfado. Perquè coi, un museu com el ZKM que té projecció internacional hauria de tenir els rètols en anglès! Doncs no. Ni fulletons, ni rètols a les exposicions. Au, espavila’t! Ara ens comprarem un diccionari (que ja l’hauriem d’haver comprat fa anys perquè sempre ens passa el mateix) i almenys sabrem el que mengem.
El ZKM
La nostra visita a Karlsruhe tenia un objectiu: visitar el ZKM (Zentrum für Kunst und Medietechnologie), una de les meques de l’art digital. I, efectivament, és un lloc on xalo de valent. És l’art (o no art, m’és igual) que a mi m’agrada. He tingut la mateixa sensació que quan vaig estar a La Laboral: algú sap exactament el que m’agrada i munta museus per mi!
I és que no només és art digital, amb pantalles i tecnologia pel mig. Avui hem vist una exposició que es diu “bit” i on gran part eren obres d’art cinètic i op art. M’encanta! Algun dia explicaré que l’únic llibre d’art -exceptuant els d’art romànic català i companyia que regalava La Caixa- de casa meva era un del Victor Vasarely, amb unes làmines transparents per veure l’efecte òptic. Suposo que haver-lo mirant tantes vegades de petita em deu haver influït…
A banda de moltes obres molt i molt antigues dels 60’s i 70’s sobretot, també hem vist algun clàssic de l’art digital. El que m’ha fet més il·lusió de veure és la Ciutat Llegible, que tantes vegades me n’havien parlat a classe i tantes vegades l’havia vist als llibres. I és que encara aguanta molt bé: et puges a una bicicleta i pedales per una ciutat virtual en la que en comptes d’edificis hi ha frases. Davant tens un mapa esquemàtic per saber on ets i cap on vols anar.