Altra vegada al tren, aquesta vegada en un llarg trajecte que ens duu de Kiruna a Luleå i d’allà en un tren nocturn fins a Stockholm.
Ja tenim sensació de tornada, i fa poquet hem travessat la frontera del cercle polar àrtic, ara ja som al territori on es pon el sol.
L’arribada a Kiruna va ser curiosa: suposo que m’imaginava trobar-me un poblet tipus Cerdanya, amb quatre casetes de pessebre a la sueca i amb un ambient de turistes cool que van a mirar el sol de mitjanit, en plan Formentera però aquí dalt.
Doncs bé, el que vam trobar és una ciutat anodina, normal i corrent com qualsevol que pugui haver a les afores d’Stockholm. Hi ha casetes com a tot arreu però també hi ha molts blocs de pisos, el que ens va fer batejar-la de seguida com el Singuerlín del Nord (és que ens fa gràcia que a qualsevol lloc que anem on hi ha aigua li diguin la Venècia del Nord, sigui Amsterdam, sigui Estocolm…).
De seguida vam deduir que els blocs de pisos deurien ser els habitatges dels obrers de la mina de ferro, que és una de les activitats principals de Kiruna. També vam veure algun neng fent garrulades amb el seu cotxe tunejat, que encara no havíem vist mai per aquí dalt.
A banda dels blocs de pisos i les casetes hi ha ben poca cosa més: si a totes les altres ciutats que hem estat hi havia un carrer comercial central, a Kiruna hi ha un parell d’ICAs (el Condis d’aquí) i unes escadusseres botigues que no creen cap xarxa comercial.
L’ambient també ens va semblar una mica trist. Quan hi vam arribar el cel estava força ennuvolat i hi feia força “fresqueta” (8 graus) i tota l’estona que hi vam estar voltant ben poca gent vam veure pel carrer, semblava una ciutat fantasma.
Vam trobar el que podríem considerar el “centre”, una plaça-parking amb un edifici on hi havia tota mena de serveis: oficina d’informació turística, cafè i un “bio”, el cine. La pel·lícula del dia era Harry Potter i, com per art de màgia, quan van obrir les portes va començar a aparèixer jovent de totes bandes tots carregats de godis (llaminadures). Un cop va haver passat la manada cap el bio ens vam tornar a quedar sols a Kiruna.
El sol de mitjanit
Si una activitat hi ha a fer per aquí dalt és admirar el sol de mitjanit. Nosaltres hem arribat un parell de dies tard i a aquestes alçades del calendari el sol ja es pon. Les dues “nits” que hi hem estat tampoc ha fet un cel excepcionalment clar, i entre això i el cansament no hem tingut la paciència necessària per esperar a veure la posta i la sortida (es ponia a les 12 i sortia a la 1.30 aprox). Haurem de tornar l’any vinent per veure-ho!
El que sí hem comprovat és que no es fa de nit mai, ni tan sols el cel s’enfosqueix. Sembla el més normal del món, t’hi acostumes de seguida: tot i que el cos et diu que és hora d’anar a dormir els teus ulls es pensen que són les 8 de vespre i no entens tant de cansament si encara és perfectament de dia. Està bé, però he acabat pensant que és un despilfarro de llum si al cap i a la fi nosaltres sí que necessitem dormir (sobretot jo) i no aprofitem tota l’estona de llum que hi ha.
Si això fos Eivissa crec que muntarien uns saraus impressionants amb tot el tema aquest de les 24 hores de dia, de fet és el que m’esperava trobar: tot de llocs de moda per celebrar tanta llum. Doncs no: els llocs obren en els seus minsos horaris de 9 ó 11 a 16, com si fossin a qualsevol altre lloc del sud. Continuo pensant que els falta una mica de marketing, a aquests suecs…
Abisko
Afortunadament, vam llogar un cotxe per un dia per voltar per l’entorn natural de Kiruna, que és el que té d’interessant aquesta zona.
I vam anar cap a Abisko, un parc nacional a 100km de la ciutat, gairebé tocant Noruega. Allà hi havia autèntic ambient excursionista: gent amb motxilles carregades que en molts casos passaven la nit a les stugas (casetes, refugis) que hi havia pel camí.
Primer vam parar a una mena d’Andorra, un lloc amb un gran supermercat on hi venien absolutament de tot. Fa molta gràcia pensar que has arribat a la fi del món i, de cop i volta, trobar-hi aquests “oasis”… que en aquest cas vam deduir que pels noruecs deuria ser un lloc habitual per anar de compres.
Un cop passat per Abisko-Andorra, vam anar a la part “de debò”, on hi havia tots els excursionistes i les excursions.
Una de les opcions (que deu ser força maco) és pujar amb un telecadira a un cafè que hi ha a 900m (les muntanyes d’aquí no destacarien per la seva alçada) i contemplar el paisatge… però no, al final vam entrar per un caminet amb un senyal d’excursió que hi havia allà a prop i en vam sortir 4 hores i 16km més tard…
I és que hi havia tres rutes: la groga, la verda i la negra… i engrescant-nos, engrescant-nos i amb el caprici de tocar la neu vam anar encara més enllà del caminet negre.
Cal dir que el desnivell era mínim i el camí, com tots per aquí, absolutament ben indicat i cuidat (el Dani ho va desciure molt bé: sembla que hi hagi els senyors de Balay posant-ho tot ben posadet al seu lloc quan passis). Per tant, molt fàcil de seguir i d’anar fent.
Primer anava per un bosc força agradable i s’anava aproximant i allunyant d’un riu que duia força aigua. A la part final ja no hi havia bosc i el riu era just al costat, fins que vam arribar a un pont que ens va permetre creuar-lo, anar a una clapeta de neu que encara quedava i després, com a premi, descansar una estona amb els peus en remull (que no els pots aguantar gaire estona allà dins!) i beure directament l’aigua del riu, boníssima!
Vam tornar xino-xano i cap a Kiruna!
En el trajecte de tornada vam parar al gran llac que hi ha allà: vam baixar com qui no vol la cosa per un caminet i vam topar amb una platja que riu-te’n de Formentera. Era una platja cristal·lina amb l’aigua sense cap matís, senzillament transparent, amb un fons de pedretes. Evidentment l’aigua era molt freda i només vaig poder-hi caminar uns segons, però unes hores abans segurament m’hagués gairebé banyat sencera. És un deure pendent per quan hi tornem.
Altres activitats
Una altra activitat que hem fet per allà dalt és anar a veure rens. I és que en els més de 2000km de bosc que portem hem vist ben poques bestioles. Això sí: a la carretera cada dos per tres hi ha senyals d’alerta no fos cas que se’t creurés un ant (alce). Ja ens hagués agradat torbar-ne algun allà atravessat, però no.
Tot just avui, des del tren, he vist un ant sense banyes (una anta? 🙂 que corria per un camp. Tot un privilegi!
Per tant, per assegurar-se de veure aquestes bèsties tan populars el més factible és pagar l’entrada a un parc on les tenen a punt perquè els turistes els facin fotos.
Sabent que el tema rens estava força complicat vam fer cap a Jukkasjärvi: allà hi ha una mena de museu Sami (els habitants originals d’aquestes contrades) en què l’atractiu principal és un tancat on hi entres amb una branqueta de bedoll i dones de menjar a uns rens afamats acostumats a tractar amb turistes.
Doncs efectivament: vam pagar 100 corones (menys de 10 euros per cap) per donar de menjar a uns rens i veure quatre cabanetes Samis. Però, i què contents en vam sortir! 🙂
En aquest mateix poble, uns metres més avall hi ha l’arxiconegut hotel de gel, l’Ice Hotel. És un hotel que és literalment de gel i que el fan cada any: ara ja s’havia desfet.
És una de les principals (poques) atraccions turístiques de la zona, i en aquest cas sí que en fan un màrketing impressionant.
Suposo que per haver-ho vist tant i tant anunciat a tot arreu em va semblar ben poca cosa. Altra vegada m’imaginava trobar una esplanada al mig del no-res i haver de fer l’exercici mental d’imaginar-me allà una gran construcció de gel.
Doncs no: l’hotel és un hotel “normal”, la recepció és “normal” i està rodejada d’stugas (les casetes) també normals (suposo que així poden tenir obert tot l’any). I allà hi ha una esplanada on hi deuen construir la part que sí que és de gel. Al costat hi ha la “fàbrica de gel”, tot molt ben muntat. Aquí sí que potser no m’hi trobareu a l’hivern… 🙂
Doncs res, ja som ben a prop de Luleå… el tren puntualíssim, netíssim, amb tots els detalls a punt… com la Renfe!
(actualització: justament el tren Luleå-Stockholm ha arribat 1h45min tard… però jo encantada, he pogut dormir una horeta més! 🙂
ei! jo vull veure les fotos de la platja de aigües cristal.lines!!
No està pas malament; heu fet un viatge que pocs suecs fan. Si han d’anar amunt a jugar, per ex. un torneig de midnattssolgolf, s’estimen més agafar l’avio per no fer tants km en cotxe per un paisatge monòton.
Heu vist més turistes? No hi comptem suecs ni noruegs ni finlandesos. Tant de territori per a tant poca gent ! no és just! A veure si el canvi climàtic empeny cap allà tants turistes com ara cap al sol mediterrani !!!