Després de l’Ars Electronica

Ja fa un parell de dies que vam tornar de l’Ars Electronica i tot el moviment mental d’aquells dos dies s’està posant al seu lloc.

Malgrat no ser el festival que esperava que seria, em van venint al cap un munt de coses que vaig veure, el qual em fa pensar que m’han calat més del que inicialment podia imaginar.

No em trec del cap l’abundància d’obres relacionades amb la biologia que vaig veure i, cada vegada més, estic convençuda que no encaixen en un festival amb aquest nom. A mi ja m’agrada veure-les, però si es diu “Ars Electronica”, aquestes peces poc tenen d’art electrònic.

Per a mi, és com si a un festival de música electrònica hi posen tota una categoria de quartets de corda. I m’imagino que per això el Sónar es diu “Festival de música avançada”, perquè hi poden encabir tot el que vulguin.

Doncs l'”Ars Electronica” podria ser l'”Ars Tecnologica”, si el que volen és mostrar peces que tinguin a veure amb art i tecnologia.

Suposo que en part és culpa de que l’Art “electrònic” ja ha entrat dins la categoria d’art en general, ja no cal reivindicar-lo, ja no és el més nou i avançat que es fa, i ja no té sentit dedicar-li un festival a ell solet.

Bé, en tot cas, ja ho reflexionaré més… però jo esperava veure només peces “de lo nostre”, que per alguna cosa vam anar a Linz, no a Kassel o Venècia.

I tornant al que vam veure… a banda de la rentadora que fa caca que no me la puc treure del cap, també vaig pensant en d’altres peces que em van agradar.

En general, les obres de japonesos tenen alguna cosa que m’atrau, i molt. Suposo que són poètiques, però amb una idea clara i neta al darrera, sense fer malabarismes metafísics dels que a mi em saturen.

Segurament la que em va fer més enveja va ser la d’un grup de japonesos que es fan dir HO i que consistia en quatre quadres on hi havia dibuixats quatre espais de Linz.

En aquests quadres s’hi projectaven imatges: persones, ocells, un zeppelin… que es movien, passaven d’un quadre a l’altre… a la vegada que a sota hi havia un comptador connectat a uns sensors situats als espais reals en qüestió que indicaven el nombre de persones que hi passaven, interactuant amb la projecció.

Molt senzill, molt fàcil però molt maco a la vegada. Tenia alguna cosa…

Encara més hipnòtica era la peça del Pablo Valbuena, un madrileny que pel que va presentar, podria haver estat perfectament japonès. La peça en qüestió es diu Augmented Sculpture v. 1.2, i és ben senzilla d’entrada: una part física consistent en una contrucció de cubs blancs i una projecció que se li superposa.

La projecció el que aconsegueix és que aquests volums prenguin diferents “personalitats”, es transformen completament. És una il·lusió òptica difícil d’explicar, perquè d’entrada, per tal i com està muntat el sistema, no hi podria haver ombres (totes les cares reben la mateixa llum), de manera que fins i tot les ombres són “projectades”.

I finalment em quedo amb una que també tenia el seu què: unes coreografies al més pur estil Busby Berkeley fetes amb paraigües i cames i braços de plàstic. Es deia Arabesque i és de Peter William Holden.

La idea és que sonava una música, que en el cas dels paraigües era la de “Cantant sota la pluja” i en el de les cames “El Danubio Azul”, i els paraigües o les cames es movien coordinadament.

Em va sorprendre sobretot per veure que hi ha algú que es dedica a fer aquestes coses i per com de mil·limetrat i perfecte era tot. Per la minuciositat i paciència que es necessita més que no pas per la bellesa en sí del que vaig veure… Bé, és de les que no em trec del cap, per alguna cosa serà.

La resta de fotos, a l’àlbum.