Còrsega

Ja sóc de tornada de Còrsega (Corsica, Corse), l’illa més diferent que he visitat mai, i això que sóc una fanàtica de les illes: cada estiu intento visitar-ne, com a mínim, una.

L’arribada va ser accidentada. No hi ha vol directe i vam haver d’anar-hi via Marsella. No hagués estat greu si no fos pel fet que l’avió que havíem d’agafar a Marsella havia xocat (més aviat pulveritzat) amb un albatros gegant que li va fer un bony al morro que era l’admiració del personal de l’aeroport i el temor del passatge. Per sort (o per desgràcia) van decidir que no era manera de volar i a la majoria ens van encabir l’avió de les 17.15 (que va sortir a les 18.30), previ sorteig de places i accés a l’avió via nominació estil Gran Hermano. Vam resultar d’entre els afortunats amb una plaça, però si comptem que havíem sortit a les 7.10 de Barcelona i que feia 10 hores que passejavem per les sales insípides de l’aeroport de Marsella, encara ens va semblar poc.

10 hores per 40 minuts de vol. Ajaccio, la capital. Còrsega, impressionant.

D’entrada, em va sorprendre com a paisatge. Vaig llegir que era l’illa més muntanyosa del mediterrani, però ni de lluny imaginava trobar paisatges d’alta muntanya: la més alta que he localitzat al mapa és el Monte Cinto, de 2706 metres, seguida d’una infinitat d’altres muntanyes que amaguen llacs, salts d’aigua i valls precioses només a l’abast de muntanyistes avançats (o de persones insensibles a les corbes i als precipicis). Per primera vegada a la vida puc dir que he disfrutat més de la muntanya que de la platja. Cal aclarir, però, que el temps no va acompanyar gaire per gaudir de les platges que veiem a les postals i que davant nostre només eren onades que removien la sorra.

El millor dia de muntanya, el que vam agafar el tren. Un trenet que sembla de joguina i que va per una via que també ho sembla (les vies franceses són més estretes) serpentejant entre les muntanyes. Estacions de pessebre, paisatges verds, muntanyes i més muntanyes en dues hores que se’m van fer curtes i que ens van dur al bell mig de l’illa, a Corte. Un poblet de muntanya-muntanya que convidava a imaginar els turistes vestits amb monos i botes d’esquiador, descansant després de l’última baixada.

També idíl·lic va ser arribar al llac de Tolla, que a mi em semblava la fi del món (ho reconec, sóc una conductora producte de caravanes a la ronda de dalt) i que, al baixar, hi vam descobrir una zona d’acampada gratuïta, un centre nàutic i dos xiringuitos d’allò més cool, amb força gent estil Formentera. La tornada va ser possible gràcies a l’assistència de déu nostre senyor (que existeix), que va procurar que no em vingués cap cotxe de cara, per una carretera de dos sentits (hi havia una ratlla al mig) penjada en el buit (insisteixo: sóc conductora de ciutat).

Després dels paisatges, el que més em va sorprendre van ser els francesos i la seva manera de ser. Impressionants. Tenia la sensació d’haver fet un viatge en el temps i haver aterrat en una escena de Les Vacances de Monsieur Hulot. És una illa preciosa, i suposo que en part ho continua sent perquè no deu haver evolucionat turísticament des de fa una pila d’anys. La sensació que em va donar és que tampoc ho volen. Els francesos la volen per ells.

Quan vam arribar a l’hotel ens va caure una mica l’ànima als peus. Després de dos anys d’estil insular a Canàries, vam anar a parar a un hotel dels que jo anomeno esplendor años 60. Fusta fosca, daurats, cromats, moqueta per tot arreu… el mateix regust que la Costa Brava envellida. No és que no tinguéssim sort: és que allà són així. Això em va servir de consol i vaig acabar contenta d’estar allà, amb una habitació sense cap encant (i el wàter separat del lavabo), però amb confortables llits, llençols nets cada dia i un digne esmorçar.

Un cop superada la impressió per la poca cura francesa pel disseny (que ja havia advertit en les meves visites als centres comercials de Carcassonne amb la Cristina) vaig ser conscient de que estàvem rodejats de França i francesos. Calculo que el turisme no francès de l’illa deu rondar l’1%. Això explica que enlloc (ni els recepcionistes de l’hotel) parléssin ni anglès, ni espanyol, ni italià, ni alemany ni res. Només francès. I a velocitat per a francesos. Les anècdotes per problemes de comunicació són incomptables. Infinites. Mai abans m’havia sentit tan incompresa. Era depriment. Només vam aconseguir arrencar un tutto bene? (com a molt imaginaven que aquells turistes perduts parlaven italià) en un restaurant on ja hi havíem protagonitzat escenes èpiques per fer-nos entendre (i això tenint nocions de francès).

La resta, prou bé. Coses millors (el museu Fesch em va sorprendre positivament per una tarda plujosa), i coses pitjors (com el menjar, que no vam veure ni un sol peix, ni un sol restaurant arregladet, que ens abocava irremeiablement a les amanides i pizzes perquè l’omnipresent boeuf no ens motivava). Crec que hi tornaré algun dia però no a Ajaccio, rodejada de muntanyes amb les seves corbes eternes, sinó a Porto Vecchio, a l’altra banda, més plana. I, sobretot, amb uns quants cursos de francès a les esquenes.

7 thoughts on “Còrsega

  1. Excelente, Córcega es hermosa. No sé si tuviste la oportunidad de internarte en los pequeños pueblos. Hay uno especial donde el juego con los turistas es que le brindan los tragos en el bar al que vayan… pero cuando sales no encuentras el coche o la motocicleta. Te la esconden en alguna casa. Es una linda bienvenida.

    Suerte…

  2. hola nena! ben tornada! pos res que jo estic aquí amb una depre de cavall… buuu… stava tant bé a Bèlgica i tinc tan poques ganes de fer el treballet del doctorat… ja veigq ue tu t’ho has passat très très BIEN!

  3. vecina!!! bienvenida a la ciudad, supongo que ya te habrás encontrado con el desastre del barrio, la que están montando para poner un ladrillo… 🙂

    Pues nada, nos vemos pronto.

  4. Hola vecina!

    Pues sí… ya estamos de vuelta… y hoy he subido por tus alturas… y vaya cómo está el barrio! Nos van a poner todas las calles nuevas a este paso!

    La semana que viene me parece que ya volveré el IUA… que aquí entre mi vocación maruja y el relax post-vacacional… no doy golpe! Ayay…

    Nos vemosssss!!!

  5. Hola.
    Jo vaig estar a Còrsega fa uns quants anys de vacances. M’has fet reviure la meva estada a aquella illa. De fet jo també vaig visitar cada any una illa i, com hauras pogut veure, cada illa és un mon. Que segueixis gaudin de les illes!. Salutacions.

  6. Genial….. jo marxo a corsega d’aquí deu dies, que es quan plego!!!! gràcies per la teva història, espero que quan torni poder explicar com m’ha anat!!

  7. Cal remarcar que els habitants de Còrsega són corsos i no francesos. L’idioma de l’illa és el cors i el domini francès a la zona data de 1768, quan els genovesos la van vendre al rei de França.

    Evviva a nazione corsa indipendente!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada