Olor de vainilla

Quan estudiava a la Pompeu hi havia alguns dies que, d’unes files més endavant, m’arribava una boníssima olor de vainilla. Un cop descartada l’opció del flam, vam descobrir que una companya de classe utilitzava aquesta olor com a perfum. Deia que comprava l’essència a les paradetes de jipis.

Des d’aleshores sempre vaig voler una colònia de vainilla. La buscava per tot arreu, però enlloc n’hi havia. La Cristina em deia que a França sí que en tenien, i em va fer moltíssima il·lusió quan ella i l’Stef em van baixar sabó de vainilla. Mmmm!

Després vaig descobrir que el Body Shop tenia una línia de vainilla. Vaig ser feliç. Mica en mica n’anava trobant a més llocs: al Yves Rocher, al Sephora, espelmes de l’Ikea… Però continua essent un aroma de minories. Una delicatessen, diria.

A França, en canvi, és una olor d’allò més habitual. No cal anar a botigues de cosmètica per trobar tota mena de productes de vainilla. A qualsevol supermercat hi ha sabons, xampús, cremes… i també ambientadors i tota mena de netejadors per la llar.

Cada vegada que hi vaig torno carregada de productes de vainilla. Ara els haig d’anar gastant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada