Fa poc van obrir a Badalona una botiga que venia roba a 2 euros. I no era roba de mala qualitat: els que hi compraven deien que eren les restes del Pronto Moda de Montigalà, que les havien de liquidar de la manera que fos.
Avui he llegit que les importacions de roba procedent de la Xina han augmentat un 30% aquest any, i en el cas concret dels texans han arribat a la xifra del 3000%.
A això hi cal sumar l’existència de botigues com Zara o Bershka pertanyents a grans grups que, malgrat tenir uns preus més elevats, també ofereixen grans espais farcits de roba a un preu força assequible.
Recordo com abans anar a comprar roba era, per a mi, un motiu d’il·lusió. Era com un premi: buscava allò que més m’agradava entre vàries botigues amb una varietat limitada, desembutxacava la que per a mi era una bona quantitat per cada peça i esperava el dia d’estrenar-la. Ara, en canvi, amb l’augment de l’oferta i la davallada de preus ja no em fa tanta il·lusió anar de compres: tot és massa a l’abast, de manera que perd bona part del valor subjectiu que jo li afegia. És una manera de consum més: és banal.
Potser hauria d’anar a botigues alternatives per recuperar la motivació per la roba. Potser.
