Jubilació

Ahir, fent broma amb la Yolanda vaig prendre consciència de que, en el millor dels casos, em queden 36 anys per jubilar-me. Potser alguna vegada ja ho havia calculat, però ahir em va fer pensar una bona estona.

El primer que em va venir al cap va ser la imatge de mi mateixa (de fet em vaig imaginar la meva mare, que si fa no fa…) amb 60 anys fent dissenyitos davant l’ordinador. I no m’hi veia. I més quan no sabem ni com seran aquests ordinadors, i tenint entre la població activa generacions que tenen noms buscats amb el Google.

Vaig pensar que, abans de jubilar-me, haig de treballar set anys més de tot el que he viscut fins ara. I em va semblar immens.

Però mica en mica ho vaig racionalitzar. El que m’espanta de tant de temps per viure és per comparació amb el que ja he viscut: aprendre a caminar, a parlar, a llegir, anar a la guarderia, a l’escola, a la universitat, les primeres feines… Me’n vaig adonar que els primers anys de la nostra vida són extremadament estressants. Tot és nou, tot s’ha d’aprendre. Però per això mateix semblen tan i tan llargs: perquè els aprofitem, perquè en treiem un alt rendiment.

En canvi, un cop que hem adquirit les competències necessàries per relacionar-nos amb el món, cada vegada tot resulta més fàcil, ens demana molt menys esforç. I crec que és a partir d’aquest moment quan els dies s’escapen, i quan els anys passen sense adonar-nos. I quan el meu pare diu: “fa trenta anys… qui ho hauria de dir… han passat volant!”.

Però el cert és que ara no m’agradaria tornar a passar pel tràngol d’aprendre a llegir, les interminables repeticions de la taula de multiplicar, les patacades abans de caminar. Cada vegada la vida és més fàcil, i per això passa més ràpid. No recordem cada dia en concret perquè la majoria són iguals. I això em fa una mica de por. Suposo que és qüestió de trobar l’equilibri i tenir de cada etapa coses per recordar.

5 thoughts on “Jubilació

  1. Desde principis d’any vaig notar aquest sentiment de notar que el temps s’escapa i vaig decidir que per a mi NO! ara no puc estarme de fer coses, sobretot assistir a evens culturals i artístics (si els calers m’ho permeten). Dormo una mica menys, soc més pobre, però em sento més aprofitat i viu que mai…

  2. Ah, el temsp, un dels grans invents de la humanitat. Però clar, com tota obra humana, té les seves coses. Com va dir el senyor Einstein, si et mous ràpid, però que molt ràpid, els 37 anys se’t faran eterns, i si vas a poc a poc, passaran volant. O era al revés?

  3. el que escriuré ara mereixeria un ost al meu blog… fa temps qu el tinc pensat… però fa una mandra… jo crec que hi ha dues maneres de viure la vida: horitzontalment o verticalment… ara està de moda viure la vida horitzontalment: ésser viatger… ¿¿¿¿??????????????? q vull dir amb això? doncs que ara considerem enriquidor viatjar, moure’ns horitzontalment pel planeta… Després d’una setmana de viatge, de conèixer llocs nus i idnrets nous, pensem que hem viscut aquella setmana molt intensament, amb el pas del temps andem dilatant el record d’aquells dies… els recordem com a extraordinaris i diferents… I si bé estic d’acord amb el principi que viatjar és una experiència molt enriquidora crec que hi ha una altra manera de viure la vida que està en desús però no és pas menys enriquidora: la vida a pagès. Està a un lloc, fer-hi arrels i veure com passen els dies. Apreciar el pas del temps. Això per mi, seria viure la vida verticalment. Els viatgers veuen el paisatge al seu davant, i aprecien com canvia, i s’enriqueixen amb una novetat a cada cantonada. Els pagesos no coneixen res de tot això, però estan educats en la paciència, saben apreciar aquells petits canvis en les seves plantetes, el pas de les estacions, els brots en una branca, les fulles, les flors, els fruits, la caiguda de les fulles, la rigurositat de l’hivern, la senyal del cop d’una pedregada, etc. I crec que això també és aprofitar el temps. Sabent valorar aquests petits canvis, els dies deixen de ser iguals… i avui no pot ser igualq ue ahir, perquè ahir no hi havia aquella fulleta en aquell branquilló… q res, q potser Ventdelpla no és pas tan mala ide(i)a 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada