De tant en tant, experimento breus instants d’estranya lucidesa en que em sembla que el món és gairebé perfecte. I avui (suposo que, per fi, començo a notar la primavera) he tingut aquesta sensació mentre venia amb la bici.
En aquests moments, em sembla pràcticament miraculós que el món continui existint, que haguem estat capaços de sobreviure tot aquest temps. I penso que, d’existir déu, hauria d’estar prou content de com ens n’hem sortit per aquí baix.
Miro els semàfors i com la gent creua quan és verd mentre els cotxes estan aturats, i ho extrapolo a tots els semàfors que eviten el caos. Em fixo en la gent que es saluda, en els que topen despistats i es demanen disculpes, en el quiosquer que dóna un diari a canvi d’una moneda, en el meu carril bici per no molestar els vianants. Per uns moments, penso en l’evolució que ha sofert l’home, i en com ha sabut crear les eines necessàries per poder conviure.
Per desgràcia, de seguida torno a la realitat i me n’adono que aquesta harmonia sol ser l’excepció dins del caos i que queda molt, massa, per fer. Però m’agrada pensar que hi ha esperança.
