Abundant en el tema de la mandra, vull puntualitzar que la mandra a la que em referia l’altre dia no seria possible si no fos per l’entorn, la societat, que em rodeja. Cada vegada més, i en nom de la qualitat de vida, apareixen productes i serveis per a mandrosos, i que jo qualificaria de patològics.
Entre aquests productes, els de major creixement són els del ram de l’alimentació, que disposa d’una àmplia oferta en menjars precuinats, a punt per servir. Sense entrar en qüestions de qualitat, trobo certa lògica en comprar canelons preparats, o d’altres plats de feixuga elaboració, i que sovint surten més bons i més a compte que si els féssim nosaltres.
Em va sorprendre el dia que van aparèixer les truites de patates precuinades: no creia que un producte tan senzill de preparar pogués tenir èxit envasat. De fet, a mi em fa una certa angúnia veure una truita plastificada que ha deixat anar una mica de suc que s’acumula als plecs del plàstic. No sé quin gust tenen, però a l’Àrea de Guissona triomfen entre les típiques senyores que cuinen per a una família sencera.
Però si acceptem que la truita de patates implica una certa dificultat en la seva elaboració i tolerem que es venguin precuinades, el que sí trobo d’una mandra extrema, gairebé patològica, són les amanides envasades.
La dificultat de preparar l’enciam d’una amanida ratlla el nivell zero: netejar-lo i tallar-lo. I si a aquesta manca de complicació li afegim que el preu d’una d’aquestes bosses és escandalós comparat amb el que val el producte sense elaborar fa que ni tan sols jo, mandrosa de mena, pugui arribar a comprendre l’èxit d’aquestes amanides.
No m’estranya doncs, que cada vegada que em fa mandra fer alguna cosa em vingui al cap una amanida de bossa. Ja ho faré un altre dia.
