Ahir vaig trobar per casualitat el blog d’una persona que conec (no desvetllarem identitats…) en que explicava el feliç que se sentia i l’enamorat que estava de la seva nòvia (que també conec i no sabia que sortissin junts). Em va fer gràcia fer el xafarder una estona pel blog, ple de declaracions d’amor i fotografies d’ells dos. Idíl·lic.
No és un cas únic: de fet, el que em va cridar més l’atenció quan vaig descobrir el món dels blogs va ser com la gent hi ventila les seves intimitats, sense cap mena de censura. Els blogs estan dirigits a tothom i a ningú a la vegada, però també a aquells que estan a mig camí: gent que ens coneix i que potser ens farien posar vermells si sabéssim que llegeixen el nostre blog.
Però sobretot vaig pensar en què passa quan volem oblidar el passat. Si, posem per cas, una relació es trenca. Eliminar-ne els vestigis del món real és relativament fàcil. No ho crec així en el digital. Si bé podem eliminar allò que depèn directament de nosaltres, són molts els records disseminats per la xarxa: fotografies nostres a webs d’altres, referències en posts de blogs aliens, la caché del google, l’archive.org…
M’imagino la seva nova parella investigant a Internet el seu passat. Trobant pràcticament tota la seva trajectòria vital, explicada en primera persona i amb la màxima sinceritat.
Avui els explicava a la Cinta i la Yolanda com de difícil deu ser d’esborrar un passat a Internet. La Cinta creu que es pot: és com qui es fa un tatuatge, però en aquest cas digital.