Des de que visc a Barcelona cada vegada que vaig a Badalona la trobo més i més maca. De fet, abans de marxar ja sabia que hi volia tornar, però no volia perdre’m l’oportunitat de passar una temporada a la capital i sentir el plaer d’anar a treballar en bici o d’anar a sopar i al cinema sense preocupar-me per com tornar a casa.
Ara que sóc forastera, m’agrada arribar a Badalona en tren, contemplant el paisatge, sense les corredisses dels passadissos del metro, sense portes que s’obren i es tanquen en qüestió de segons.
A Badalona tots els elements són de gran ciutat, però a una escala més petita, més humana. Les cases del centre solen ser d’una o dues plantes, els comerços petits, i les distàncies abarcables. La platja marca un límit claríssim, i és una entrada d’aire i de llum que arriba a tots els carrers i que s’esmuny a dins de les cases.
Aquesta setmana han començat les festes de maig, i avui he anat a veure el dimoni abans que dimarts, vigília de Sant Anastasi, el cremin. Hi havia la Rambla tan lluminosa com sempre plena de puntaires, observades per un bon grapat de curiosos que intentàvem desxifrar la combinació secreta amagada en els boixets.
Tinc ganes de tornar-hi per quedar-me, però de moment no vull renunciar a tot el que m’ofereix Barcelona. Algun dia la balança es decantarà cap a l’altra banda. És qüestió de temps.
