Orgull badaloní

Al Dani li fa molta gràcia quan dic en algun lloc: jo sóc de Badalona. I algú altre que també ho és, salta de seguida, meravellat: Ah, sí??? Ets de Badalona??? Jo també!

I, des d’aquell moment, es crea una complicitat molt especial, els dos som de Badalona, eh!? tenim molt en comú.

És una mena d’orgull que tenim els badalonins de ser-ho, com de poble, com si fossim quatre gats i ens trobessim per casualitat a l’altra punta de món.

Per suposat, també sabem de tothom que surt per la tele i és de Badalona. Quan algú en diu alguna cosa, sempre la defensem: ei! que és de Badalona!

I al Dani li fa gràcia, sempre m’imita dient que quan ell va pel món no s’estranya de que algú sigui de Barcelona, perquè (per ell) tothom és de Barcelona.

El que més el sorprèn és que no és una cosa meva, sinó que en general la gent de Badalona quan ens trobem reaccionem de la mateixa manera: Ostres, jo també sóc de Badalona! (somriure d’orella a orella)

2 thoughts on “Orgull badaloní

  1. Doncs no us dic res si resulta que sou de Móra, Prades o qualsevol altre indret. Només per veure algú pel carrer (en aquests “altres indrets” ens coneixem la majoria de la gent) ja ens saludem i ens parem a parlar, quan, de fet, si ens trobem per l’indret d’on som originiaris no ho fem pas. I, per cert, Dani… mai es pot donar per suposat que la gent és de Barcelona… la gent som diversa!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada