Sempre m’he preguntat quin gust deu tenir el menjar de gos per als gossos. Però mai m’he plantejat tastar-lo perquè no m’interessa quin gust té, sinó la percepció que en tenen els gossos. Per tant, no val la pena fer aquest esforç. No em puc posar a la pell d’un gos.
Però l’altre dia vaig comprar unes patates fregides que per l’aparença de la fotografia de la bossa, em van semblar aquelles que, almenys a Badalona, en diem palla: tires primes de patata fregida pel mètode normal. Quan vaig obrir la bossa me’n vaig adonar que no eren exactament patates, allò, sinó més aviat alguna mena de succedani de blat inflat i texturitzat a través de processos que ni em puc imaginar.
No vaig poder parar de menjar-ne fins que vaig acabar la bossa.
En aquell moment em vaig sentir com el gos que menja les boles seques amb devoció, i vaig pensar que segurament la seva sensació i la meva eren semblants. Em vaig preguntar què passaria si aquestes patates tinguessin un perfecte equilibri nutricional i em pogués alimentar només de bosses com aquella: per un instant em va semblar meravellós.
Per sort aquestes patates només les he trobades a França, i ahir vaig menjar arròs amb tites de la meva mare.
