Uf, uf! Vaig tornar diumenge de Londres i encara en fan mal els peus de tant que vam caminar (segurament les meves xiruques no són el calçat més adequat per l’asfalt).
Si normalment els llocs on vaig de viatge m’agraden… la sensació que em va quedar de Londres és una altra. Hem decidit que al maig hi tornem.
Abans d’anar-hi tenia un cert complexe d’inferioritat que es traduïa en un sentiment d’hostilitat: deu ser meravellós però segur que em ve gran. Que m’hi perdo. Que no m’hi sé trobar. I no. És una gran ciutat, però em va semblar molt més humana que les falses expectatives que m’havia generat.
Tots els tòpics se’m van desmuntar: ni és tan car (bé, multipliquem-ho x1,5), ni hi fa tan de fred, ni plou (feia força sol, potser vam tenir sort?), ni és tan gran com per no poder anar caminant a tot arreu.
Realment vaig entendre què volien dir els que m’explicaven que era una ciutat que mai no parava. No sé per què (bé sí: suposo que pels 8 milions d’habitants que em van dir que tenia) però hi havia una vitalitat i energia als carrers que s’encomanava. Tot eren estímuls, increpacions que obligaven a mirar a una banda i a l’altra, a sorprendre’s a cada pas. No és un lloc per anar-hi de vacances mentals. Al contrari. És cafeïna pura.
Quan vam arribar a Barcelona ens va semblar un poblet desolat, que funciona a càmera lenta. Suposo que prefereixo aquesta vida més calmada i assoleiada, però a Londres prometo que hi aniré tornant.
