Sabia que necessitava vacances però no imaginava que, com qui no vol la cosa, ens veuriem en un vueling cap a Lisboa…
Fa tres dies que hem tornat i tenia ganes d’explicar-ho al blog, però pressentia que seria llarg d’explicar, impossible de resumir. En resum: s’ha d’anar a Lisboa.
A Lisboa vam caminar, caminar i caminar. I amb tant caminar no vam agafar cap tranvia (alguna excusa necessitem per tornar-hi!). Vam anar a Belem tres vegades, dues d’elles caminant. Vam patejar-nos tota la ciutat, que és ondulada, vam pujar a l’elevador de Santa Justa, vam agafar el barco i vam anar a parar a Barreiro (que no seria exactament el lloc per menjar peix que ens havien dit que hi havia a l’altra banda del Tejo, ehem…), vam anar al Barrio Alto i al cafe A Brasileira, vam xalar amb els mosaics de rajola de les parets, vam, vam, vam… El que no vam fer (excusa nº 2 per tornar-hi) va ser anar al castell. Però vam anar a Cascais, que està relativament a prop en tren i allà vam llogar unes bicis, que són gratis, i vam anar per la costa fins a la punta del nas, i a la praia do Guincho, per a mi impossible d’imaginar a aquestes alçades: una platja àmplia i amb dunes més pròpia de Fuerteventura, a les Canàries. A les nits somnio que hi torno.
Amb tot això, teniem la missió encomanada de saludar els alumnes d’Eina a l’Experimenta Design. Aquell dia va començar el nostre peregrinatge per les inauguracions d’aquesta biennal. Vam anar a tres inauguracions, la més espectacular a l’Estufa Fria (nom paradoxal), un hivernacle sui generis gegant i de nit impressionant. En la nostra ruta vam visitar totes les exposicions oficials, i vam passejar-nos pel Palacio de Santa Caterina, el centre d’operacions de la biennal, una estranya mescla d’espai decadent i de peces i persones de disseny, amb un mirador privilegiat sobre la ciutat.
La resta, la podeu veure a l’àlbum
