De vegades penso que sóc massa intransigent amb els interactius anomenem-los artístics. I és que sota aquest qualificatiu normalment s’hi troben interactius que juguen de manera indiscriminada amb les característiques pròpies del mitjà: tot es pot tocar i clicar, tot canvia quan hi passes per sobre, tot es mou a gran velocitat i tot sona. Perquè sí.
Visualment poden tenir un cert atractiu, però a nivell d’experiència interactiva crec que avorten qualsevol possibilitat de gaudi. L’usuari no sap d’on ve ni cap on va, ni si allò que succeeix a la pantalla és resultat de la seva acció o simplement és un comportament programat. En random, això sí.
M’imagino com seria l’equivalent en un text: frases interminables amb milers de subordinades, plenes de paraules estranyíssimes que amagarien complexes metàfores, composat a l’estil dels poemes cal·ligràfics d’Apollinaire.
I és que, de fet, l’única possible manera de veure un interactiu d’aquest tipus és en una presentació en la que el propi autor hi interactua, que al cap i a la fi és l’únic que sap com fer-ho, ja que també és l’únic que en té una visió global i, per tant, pot marcar-nos un cert recorregut.
Avui he topat amb un altre d’aquest tipus: em reafirmo en la meva opinió.
