Una de les coses que, inconscientment, em va deixar el meu avi va ser la seva col·lecció de letrayons i letrasets, entre moltes altres rampoines amb les que feia els cartells de la botiga.
Quan van endreçar el seu despatx em vaig assegurar que tot aquest material seria per mi. I, evidentment, ningú m’ho va discutir.
Ahir, després d’uns anys custodiant el tresor, vaig decidir-me a endreçar-lo.
Vaig començar per la caixa plena de Letrayón, plena de pols, amb l’adhesiu de les lletres enganxifós després de tants anys de premsada. Mentre separava els fulls enganxats me’n vaig adonar que havien passat coses curioses, allà.
No hi havia gran varietat de tipografies: va guanyar per golejada la típica psicodèlica que encara podem trobar als comerços que han resistit des d’aleshores (casualment ahir vaig anar a una llibreria d’aquí al barri i tenien reclams en aquesta lletra), i en segon lloc va quedar el que jo conec com a Clarendon i els paquets posava Bética…
A banda d’aquestes dues, vaig enlluernar-me amb les taronja fluorescent, que feien mal als ulls de debò. D’aquí uns dies la bici del Dani lluirà el 99actions.org en taronja fosforito!
