Avui els Reis ens han dut un dia fantàstic per fer una excursioneta.
Com que ja tenim força vist el sector dipòsit, ermites i poblats ibèrics avui hem decidir atacar una àrea que està ben a prop de les altres però per la que mai ens hi havíem deixat caure, intentant passar per camins nous. I ha estat una excursió maca-maca-maca, com diria el meu pare.
La zona a investigar era la que està marcada en un dels mapes de rutes de Badalona (que tan amablement ens va donar en @rogermelcior) i que passa per les fonts de Can Devesa, Ca l’Artillé i la de Can Mora (cal dir que només hem localitzat l’última).
Per començar, hem pujat riera amunt i hem girat cap a Sant Jeroni però allà mateix hi ha una bifurcació ens ens indica el front marítim (que encara rumio quina drecera hi ha des d’allà per anar a mar!) i com que la direcció era la bona hi hem fet via. Després de perdre’ns una mica hem agafat un caminet al costat d’una tanca que semblava que no duia enlloc, però de seguida hem comprovat que estava ben marcat, i que hi havia les restes del que deuria ser l’entrada a una senyora finca. Nosaltres hem seguit pel caminet que passava just pel costat de l’entrada, i que transita per unes zones boscoses força tupides. Molt maco.
Finalment hem anat a parar a un dels camins que es desvien del recorregut a Sant Jeroni, i ja hem enfilat cap amunt. És una bona alternativa, sobretot a l’estiu si ens volem estalviar una estona de sol.
Doncs bé, d’aquí cap amunt fins a la Vallençana, que aquí sí que ja hi hem estat vàries vegades, una urbanització que està al mig del no-res, però que té unes vistes espectaculars. El que no havíem fet mai abans és atravessar-la, són ben peculiars les giragonses dels camins que fan joc amb l’anarquia de moltes de les construccions que hi ha.
Doncs bé, després d’arribar a un altre lloc que no anava enlloc (us ho dic per si mireu el recorregut al mapa) hem trobat un camí que s’endinsa per un bosc ben maco, avui força humit i en el que hi hem localitzat unes quantes alzines sureres.
Com que un dels objectius era intentar arribar a Can Devesa ens hem desviat en aquella direcció. Tot d’una hem aparegut al pàrking de Ca l’Artillé, un altre restaurant de la contrada. Pocs metres més endavant necessàriament passant per la carretera per salvar un torrent ja he reconegut les tines que donen la benvinguda a Can Devesa.
Can Devesa
Arribar allà i veure la tina amb el senyor que mata un conill de cap per avall ha estat com fer un viatge en el temps 30 anys enrere, continua allà! I tal qual.
Hem continuat baixant i gairebé la majoria d’elements continuaven allà. El que abans era el paraíso de las maravillas ara s’ha convertit en un més comercial calçotades, però per sort no ho han pogut esborrar de tot arreu.
L’aire decadent, d’un lloc on no ha passat el temps, m’ha fet recordar la infinitat de vegades que hi havia anat, quants records!
Allà van celebrar el convit els meus pares quan es van casar (jo no hi era, és clar!), i molts d’altres als que sí que hi vaig anar però que ja no recordo. També era el lloc dels dinars familiars i, sobretot, on anàvem a comprar el pollastre a l’ast amb el meu pare.
Me’n recordo que agafàvem el cotxe i pujàvem fins allà. Passàvem al despatx del jefe, pagàvem, i ens feia un ticket pel pollastre, que l’anàvem a recollir directament a la cuina. Els pollastres estaven fora donant voltes, i si calia esperar baixàvem als gronxadors que hi havia, uf!
Un cop ens havíem apoderat del pollastre, tornàvem al cotxe i el meu pare en treia una ala per ell i una per mi, i baixàvem els dos fins a casa crupint-nos-la. De fet, cada vegada que menjo pollastre a l’ast penso que aleshores el meu pare deia que es menjava l’os de l’ala, i jo no volia ser menys i també el rosegava (suposo que era el de la punteta, ben torradet).
Allà també hi havia unes figures ben peculiars, no sé si totes continuen allà però almenys la del pastor amb les vaques continua a l’entrada de l’aparcament.
El que no he sabut trobar (i sospito que ha passat a una construcció més moderna) és la casa de l’Abeja Maya. Bé, així és com li deia jo. Sempre que hi anàvem el que més m’atreia era aquesta caseta on la meva mare m’havia dit que hi vivia l’Abeja Maya. Jo me la mirava amb molta atenció a veure si sortia per la porteta…
Avui o no l’he sabuda trobar o resulta que era la caseta de la corrent, i actualment en el seu lloc hi ha una construcció on dubto molt que hi vulgui viure l’Abeja Maya.
I com a últim record, el dia de la gran nevada del 1985. El 13 de gener, concretament, el meu tiet ens va agafar als meus cosins i a mi i ens va dur allà a jugar amb la neu. Aquella sí que va ser una excursió xula! 😀
Un cop feta la vista pels voltants i comprovar que (per bé o per mal) tot continua al seu lloc tal i com era, hem girat cua i hem continuat l’excursió.
La Font de Can Mora
La tornada també una estat un pèl caòtica perquè ens hem tornat a endinsar pel camí del darrere de Ca l’Artillé però només sabíem la direcció que havíem d’agafar, no hi havia cap camí clar marcat. Doncs bé, com que el bosc no era gaire espès hem anat seguint més o menys en la direcció que necessitavem fins que, patapam! hem topat mig per casualitat amb la Font de Can Mora.
El cert és que està bastant deixada de la mà de déu, no té cap mena d’encant i almenys avui no en rajava aigua. L’hem detectat tan ràpid perquè una pilona de l’Ajuntament ho indica, si no, potser passem de llarg i tot.
I un cop feta la visita a la font amb més pena que glòria, hem tornat cap a la Vallençana, que ara sí, queda molt a prop i amb un camí bastant més clar.
L’última sorpresa del dia ha estat arribar a un petit turonet amb uns pins des d’on hem pogut gaudir d’unes vistes espectaculars sobre tot el Barcelonès i el Vallès, quin gran lloc per posar-hi un caché! 😀
I ja xino-xano cap a casa, passant per una tomba d’alguna bèstia estimada… O_o
Aquí teniu el mapa del recorregut que hem fet (alguns trossos ja es nota que hem reculat)
