L’any passat van renovar l’asfalt de Passeig de Gràcia. Un cop aixecat el vell, gairebé es veia la terra que hi havia sota. Aquell dia vaig prendre consciència de que, sota de qualsevol carrer, sota qualsevol vorera, sota qualsevol edifici hi ha terra.
I molt sovint em pregunto quina és la mania que tenim a la ciutat d’asfaltar-ho tot, de cobrir la terra que tant ens agrada quan anem al camp i que, per suposat, és gratis. Me n’adono que tota la ciutat està coberta d’una fina pel·lícula negra, es tapen tots els forats i no es deixa respirar la terra.
Em va saber greu no fer fotografies del Passeig de Gràcia en aquell estat més natural. Des d’aquell dia, quan passejo m’agrada imaginar-me els carrers de terra.
Bé, ara estan fent obres a Marqués de Campo Sagrado, a veure si el pesco sense asfaltar.
