El malson de l’ascensor

Un dels meus malsons recurrents és el de l’ascensor. No el de l’ascensor que s’atura i no en puc sortir, que això em fa relativament poca por, sinó el de l’ascensor que s’escapa dels seus límits, el que puja o baixa més del compte, i que em duu fins a zones de ciment i pintura desgastada plenes de teranyines. Aquest és el meu malson.

Quan vivia a casa la meva mare, sempre que arreglaven l’ascensor mirava per la franja de vidre de la porta. I veia el fons, allà on s’acaba el forat, ple de pols, de teranyines i somniava que un dia queia fins allà, amb tots els habitants de les profunditats. Em feia molta por.

La meva mare es va quedar tancada la setmana passada a l’ascensor, un petit ensurt. I jo aquesta nit he somniat que queia, que queia més avall que mai. Tot era de ciment gris, molt rugós i cada vegada més fosc. Per sort, semblava més una pel·lícula que un malson, i de seguida he pres consciència de que allò no podia ser real. Me n’he oblidat com de qualsevol altre somni i he continuat dormint.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada