Ahir vaig anar a un concert al Palau Sant Jordi, vam veure Chambao, Dover i els Pet Shop Boys (definitivament els Pet Shop Boys són exactament el que a mi m’agrada! Vaig xalar de valent!).
Doncs bé, mentre veia Dover, com que no m’emocionava gens, vaig estar pensant… una mica veient-ho des de fora, com sovint m’agrada fer.
I vaig arribar a la conclusió de que cadascú es munta la seva pel·lícula: que cadacú es vesteix, gesticula i actua en funció d’uns patrons que imita. M’imagino que hi ha mil teories al respecte, però bé, jo parteixo del que sé.
Allà al concert la gent responia com se suposa que ha de respondre, la cantant es movia com se suposa que s’ha de moure una cantant d’aquest estil (res a veure amb els Pet Shop Boys!) i tot plegat semblava seguir un guió implícit, una ficció acceptada i interpretada per tots. I quan s’acaba el concert, xiulets perquè tornin a sortir. Fa gràcia.
Però sobretot aquesta pel·lícula de cadascú la noto pel carrer. Algunes noies caminen com les models, d’altres posen els morros com la Victoria Beckham i d’altres fan volar el cabell com si fos un anunci de Pantene. Els nois porten els pantalons caiguts (com noséqui, ja sóc massa gran per saber-ne el referent), i els garrulos pels de punta variats.
I és que crec que es creuen que viuen com tal o qual persona. El món al seu voltant és com ells creuen, a través de la mirada de la pel·lícula que intrepreten.
Últimament me n’adono que m’estic fent gran. I en bona part crec que fer-se gran és alliberar-se mica en mica d’aquestes ficcions i veure el món sense filtres. I sentir que participes de la realitat de veritat, que hi pots influir (més aviat poc, però estàs allà), ja no ets un simple espectador de la ficció en la que tu també participes.
Bé, espero continuar fent-me gran…
Ei, jo també hi vaig anar a aquell concert! I cert, va valdre la pena esperar, pq els Pet Shop van ser la bomba. Encara que la coreo amb nens catxes fent tombarelles era una mica… histriònica?
Abans, amb Dover, mentre la tia no parava de cridar desafinant com una gata en zel, nosaltres ens partiem veient com un home del costat es tapava les orelles i només aplaudia quan la cantant deia que ja se n’anaven jajaja
La teva teoria és interessant. Es com haver sortit de matrix i veure-hi, per fi, el codi binari amb què està fet el món no? Crec que la gent té por de viure segons ells mateixos, perquè cal un esforç i perquè si no tens un patró has d’afrontar una desorientació inicial. De fet, segur q ets més feliç si totes aquestes coses no te les planteges… però per altra banda, és la felicitat dels idiotes.
Una vegada al cole el profe de filosofia ens va dir : et passes mitja vida buscant les teves etiquetes, estil, targetes, crean-te a base de referents i/o copies; i l’altra mitja vida desfent-te de tot el que t’has anant afegint a sobre per tornar a ser tu…
S’em va quedar grabat, tampoc és una teoria de gran pes, però jo també la estic començant a notar en “les meves carns”…