Tots hem estat pensant més d’una vegada quina és la nostra pel·lícula preferida, quina és la nostra cançó, el nostre actor/actriu favorits, el nostre menjar… i en el meu cas mai coincideixo amb mi mateixa. Sempre oblido quina havia estat la meva anterior elecció, encara que faci poc que hagi fet la llista.
En programes de televisió això no em passa. Només n’hi ha un a la llista. I precisament avui torna al Canal 33. És l’Illa del tresor.
I justament la setmana passada vaig estar passejant-me per l’antiga web, recordant aquells antics programes que encara tinc gravats en cintes de video. Recordo quan, en una pràctica de realització de la Universitat vaig plagiar un dels trucs que utilitzava el realitzador: un pla seqüència que consistia en un seguiment en travelling d’unes persones assegudes en cadires, una al costat de l’altra, que explicaven coses. El truc consistia en que, quan algú havia acabat i ja parlava el següent, el primer s’aixecava, passava rera la càmera i s’asseia a la cadira següent. Quan la càmera tornava a buscar una altra cadira ens sorprenia el mateix personatge del començament, ara explicant-nos una altra història tan curiosa com aquest efecte de gràcia.
Són petites paradoxes, petits trucs carregats de poesia. Un petit programa que m’embadalia i que espero que ho continui fent.
