Una de les reaccions que trobo més absurdes de l’ésser humà és la de posar-se a córrer per creuar en un semàfor. Suposo que ens anticipem al parpelleig i volem evitar que ens atrapi a mig camí.
A mi, això em provoca estrès. Com també me’l provoca creuar en vermell en un lloc que no conec d’on ve el trànsit. Són segons en que ens accelerem de mala manera, patim, correm, i mirem a banda i banda amb nerviosisme, intentant copsar qualsevol perill imminent. Malgrat ser només un instant, en el meu cas no em compensa, no necessito córrer, no faig tard enlloc.
He decidit que m’esperaré als semàfors fins que es posin verds, i que no correré mai en creuar-los. En comptes d’accelerar el ritme aprofitaré l‘impasse per relaxar-me, respirar, observar i continuar.
vete a Londres a ver si sigues pensando lo mismo… Los cambios de semáforo sólo duran 10 segundos, las yayas no veas como le dan al bastón… 🙂
estic completament d’acord amb l’Anna. Jo vaig tenir un dia de fa molts anys un accident al metro per la pressa d’agafar el vagó que ja pitava. A partir de llavors, sempre més he anat molt tranquil·la, encara que tingués el piiiiiiii a cau d’orella.
Tanta pressa tenim? O són els piiiii i els semàfors que fan pampallugues qui marca el nostre ritme?