Bars d’homes

Fa anys que tinc al cap un projecte fotogràfic, de retrat, que de moment no m’he atrevit a dur a terme.

Sempre m’han cridat l’atenció els bars decadents, aquells on hi ha el xoriço banyat en una espècie d’oli vermellós, seitons en vinagre i botifarres negres tallades a trossos que sembla que vulguin escapar de la faixa que les oprimeix. En aquests bars de llum tènue de fluorescents envellits només hi ha homes.

El cambrer acostuma a ser un home diligent, però mancat de la sensibilitat necessària per percebre la decadència que dia a dia va enfosquint el local. A la barra, homes solitaris davant d’una cervesa que, silenciosos, observen el carrer amb la mirada perduda, buida. Tots són iguals. Tots amb la mateixa postura. Tots amb la mateixa mirada.

Són aquests els retrats que voldria fer, i entendre què miren, i des d’on miren. Què ha fet que aquesta mirada s’anés buidant al llarg dels anys. Algun dia ho intentaré.

2 thoughts on “Bars d’homes

  1. Al bloc on visc hi viu un d’aquests homes amb la seva mare i tieta, que són molt velletes. Ell, un home baixet, prim, pàlid, pentinat amb clenxa al costat (com el nen bons que fan la comunió), però ell en canvi el té més greixós, que quan estic esperant l’ascensor i veig que entra al portal per obrir la porta, demano el miracle que aparegui l’ascensor instantaneament per no haver de compartir-lo amb “Ell”, perquè em mareja l’alè de vi que desprén de la seva fosca boca, és també un home insegur, timit,diu les paraules justes, fa pinta de borderline. Si per casualitat quan entra es troba amb una reunió de l’escala, encara algun cop fa el valent, i diu la seva opinió, “que si s’ha de pagar que es pagui”, quan en realitat no té un centim, sort té de viure amb la mare, quan arribi el dia que no hi sigui, no m’extranyaria veure’l dormint pels bancs de les places, com li ha passat amb un altre home de bar que conec de fa més de 10 anys, que tenia cotxe, feina i vivia amb els pares, i ara el veig sovint carregat amb dues gran bosses i mirada perduda.

  2. Sobre aquesta gent també volia escriure un dia, és molt curiós… Suposo que deuen ser fills sobreprotegits, emmarats, i que no han sabut rebel·lar-se en cap moment per fer la seva… Però aquests fan més por, no se’ls desperti algun dia la vena psicòpata… Jo intentaria no coincidir mai a l’ascensor… 🙂

Comments are closed.