M'he mudat al weblog
<21/03/2005>

Ara farà un any vaig descobrir què era un weblog. Per casualitat vaig trobar algú que es dedicava a escriure quelcom similar a aquests pensaments quotidians. No era un de sol. Ara jo en sóc una més.

Ara tinc el meu Bizarre Bazar.

El meu aniversari via mòbil
<26/07/2004>

Felicitats x endevant nena.felis cumpleañus!i k fassis molts +!!!
Dani, 23:28:57

28.28.28.28.28.28.28.28.28.28.28.28.28.28.28*28. O s'ha enclt mob o es una felicitacio!Flisitats!Dema estare a feina tarda.A veure si podem kdar dsprs!Flista
Yolanda, 00:31:34

XAPI VERDI TU YU!!
Cisco, 9:44:02

FELICITATS!!!MMMUA!
Mireia, 12:45:36

hola mossa.flicitats?k has declarat festa nacional...
Cinta, 18:00:40

L'SPAM
<26/06/2004>

Cada dia rebo un centenar de mails d' SPAM. Mai me n'ha interessat cap. Vull aprofitar-los d'alguna manera. Encara no sé com.

D'entrada, i com a condició prèvia, em vull imaginar que aquests mails estan destinats específicament a mi. Com a mínim, que consto en una base de dades on han pensat que pertanyo al grup que potencialment necessita tot això que m'oferten. De moment no necessito Viagra, ni Xanax, ni Valiums, ni allargar-me el penis. Potser ho necessito però encara no ho sé. Ells sí que ho saben. També m'han tocat viatges a Disneylàndia, a la Patagònia i a mil llocs més que ja ni recordo. He tingut un oncle a Nigèria que va morir multimilionari i jo era l'única persona amb qui compartia gens. A hores d'ara podria estar completant la meva quarta volta al món rodejada de tots els luxes imaginables, segurament en un jet privat. I sóc aquí.

Estan pressuposant moltes coses de mi. M'estan convertint en una persona plena de problemes a resoldre, de fites a aconseguir... estan enriquint la meva existència... i el que és millor: em volen ajudar.

La resta de la meva vida
<24/06/2004>

M'espanta que pugui arribar un dia en que comenci la resta de la meva vida. Un punt d'inflexió en que la vida prengui una direcció definitiva. No vull veure el final en l'horitzó, prefereixo no saber què vindrà darrera la següent corba.

No vull anar mai de tornada. Crec que és per això que continuo estudiant: per continuar avançant, descobrint coses noves, aprenent, creixent, anant. No donar mai res per tancat i, molt menys, per definitiu. I és per això mateix que no entenc la gent que es casa, la que aspira a places fixes, amb contractes indefinits, la que s'hipoteca. La que es conforma amb la inèrcia vital. No entenc les decisions que impliquen tota la vida: li fan perdre frescor, capacitat de sorpresa, de risc. Un cop endevinem el final, val la pena viure tota la pel·lícula?

Em mareja el vertigen d'un futur previsible. Prefereixo viure cada dia en singular, renovar els compromisos, reafirmar tot allò en el que crec, replantejar-m'ho tot si cal, sense donar res per suposat. Encara que cada dia només serveixi per refermar el dia anterior.

De moment, espero continuar així tota la vida. Tot i que és més cansat.

Temps de vida
<03/06/2004>

No sé si ho definiria com una teoria filosòfica o simplement com una manera d'entendre la vida, però ja fa anys que estic convençuda del que, en el seu dia, vaig definir com a temps de vida. Per a mi, el temps de vida és aquell temps que ens paguem a nosaltres mateixos per poder viure.

Tots tenim un preu per hora treballada i sabem si una feina ens surt rentable o no. Però el que no ens acostumem a plantejar és un preu per hora de vida. I el meu preu per hora de vida és molt més alt que el preu per hora treballada.

Moltes vegades sacrifiquem hores del nostre temps privat per motius que no ho mereixen. Si pensem en termes de temps de vida i calculem el cost que té aquest malbaratament temporal, ens n'adonarem que la majoria de vegades no ens surt a compte.

Però el temps de vida no està vinculat només a costos estrictament econòmics. Només és una manera de quantificar la pèrdua de manera objectiva. A banda de que hi pugui haver alguna implicació econòmica, el temps de vida fa referència sobretot al desgast (emocional?, psicològic?) que ens provoca l'haver de fer certes coses. En aquest sentit crec que s'allunya de la idea de qualitat de vida, que considero més associada als elements materials que ens faciliten la vida, que ens la fan més comfortable, però que, paradoxalment, impliquen sacrificar part del nostre temps vital per aconseguir-los.

Em refereixo a aprendre a pagar-nos maldecaps, a saber renunciar a certs beneficis en favor de tranquil·litat, de temps per no fer res i, senzillament, respirar.

Ja és primavera!
<20/03/2004>

Avui, per a mi, ha començat la primavera. I dic per a mi, perquè m'és indiferent si astronòmicament comença el 19, el 20 o el 21.

Cada any, quan arriba aquesta època, tinc un dia de despertar. Sóc plenament conscient del moment en què tota l'energia apagada durant l'hivern torna, i em sento viva, en plena harmonia, amb ganes de fer coses. Hiperactiva.

Recordo com gairebé sempre aquest moment coincidia amb una tarda assoleiada de diumenge en què la meva mare era al terrat arreglant les plantes i jo la sentia mentre estudiava a la meva habitació. En el moment en què el sol entrava per la meva finestra havia arribat la primavera. Aquest any, però, la necessitava especialment i intuïa que aquest dissabte arribaria. Un pressentiment. L'esperava. I ha arribat.

I és que em passo l'hivern hivernant. Els dies se succeeixen un rera l'altre, tots iguals, anant amunt i avall, plens d'una monotonia que no em veig amb ganes de canviar. Simplement perquè és hivern. Funciono amb energia solar. Vaig en mode automàta. Sóc operativa a tots els efectes. Ja és molt.

Afortunadament no sóc conscient de l'instant en què comença aquesta hivernació: és un procés gradual que segueix el ritme dels dies que s'escurcen. Des de que treballo és menys traumàtic: entro a treballar de dia i surto de nit, pràcticament sense percebre com es fa fosc. En canvi, quan era petita em deprimia sortir de l'escola a les 5 de la tarda i veure que era de nit. Alguna cosa no rutllava. Em deien que el dia de Nadal era el més curt de l'any, però jo no ho sentia així. Em sentia enganyada.

Avui m'he llevat amb l'hivern a les espatlles. Vaig a vigilar el pollastre al forn que m'estic fent.

Targetes de visita
<14/02/2004>

Mai he volgut targetes de visita amb el meu nom. A cap de les feines que he estat n'he tingut. És més: una vegada van fer targetes per tothom excepte per a mi, que no en vaig voler.

Tenir una targeta on hi consti el teu nom sota el logotip d'una empresa implica un grau de pertinença que mai he sentit. Igual que un raspall de dents en una casa aliena és un clar indici d'intimitat, una targeta suposa l'afirmació d'un compromís no escrit. Un pas més enllà del fred contracte laboral, més proper a un contracte matrimonial. I per a mi, una limitació (subjectiva) de la llibertat.

Em sap greu comprovar l'obsolescència de la targeta de visita: canviem de feina, d'ubicació o de número de telèfon abans de poder-les entregar. La majoria ni tan sols veuen la llum: resten embolicades amb el paper kraft de la impremta, i només una visible, utilitzada per saber que sota n'hi ha cinc-centes d'iguals.

On sóc ara pràcticament ningú té targetes. No sé si preocupar-me.

El cuarto dels trastos
<11/01/2004>

A casa la meva mare hi ha una habitació plena de restes de la botiga: estotjos de rellotges ja venuts, caixes de figures que mai es trobaran, material d’oficina envellit i bosses i bosses plenes de peces sobrants d’expositors desmuntats i readaptats als aparadors de la botiga.

Sempre que puc m’agrada estar-m’hi estona remenant, jo sola, buscant petits tresors oblidats. Records de gran valor en el seu temps inabastables i que ara resten abandonants, carents de l’encant que els donava el fet de ser prohibits.

L’altre dia era allà, en el meu respectuós silenci de cementiri, quan vaig sentir una respiració ofegada, un lleuger batec. Un senyal de que en aquell racó, encara que menyspreuada, hi ha vida. Era una bossa plena de despertadors obsolets. Alguns encara tenen pila.

La tele
<07/01/2004>

Visc aquí des de fa sis mesos i fins ahir no vaig dur la tele.

La meva vida aquí no ha canviat substancialment de la que duia abans, però sí que és plena de petites diferències gairebé imperceptibles, pràcticament inconscients.

I avui n’he descobert una: el so de la tele. L’he engegada mentre feia el sopar. Casa meva ja té so de llar. De fet, la tele és el succedani de la llar de foc que no ens podem permetre a un pis. Fa caliu. Sobretot quan no hi sóc davant.

Necessito llistes de la compra
<04/01/2004>

Definitivament sóc un desastre a la cuina. No és que ho faci malament... és que simplement no ho faig. Periòdicament em proposo cuinar i menjar millor, anar a comprar petites delicatessen i alegrar una mica la meva dieta. Però vaig al supermercat (quan hi vaig) i sempre compro el mateix. Ja hi pot haver estanteries plenes fins dalt dels productes més variats que per a mi l'oferta es limita als meus "productes per defecte".

Diuen que les persones creatives ho són també a la cuina. Jo no. Però vull posar una solució creativa a aquesta mancança. És per això que us demano llistes de la compra, per fer-les meves i veure què puc fer amb els ingredients que contenen. Si em voleu fer arribar llistes reals fetes servir (originals o escanejades): anna@tartatatin.com. Espero poder-ne tenir una col·lecció. I millorar la meva dieta.

Llista de bons propòsits que no compliré per a l'any 2004
<30/12/2003>

- Prendre'm una tarda lliure al mes per anar a les galeries d'art del carrer Cosell de Cent.
- Tenir un horari.
- Fer-me una mascarilla al cabell cada mes.
- Posar-me més faldilles.
- Cuinar.
- Pintar el sostre de la cuina.
- Escriure més (aquest l'hauré de complir per nassos)
- Anar sola als llocs quan ningú m'hi vulgui acompanyar.
- Sortir més per les nits.
- Ordenar els fulletons, flyers i retalls de diari.
- Apuntar-me a alguna activitat del Centre Cívic.

Suposo que sobreviuré fins l'any que ve sense fer aquestes coses.

Bic blau
<29/12/2003>

Des de que a cinquè d'EGB vam deixar d'utilitzar el llapis per escriure, sempre havia fet servir bolígrafs amb tinta negra. No entenia per què tothom escrivia amb bolígraf blau: era l'única de la classe que ho feia en negre. Era una d'aquelles situacions en que creus que tothom està equivocat i només tu actues amb sentit comú. De fet, no suportava el blau. Suposo que el trobava massa escolar.

Semblaria lògic que el color per defecte de l'escriptura fos el negre: és el menys color de tots, i per tant el menys connotat, i a la vegada ofereix un millor contrast sobre el paper blanc. Qualsevol mitjà imprès per a ser llegit amb facilitat reprodueix el text en tinta negra. Utilitzar tinta de qualsevol altre color implica una una intencionalitat marcada.

Però des de fa un temps m'he tornat una habitual del Bic blau. El negre se'm fa feixuc. El blau sembla que llisqui amb més facilitat sobre el paper, fins i tot em dóna la sensació de que és més ergonòmic que el negre. El blau és més lleuger, menys solemne, més espontani, més ocurrent. El negre el reservo per a omplir formularis oficials.

Després de donar-li moltes voltes, només se m'acut una explicació coherent per a justificar aquest abandó: la fotografia en blanc i negre. Em passo bona part de l'any rodejada d'imatges en blanc i negre. Continuo escrivint imatges en negre. Em calia un altre color per escriure paraules.

La llibreteta Schaaff
<29/12/2003>

Diuen que tota persona creativa sempre hauria de dur a sobre una petita llibreta per anotar les idees que se li acudeixen en els moments i llocs més inesperats. Per als de la meva promoció aquesta llibreta té un nom: la llibreteta Schaaff.

Evidentment, jo també tinc la meva llibreteta Schaaff. De fet, en tinc vàries amb aquest nom a la portada. El problema ve quan hi tinc unes quantes idees apuntades: la deso en un calaix. Tinc por de perdre-la. A partir d'aquest moment haig d'apuntar les ocurrències en trossos de paper, fins que arriba el dia en que decideixo comprar una nova llibreteta Schaaff. I ja hi tornem a ser.

Cinexin
<29/12/2003>

La meva memòria de la infantesa podria ser un Cinexin. Tinc unes quantes pel·lícules d'aquells anys que visiono una vegada i una altra. Puc recordar tots els detalls, anar endavant i enrera i aturar l'acció per fixar-me en els elements de l'escena.

Però, com les del Cinexin, són pel·lícules molt curtes. Duren segons. Són fragments d'accions i situacions que han quedat a la meva memòria i que puc evocar (i invocar) sempre que vull: el dia que el meu avi em va veure dibuixar l'osset Misha, l'aranya gegantina (cada vegada reviso la pel·lícula tinc més clar que era un cranc) que el Jaume Orelles va fer córrer pel despatx o quan que em vaig desmaiar davant d'un aparador després d'haver-me vacunat de la tuberculina.

Són instants en color que no fan olor a naftalina perquè són tan vívids com el primer dia. És el que em queda d'aquells moments.

El nadal ja no és el que era
<20/12/2003>

Des de ben petita he viscut els nadals amb moltíssima intensitat: el negoci familiar és d'aquells que fan l'agost per aquestes dates i això suposa un període d'hores extres incalculables, subordinant les festivitats al bon funcionament de la temporada. Sempre havia viscut el nadal des d'aquesta perspectiva i per a mi era la manera natural de celebrar-lo.

Però, per sort, fa uns anys que treballo en una feina menys estacional que m'allunya de la meva antiga vinculació amb el nadal. Si abans el meu nadal tenia un sentit molt allunyat del suposadament real, ara aquestes dates estan absolutament buides de sentit.

Els llums del carrer i les felicitacions benintencionades no tenen la força adrenalítica que tenien les boges cues i les interminables jornades a la botiga d'anys enrera. I tampoc em puc agafar al fenomen de la compra compulssiva de regals i acceptar que he passat a l'altra banda, perquè precisament vinc d'aquesta banda i sé què hi ha entre bambolines, conec massa bé la rebotiga com per entrar-hi innocentment.

Un any més viuré el nadal perplexa davant allò que no acabo d'entendre. Sort que tinc feina.

Déu existeix
<20/07/2003>

Suposo que tots, alguna o altra vegada, ens hem preguntat si Déu existeix. Fins i tot, després d'haver anat a un col·legi religiós on t'han deixat molt clar que no.

De vegades penso que hi ha un motiu per confiar en la seva existència: no em sotmet a proves que sap que no puc superar. Des de que m'he independitzat encara no m'ha entrat al pis cap escarabat ni cap aranya gegant, que són els únics imprevistos que em poden superar en aquesta nova vida. També coneix molt bé el pànic que tinc a les xeringues: des dels 13 anys que no veig una agulla.

Jo crec que és Ell que em protegeix.
Gràcies.

Històries de cafè (II)
<09/07/2003>

Nunca quisiste compromisos más allá del "te quiero". El amor en segunda persona, en el "tú", el "a ti".

Cuando su madre te ofreció otro pedazo de tarta te diste cuenta de que habías entrado en su "nosotros" y se abrió el abismo de un futuro en primera persona del plural. "No gracias, está bien así".

Ayudas a recoger los platos para calmar tu ansiedad y al entrar en la cocina te detienes un instante y respiras hondo mientras termina de salir el café.

Vuelves con las tazas, te sientas en la mesa, miras a los ojos de tu suegra y con una sonrisa le pides azúcar.

Històries de cafè (I)
<09/07/2003>

Hace una hora que el sol te da en la cara pero no abres los ojos. Sientes su calor y te abrazas con más fuerza al cuerpo que te acompaña. Se levanta sin despertarte y con cuidado posa tu brazo sobre la almohada. Escuchas como las gotas de agua resbalan por la pared mientras ocupas toda la cama con los brazos extendidos. Sus pasos descalzos se pierden por el pasillo. Se enciende una cerilla. Silencio. Respiras hondo. Abres los ojos y te levantas. Hay café recién hecho.

L'olor de les perfumeries
<11/01/2003>

Avui he anat al Sephora.

M'encanta l'olor d'aquest lloc. Suposo que és una barreja de tots els perfums que els clients caten compulssivament.

M'agradaria tenir una colònia que fes aquesta olor.

Any nou...
<01/01/2003>

Dia 1. Em llevo. Esmorzo. Miro el correu. Res de nou. Fa dues hores que estic llevada i encara no he fet cap sacrifici.

Aquest any no tinc llista de bons propòsits.
De fet, mai n'he elaborat cap amb prou rigor.

Intento buscar alguna cosa que vulgui canviar... mmm... les de sempre, però ja ni ho intento. Ja em cansa oblidar-me a la primera setmana de cada any de les petites coses que volia canviar.

Els colors de les finestres (II)
<13/10/2002>

M'agradaria fer un estudi sociològic a partir del moviment de llums de les façanes, relacionant-lo amb els hàbits de consum televisiu.

Deu ser sorprenent comprovar com a les pauses publicitàries dels programes de màxima audiència s'encenen els llums dels lavabos i com, quan acaben aquests programes, comença un ball de llums: es tanquen les bombetes de menjadors per passar al joc d'engega-apaga a cuines, lavabos i, finalment, dormitoris.

Si algun dia treballés a la televisió, els crèdits finals consistirien en això: un pla fix d'un edifici en el qual es manifestarien els canvis provocats per la finalització del programa. Una manera immediata de controlar l'audiència.

Els colors de les finestres
<13/10/2002>

M'encanta anar en autobús i fixar-me en els edificis quan és fosc. Amb el temps, he comprovat que hi ha una constant que gairebé sempre es repeteix: els colors de la llum que surt de les finestres delata de quina estància es tracta.

Sempre la llum freda, blavosa de fluorescent correspon a les cuines, mentre que la llum càlida de bombeta correpon als menjadors.

D'aquesta manera, a l'hora de sopar es formen columnes blaves i taronges als edificis, sempre aliniades, perfectes: un rectangle blau sobre un altre de blau i un de taronja sobre un altre del mateix color. M'encanta.

I, ja més de nit, es delata qui ha acabat de sopar perquè el blau va despareixent i predominen els tons acarbassats, mentre qui renta plats (o sopa tard) manté punts blaus a les façanes, modificant les línies perfectes que hi havia tan sols un parell d'hores abans per configurar un mosaic completament diferent.

El camió de les escombraries
<23/08/2002>

Avui, mentre regava les plantes, el camió de les escombraries buidava els containers del carrer.

Des del terrat he sentit aquella olor (pudor?) característica que fan tots els camions que recullen escombraries.

Però a què es deu aquesta olor que sempre és la mateixa?

Suposo que és fruit de l'estadística. Tot i que cada dia els uns i els altres llencem deixalles diferents, entre els residus orgànics si fa no fa sempre acabarem trobant-hi el mateix: les restes de l'anomenada dieta mediterrània.

Però a països amb un altre tipus de dieta... el camió de les escombraries fa la mateixa pudor que el català? Per Nadal, amb els excessos gastronòmics, varia aquesta olor? Hi ha modificacions segons el barri, l'estació de l'any o el preu de la tomata?

Serà qüestió d'esbrinar-ho.

El meu aniversari via mòbil
<26/07/2002>

MOLTES FELICITATS, ANNA!!!
Mireia, 05:54:53

PER MOLTS ANYS!! FELIÇ 26è ANIVERSARI, K T'HO PASSIS MB!
Cisco, 09:20:51

El dia amanece con: Anys i anys x mooooolts anys!!!!! Als 26 per molts anys...
Yolanda, 09:22:33

¡Feliz Cumpleaños!, Telefonica MoviStar le desea un feliz dia.
Telefónica, 09:28:32

Muchas felicidades preciosa!!
Salva, 10:28:45

FELICITATS ANITA ;-)
Jordi, 11:40:29

Per molts anys!! Si puc et faig un truc.
Maria, 21:33:34

Hola guapissima! Felic sant! Un petonàs
Angie, 23:57:56

Les fotografies dels bars
<19/07/2002>

Avui sortia del metro de la Barceloneta i m'he fixat en el bar de l'estació. A la paret hi ha incrustades unes fotografies dels entrepans que ofereixen.

I dic incrustades en el més literal dels sentits: el pas dels anys les ha convertides en fòssils i ara com ara formen part de les rajoles del local.

Me n'he adonat que m'encanta aquest tipus de fotografia mutant d'entrepans i plats combinats.

En faré una col·lecció.