Bizarre Bazar

Avui hem anat a buscar els cucs del compostador, i ja estan al terrat descansant del viatge. Els hem donat unes peles de síndria d’ahir, que sembla ser que els agraden molt. A veure com va!

El reportatge a Can Flickr!

Avui hem anat a Can Cabanyes a recollir el compostador que tan amablement ens ha cedit l’Ajuntament de Badalona (aquestes coses s’han d’aprofitar!)

Abans de donar-nos-el, ens han fet una xerrada sobre el seu funcionament, com l’hem de cuidar, què hem de fer i què no… i és que és més complicat del que sembla!

La primera sorpresa ha estat que haurem d’adoptar mil cucs que, si els cuidem bé, d’aquí poc en seran 5000 o 6000. Quina responsabiltat! Si els donem massa menjar es moriran perquè no se’l podran cruspir tot i es podrirà, si els en donem massa poc no es reproduiran, si fa massa fred o massa calor no menjaran tot el que poden… ufuf! Pobrets cucs!

Ens han dit que a aquests cuquets els agrada la poma, la pera, la síndria, el meló i molt molt (justament perquè ja està mòlt) el marro del cafè. Que el plàtan no els agrada tant però que se’l mengen i que no poden menjar carn perquè acabarien rebentats!

Avui, per culpa de la vaga de transportistes no ens han pogut donar els cucs, i ens han tornat a convocar el dia 26 per fer-nos entrega de les nostres noves mascotes. A veure si les sabem alimentar!

A canvi, ells ens fabricaran un adob boníssssim en forma líquida i d’humus (com terra negra), i les nostres plantes faran molt més goig.

Ja anirem explicant si els sabem cuidar prou bé…

Per cert… els senyors que es dediquen a aquestes coses (entre d’altres, suposo) són els de http://www.compostadores.com/

Després de l’intenssssissssima mudança d’avui…

…ja torno a ser 100% badalonina! mmmm… s’està tan bé a casa!

Au, vaig al llitet! Bona nit!

Al gener vam decidir definitivament instal·lar-nos a Badalona.

I aquesta tarda he estat desmuntant els mobles i acabant de posar-ho tot en caixes. Demà tornaré a ser badalonina a tots els efectes!

Després de 5 anys vivint a Barcelona sé que hi haurà coses que trobaré a faltar però que moltes, moltíssimes seran molt millors. D’una banda em sap greu marxar d’aquí però de l’altra sé que és fer un pas endavant. És una sensació semblant a acabar la carrera, que et fa peneta perquè saps que no hi tornaràs, però a la vegada t’intriga com anirà a partir d’aquell moment. Suposo que en això consisteix fer-se gran…

La reforma badalonina avança però no al ritme que voldríem (voldríem que ja estigués acabada!!!). Massa feina justament aquests dies que hauríem d’haver dedicat a pintar…

Però bé, quan ho tinguem tot una mica més decent… no oblideu que esteu convidats!!!

Fa més d’un mes que no parem ni un segon. He arribat a pensar que fer-se gran és viure en aquesta sensació de crisi constant.

Primer va ser acabar l’interactiu per la Diputació de Barcelona i després s’hi van sumar altres projectes “para ayer” i, per rematar-ho, els paletes (que sembla que no però és una feinada!) (obrir-los, tancar-los, esto cómo lo hago?, ya tienes el water?, aquí ponemos racholas? BUF!)

Per sort, sembla que tot va de baixa. La feina ha tornat a la normalitat, els paletes ja arrebossen parets (i important: no fan soroll!) i, a més, avui és festa a Eina i també he fet la reunió més curta de la meva vida! (ho veieu bé? sí. Algun comentari? no) (2 minuts?)

Per postres, és Sant Jordi, i ara em toca fer un “recadu”.

Que vagi molt bé!

Després d’haver canviat dues vegades les plomes l’any passat i estar emmudit fins ara, sembla que la primavera comença a fer efecte en el Naranjito.

Ja torno a tenir el despertador cada matí!!!

I nova adreça de podcast, que l’Odeo no funciona!

http://www.wildvoice.com/Naranjito/Posts

I l’RSS: http://www.wildvoice.com/ListId/31025/EmRss.aspx

Des de que em van dir que no em renovaven el contracte del piset (i també que no hi hauria problema en renovar-lo) (suposo que juguen amb la necessitat) vaig decidir fer el cop de cap definitiu… i fotre el camp!

La decisió final ha estat relativament fàcil de prendre, sobretot perquè l’alternativa hipoteca ad aeternum la visualitzava com una llosa impossible de suportar taaaants anys.

Per tant, tenint el piset on vivia el meu avi a la meva disposició… el meu desitjat retorn a Badalona cada dia està més a prop. La data: 30 de maig (he prorrogat el contracte 2 mesos).

I ja fa unes setmanes que ens hem posat “manos a la obra”. Ens trobem encara en fase prèvia: el desaloju.

I és que a la meva família tenim un problema genètic que consisteix en no llençar mai res. I aquest res s’ha estat acumulant durant anys i panys, per exemple, al pis del meu avi.

Treure tots els trastos és una tasca titànica. Però crec que anem a bon ritme.

Avui hem trucat per primera vegada al camió dels trastos… que es preparin!