El problema és que també em passa a l’inrevés: per sort, als del meu entorn tampoc els falta de res i em costa molt trobar regals que els puguin ser útils, que de debò els puguin fer il·lusió. En l’àmbit familiar delego aquesta tasca en la meva germana que sempre té mil idees per regalar.

Arran de les reflexions d’aquests dies m’ha vingut al cap el cas del meu avi Miquel, l’avi de Sant Adrià.

Cada any pel seu aniversari la meva mare li comprava una ampolla de Floïd Blue, la de tamany familiar. Potser no només era per l’aniversari, potser també li’n duien una els reis.

El cas és que, després d’anys i panys de regalar Floïd Blue, un dia el meu pare ens va dur a la cuina de casa l’avi i va obrir un armari: la nostra sorpresa va ser que era ple d’ampolles de Floïd Blue per estrenar.

Des d’aleshores, i sobretot des del dia que el meu pare per explicar als amics a què em dedicava va dir que era mecanògrafa, quan em pregunten què faig dic que tinc una empresa d’Internet. I em quedo tan ampla, tampoc cal entrar en detalls.

I justament des d’aleshores una de les coses en les que ens fixem quan els professionals afins s’autodefineixen és amb quina mena de raó social s’identifiquen. I és que  diu molt del tarannà de l’empresa si fan servir una nomenclatura o una altra.

Avui hem repassat la llista que hem anat elaborant al llarg dels anys, que tot seguit enumeraré juntament amb les nostres conclusions:

1. Estudi

La majoria dels dissenyadors autònoms que coneixem tenen el seu estudi. Un estudi de disseny, o un estudi d’arquitectura. Associem estudi a un lloc petit, on hi treballa poca gent, i on hi fan els projectes artesanals i amb molt de carinyo. Gent que més que una visió empresarial, d’anar estrictament de cara a la pela, estima la seva feina i la fa ben feta, cuidant els detalls i patint perquè allò que fa tingui la sinceritat que l’ofici requereix. Quan es deixen uns papers diuen que se’ls han deixat a l’estudi, i amb el to que ho diuen dedueixes que li tenen més estima que a la seva pròpia casa.

2. Agència

Per nosaltres, una agència és el contrari d’un estudi. Està muntat a lo grande, i l’objectiu és fer quants més projectes millor i créixer quant més millor. Hi ha les grans agències de publicitat amb grans comptes i agències petites que aspiren a ser com les grans. A les agències s’hi fan productes, i es treballa a un ritme vertiginós per produir el màxim en el mínim temps.  Són les fàbriques de la publicitat, amb perfils molt específics per a cada tasca que fagociten projectes de grans pressupostos. És la indústria que tira del carro de tot això.

3. Col·lectiu

Els col·lectius són grups de gent que fan els projectes perquè els ve de gust. I com que ho fan por amor al arte normalment són experimentals i/o artístics. Un col·lectiu dubto que aspiri a guanyar-se la vida fent el que fa: perquè normalment són força gent a repartir però sobretot perquè no produeixen per grans marques ni amb grans pressupostos. Més aviat el contrari: viuen d’esgarrapar subvencions i fer els bolos que calgui per mostrar el seu treball.

4. Associació

Sempre he tingut la sensació que les associacions són les que gestionen els col·lectius. Els que munten els saraus i fan tot el papeleo perquè la gent que fa coses xules les pugui ensenyar. El seu objectiu principal no és lucrar-se sinó anar a trobar i oferir allò que pot fer feliç a la gent.

5. Productora

Una productora normalment està associada al món audiovisual, però no necessàriament. Hem trobat sobretot productores d’interactius, més que no pas de webs. Potser els CDRoms interactius multimèdia (wow!) en algun moment s’havien de cruspir el món audiovisual i per això van néixer aquestes productores. I se’ls ha quedat el nom. Reconeixereu un individu històric del sector perquè us preguntarà què tal us va amb la productora.

6. Empresa

Tots els casos anteriors, de fet, són empreses. És el genèric que els inclou a tots. En el nostre cas ens solem definir com a empresa, no sé ben bé si perquè no ens identifiquem amb cap d’ells o perquè ens han dit de tot. I és que en alguns casos actuem d’estudi, sovint fem feines per agències, algunes vegades hem fet bolos en plan col·lectiu i, efectivament, ens han preguntat com ens va amb la productora.

Bé, doncs aquí queda la nostra i particular visió de nomenclatures del sector. És amb el que ens hem trobat durant aquests anys, segur que ens perdem molts matisos, però per això estan els comentaris!

I és que no suporto les coses que pesen, em molesta haver-les de traginar, gastar energia en desplaçar-les. Potser per això en part també m’agrada més l’estiu i no entenc els que diuen que si a l’hivern tens fred només cal abrigar-se més: dur més pes a sobre, és com ho interpreto jo.

Des de que vaig ser conscient d’això, sempre que haig d’escollir penso: què pesa menys? I escullo el més lleuger. Evito comprar gots amb el cul ample, no duc collarets al coll ni polseres, al moneder no hi acumulo tiquets i per suposat a la maleta sempre hi duc roba ultralleugera.

I justament per això fa temps que estic molesta per una compra que no vaig sospesar. Vam comprar un iMac que venia amb el fantàstic Magic mouse. El primer que vaig detectar és que pesava com una pedra. I per més que el faig servir em suposa un pes incòmode d’arrossegar. No és àgil, i estic convençuda que la meva productivitat ha baixat. Haig d’afegir, doncs, a la llista de la compra un ratolí de plàstic barat i lleuger.

Per aquí Badalona tenim un mes de maig entretingut: són les festes de maig i a molts badalonins se’ns gira feina extra amb El Joc de Badalona, que fa que dediquem part de la nostra jornada a investigar sobre els temes més recòndits de la nostra ciutat.

Doncs bé, en aquest Joc han trobat una fórmula per justificar els errors informàtics que crec que s’hauria d’exportar a tot arreu.

I és que al Joc hi ha un personatge, el burot, que barra el pas a Dalt la Vila i ens fa la punyeta fent-nos pagar la penyora en forma de tres preguntes diàries.

Aquest burot, a banda de ser un personatge del joc (intradiegètic? quines paraules més boniques que vam aprendre a la Pompeu!), s’ha convertit també en el culpable de les desgràcies informàtiques (extradiegètiques?) que hi passen. Si un dia no queden ben registrades les respostes és culpa del burot, si un dia no hi ha cap resposta correcta per error, és culpa del burot… La culpa no recau en els que han programat o impulsat el joc sinó que en el burot. Altrament dit mala sort o, com ho dic jo, els misteris de la informàtica.

Com a persona que es dedica a fer projectes d’aquesta mena reclamo la institucionalització del burot: em sembla molt injust haver de carregar amb la culpa de coses que fallen per factors extremadament complexos i que moltes vegades se’ns escapen de les mans. Sovint aquests errors els arreglem per xiripa o amb caramboles rocambolesques que no tenen cap lògica ni sentit. Pels misteris de la informàtica.

A partir d’ara, quan hi hagi un error del que no en sàpiga explicar el motiu donaré la culpa al burot. O a l’Explorer 6, que en el fons és el culpable de tot.

I és que ara que ja fa un temps que funcionem com a Pimpampum (i una mica menys que vam muntar oficialment l’empresa) ens arriben projectes de contactes que vam fer, en molts casos, fa més d’un any! Pressupostos que ja ni hi comptàvem tenen resposta ara i persones que donàvem per perdudes se’n recorden de que existim.

I també estem recollint els fruits de sembrar els nostres Flickr Toys i d’altres experiments, que els vam fer sense més pretensió que la de passar-ho bé i fer allò que ens venia de gust fer.

Fa il·lusió!

Un dia que pujava per l’avinguda Mistral em va venir al cap com la gent amb poca imaginació bateja els seus negocis. Un dels recursos fàcils és posar-los el nom del carrer.

I l’avinguda Mistral segurament és el carrer amb més comerciants orgullosos del nom del seu carrer. Me’n surten 15!!!

Teniu les imatges en gran al Flickr!

L’any passat van renovar l’asfalt de Passeig de Gràcia. Un cop aixecat el vell, gairebé es veia la terra que hi havia sota. Aquell dia vaig prendre consciència de que, sota de qualsevol carrer, sota qualsevol vorera, sota qualsevol edifici hi ha terra.

I molt sovint em pregunto quina és la mania que tenim a la ciutat d’asfaltar-ho tot, de cobrir la terra que tant ens agrada quan anem al camp i que, per suposat, és gratis. Me n’adono que tota la ciutat està coberta d’una fina pel·lícula negra, es tapen tots els forats i no es deixa respirar la terra.

Em va saber greu no fer fotografies del Passeig de Gràcia en aquell estat més natural. Des d’aquell dia, quan passejo m’agrada imaginar-me els carrers de terra.

Bé, ara estan fent obres a Marqués de Campo Sagrado, a veure si el pesco sense asfaltar.

Avui, després d’intentar justificar a classe per què la majoria de les webs són millors amb HTML i no en Flash malgrat n’hi hagi moltíssimes fetes totalment en Flash, baixant per Major de Sarrià m’he trobat amb un altre exemple que posa de manifest com, moltes vegades, els dissenyadors no sabem on tenim el cap.

M’ha semblat gravíssim haver de trobar-me en una botiga tan elegant un cartell ben gran (i escrit en Comic, per suposat) per recordar que la porta és corredissa, segurament perquè han tingut més d’un ensurt amb persones que l’han intentada obrir com qualsevol altra porta s’obriria en una situació com aquesta.

Molt maca la porta, molt bonic el Flash, i no sé si tenen res a veure, però tot plegat m’ha fet pensar que la majoria de vegades l’accessibilitat, la facilitat i el sentit comú han de passar per davant.

Ara crec en menys coses, especialment en les que m’explicaven a la classe de religió. Però n’hi ha una que acabo de descobrir que també és mentida.

Entonces Jehová Dios hizo caer sueño profundo sobre Adán, y mientras éste dormía, tomó una de sus costillas, y cerró la carne en su lugar.

Y de la costilla que Jehová Dios tomó del hombre, hizo una mujer, y la trajo al hombre.

Des de sempre, jo havia donat per suposat que les dones tenim una costella més que els homes. Ho deia la Bíblia, i em semblava lògic que s’aprofités aquesta desigualtat per explicar com Déu nostre senyor va crear la dona. Doncs no.

Ahir ho vam estar discutint amb el Dani i avui m’ho ha confirmat un amic osteòpata: la Bíblia s’equivoca, tots tenim les mateixes costelles. Fins i tot en això som iguals. Aix…

No és un cas únic: de fet, el que em va cridar més l’atenció quan vaig descobrir el món dels blogs va ser com la gent hi ventil·la les seves intimitats, sense cap mena de censura. Els blogs estan dirigits a tothom i a ningú a la vegada, però també a aquells que estan a mig camí: gent que ens coneix i que potser ens farien posar vermells si sabéssim que llegeixen el nostre blog.

Però sobretot vaig pensar en què passa quan volem oblidar el passat. Si, posem per cas, una relació es trenca. Eliminar-ne els vestigis del món real és relativament fàcil. No ho crec així en el digital. Si bé podem eliminar allò que depèn directament de nosaltres, són molts els records disseminats per la xarxa: fotografies nostres a webs d’altres, referències en posts de blogs aliens, la caché del google, l’archive.org…

M’imagino la seva nova parella investigant a Internet el seu passat. Trobant pràcticament tota la seva trajectòria vital, explicada en primera persona i amb la màxima sinceritat.

Avui els explicava a la Cinta i la Yolanda com de difícil deu ser d’esborrar un passat a Internet. La Cinta creu que es pot: és com qui es fa un tatuatge, però en aquest cas digital.