Mandra

Demà hagués fet dues setmanes que no escric res al blog… justament la setmana que he contestat en una enquesta que l’actualitzo més de 3 cops per setmana.

No és que no se m’acudeixin coses per explicar. Senzillament és que porto un parell de setmanes de mandra extrema. Vaig anar al Sónar, i de seguida volia fer la meva mini-crònica i explicar com em van encantar els sofàs i les catifes, i que jo també he fet els meus experiments amb paisatges, però em va fer mandra. Volia queixar-me de les escales estúpides com les de Montjuïc que trenquen el ritme del pas, impossibles de pujar còmodament, però em va fer mandra. Volia explicar el dia que per primera vegada vaig dur pantalons (de petita sempre duia faldilla?!) i la vergonya que em feia sortir al carrer amb aquella espècie de leotardos, tanta que em vaig posar la faldilla a sobre. Però em va fer mandra…

I el pitjor de tot: d’aquí a dos mesos haig d’entregar els treballs de segon curs de doctorat, i em fan una mandra terrible. Més que mai. I aquesta mandra contamina tota la resta d’activitats que normalment no me’n farien. N’estic convençuda. N’estic fins els nassos. Però no, aguantaré. Només dos mesos. Sense prórrogues (tampoc en tenim, som diferents). I després, no en vull saber res més. Almenys de moment.