Regals superflus

L’altre dia a la meva mare li van enviar un sobre de propaganda d’una botiga de cosmètics que contenia una bosseta de plàstic amb uns paperets de colors enrotllats. A fora, una etiqueta indicava que cinc d’aquests paperets contenien premi segur. Vaig desembolicar-los i, efectivament, 5 convidaven a continuar provant sort i 5 indicaven un número de premi. No cal dir que em sentia molt afortunada a mida que anava descobrint cada petit obsequi. Vaig demanar-li a la meva mare el carnet de clienta per anar a buscar el botí tan aviat com pugués. Un regal sempre fa il·lusió.

Però ben aviat em vaig desinflar, a la mateixa velocitat que m’havia engrescat desenrotllant paperets.

De seguida me’n vaig adonar que no necessitava aquell necesser, ni el targeter, ni el descompte de 2×1. No els hagués fet servir mai i, en cas de necessitar-ho algun dia, podria adquirir-ne un de similar a una botiga de tot a 100. Són regals amb nul valor, més enllà del fet que són regals i, per tant, gratis.

Això mateix crec que passa amb les revistes: en comptes de mirar quina revista és, mirem quin regal duu i, donada la poca diferència a nivell de continguts, ens decantem per l’obsequi que més ens agrada. Però dubto que gaire gent utilitzi la bossa, les ulleres o el mocador de la revista de la mateixa manera que ho farien si l’haguéssin pagat.

Són regals d’usar i llençar. I per a mi, això no són regals.