Capacitat de sorpresa

Cada dia tenim més control sobre més coses: podem saber quin temps farà tota la setmana o saber si un fill serà nen o nena molt abans que neixi. Moltes de les coses que abans ens sorprenien ho han deixat de fer perquè es podem preveure amb prou rigor. I, precisament per això, al meu parer, han perdut emoció.

Aquesta pèrdua d’emoció que era derivada de la incapacitat de controlar tot allò que ens envoltava ens ha atrofiat la capacitat de sorpresa. És més: no acceptem res que no estigui prèviament al guió. Quan ens atrapa un xàfec en un dia aparentment assoleiat, ja no correm i cridem i somriem a la gent que es refugia sota el mateix portal que nosaltres, sinó que maleïm l’home del temps per haver-se equivocat. Ens impacientem quan el metro s’endarrereix uns segons ara que podem saber amb precisió quant de temps trigarà a arribar. Un tall d’electricitat ha deixat de ser una excusa per jugar a improvisar altres maneres de fer allò més quotidià sota la llum de les espelmes per convertir-se en una catàstrofe que busca responsabilitats.

No acceptem la sorpresa i, cada vegada més, ens molesta la improvisació. Ens crispem davant allò que no es comporta com era previsible. Potser tot és més segur i no ens constiparem perquè durem paraigües un dia que s’ha llevat falsament assoleiat. Espero que no arribi mai el dia on tot sigui avorridament perfecte, sense aquestes petites falles de sistema que el fan menys eficient però més humà.