Bizarre Bazar

Aviat farà un mes que van estrenar el redisseny de Vilaweb. Em va semblar un nyap, però vaig reprimir-me d’escriure un post per criticar-lo pel respecte que sento cap a l’América Sánchez.

I perquè no acostumo a fer servir el meu blog per rajar del treball dels altres. Només ho he fet en una ocasió… és que hi ha casos que em superen.

Doncs bé, ahir buscant informació sobre l’exposició del Quim Monzó a Santa Mònica, vaig creure que la trobaria al seu web: www.artssantamonica.cat. Em va costar déu i ajuda trobar-la. Un nyap de campionat, el pitjor web que he vist en molts anys. I no és el web d’un taller mecànic (amb tots els respectes pels webs de tallers mecànics).

Evidentment, vaig anar a buscar qui l’havia fet. I vaig trobar un document que ho explica [PDF]: resulta que, oh sorpresa, el treball de definició de la nova web s’ha fet amb Vilaweb i al darrera de tota la imatge altra vegada un dissenyador de renom (Claret Serrahima).

I jo em pregunto: què coi està passant a Vilaweb? En quin món viuen? En el disseny web hi ha coses que fa molts anys que estan reflexionades!

Arran d’això i de comentaris via Facebook i Twitter he decidit escriure aquest post. Perquè m’emprenyo.

I m’emprenyo perquè dono classes de disseny web i em barallo amb els alumnes perquè n’entenguin les característiques i diferències amb el disseny en paper. No sempre ho aconsegueixo, però coi, tampoc veig que m’ajudin exemples com aquest.

I és que crec, i sovint ho dic quan analitzem webs, que hi ha gent que es pren la presència a Internet seriosament i que n’hi ha que hi estan per estar. I si no hi fossin no passaria res.

El web del CASM

I és que la cosa té delito, és de jusgat de guàrdia. En definitiva: una presa de pèl, sembla una broma. Estem parlant d’un web del 2009, no ho oblidem. He arribat a pensar que és un web provisional, que estan fent el de debò… en aquest cas em sembla massa feina per un web efímer.

El web del CASM

Faré inventari de les bestieses que conté:

• Qui avui en dia posa una intro en Flash?! A Santa Mònica n’hi ha una! (curta, això sí, gràcies!)
• A la portada: un menú i un vídeo (no un flash vectorial, tant els interessava la textura de la compressió de video?) que mareja i atabala. Per contra, no hi destaquen res, no hi ha cap notícia, cap informació rellevant a destacar. Una botiga amb l’aparador buit amb una tele fent neu.
• Text en imatge. L’any 98 una servidora retallava milers d’imatges en milers d’idiomes per fer menús i títols, quin martiri! Doncs bé, al 2009 han tingut la brillant idea de posar no només el text dels menús en imatge sinó que també textos de llegir (justament quan m’estava plantejant que això fos suspès directe aquest any!)
  Que s’han gastat els diners en una bonica tipografia i ha de sortir peti qui peti. Mireu a l’apartat Programa 09 (el becari ja deu estar retallant la imatge del Programa 10) o la plana d’equip.
  I no, no hi ha el text a l’HTML que ha estat substuït per CSS. L’accessibilitat me la passo pel folre. Qualsevol dia els mateixos que han fet aquesta web faran un hospital sense rampes.
  I no només és accessibilitat. També és oblidar que quan dissenyem un web no només el dissenyem per persones. També l’estem dissenyant per les màquines que processaran la informació i que no seran capaces de llegir els nostres fantàstics textos en imatge. Ens estem carregant l’essència d’Internet per un caprici! (Excusa d’alumne de 2n de gràfic: és que és LA tipografia corporativa i és MOLT IMPORTANT)
• Com cerco la informació? No hi ha cercador, per què? Si tinc sort i és actual (per sort és del 2009 i no n’hi ha molta) m’haig de repassar totes les seccions. Feu la prova: busqueu l’exposició del Monzó… Tic tac tic tac… Solució: aneu a Programa 09 i cliqueu quatre vegades (QUATRE!!!) la fletxeta dreta de sota el menú. A la botiga de l’aparador buit hi tenen la novetat que volen vendre en un racó del sòtan…
• Concepte web 2.0: poso uns links a Youtube, Flickr, Delicious i companyia. Ja tinc una web 2.0. Descentralitzada. 5 minuts de feina (+10 de donar-me d’alta a tots aquests serveis). Això és el que tinc jo a Tartatatin perquè em fa mandra, però coi, no vaig dient que la meva web és la descentralització d’Internet.
• Gràcies al link a Youtube tinc una web 2.0 però que no té ni RSS. Ni peu de plana (nota legal, privacitat, crèdits… aquestes coses)

I què passa amb tot això? Doncs que han venut una moto que no serveix de res. I què ho demostra? Que recorro a un blog per defecte de gencat.cat, un senzill i còmode Wordpress (no cal ni traduïr l’interfície), on hi poso tota la informació que vaig generant i que vull comunicar. Uf, quin descans!

I el que em sap més greu tant d’aquesta com de Vilaweb és l’excusa del work in progress. És que és un work in progress. Que sigui un work in progress, que partim d’un cosa senzilleta però ben feta i l’anem fent créixer em sembla fantàstic, però si aquesta és la base de partida no anem per bon camí.

Bé, ja callo. Que ningú se m’enfadi.

Un altre dia ja parlaré de Vilaweb i dels vicis que crec que arrossega del disseny de paper (el que explico el primer dia de classe… de manual! aiai…).

Fa temps que estic intentant escanejar els negatius de quan era petita i, en general, tots els que cauen a les meves mans.

Avui he estat fent endreça i ha reaparegut la caixa de negatius a mig escanejar, Polaroids i tota mena de records. Els deso en caixes i de tant en tant me’ls miro, suposo que com tothom.

I m’he tornat a mirar les fotos escanejades i he descobert el primer intent frustrat de tenir un gat: la mixeta (o mixet, però diria que era mixeta) dels pagesos de Palamós. Aquell estiu me’n vaig enamorar i me la volia endur a casa. Els pagesos, però, no ens la van voler donar (ara dubto si van ser els meus pares, ja teníem un gos…).

La mixeta de Palamós

Doncs bé, avui he tornat a veure la mixeta i era del mateix estil que el Basilio i la Rosita. Suposo que en part per això em donen tan bon rotllo

La Rosita

El Basilio

Recordo que fa uns quants anys, cap el 1999 (ostres, ja en fa 10!), la confiança en el comerç electrònic no era la que hi ha ara. On jo treballava, un dels jefes de dalt va fer un comentari al respecte. Venia a dir que ell no tenia cap mania en comprar per Internet i posar la Visa perquè si nosaltres que ens hi guanyem la vida no hi confiem… qui hi confiarà?

Des d’aquell dia no he tingut cap mania a comprar amb la tarja per Internet (també és cert que només compro a llocs de confiança).

Des de sempre, hi he comprat molt del material de fotografia que tinc i tecnologia en general.

Però d’un temps ençà el ventall de productes que hi compro s’ha ampliat. No puc resistir-me a les ofertes del Privalia (o sí, perquè si no hi compraria cada dia) (haig de dir que també hi compro com a mostra de suport a les webs usables, ben fetes i sense complicacions estrafolàries, per una mena de convicció personal), i ara he descobert una botiga d’animals on-line de la que n’estic esperant un pedidu. Tot això sense comprometre la meva fidelitat de tota la vida a ebay.

Aquesta ampliació es deu en bona part perquè quan vaig a una botiga de tota la vida en la majoria de casos sento que m’estan intentant vendre una cosa que no és el que demano. Allò que els convé a ells, o allò que es pensen que em convé. I en surto mig emprenyada pensant que m’han encolomat el que he comprat (malauradament no sóc d’aquelles persones que pregunta i demana i compara i aquí i allà… vaig per feina).

Abans em sabia greu per aquestes botigues de tota la vida, però arran de sortir escaldada precisament de situacions en que penses vinga, fomentem el petit comerç, se m’han passat totes les manies i si ho trobo millor, més barat o més variat no m’ho penso.

A Internet en part hi compro per comoditat i perquè em surt més barat, però sobretot perquè tinc tot el temps del món per mirar, informar-me, remenar i comparar. I ja que m’ofereix tot això, acabo el procés i també hi compro. En part em sembla lògic: jo també en visc, d’Internet!

Avui he anat a casa el meu pare a “endreçar”.

Endreçar vol dir anar obrint caixes i caixes de coses oblidades i classificar-les: això és meu, això és de la Núria, això es pot llençar. I tornar-ho a posar altra vegada en caixes fins que d’aquí X anys ho tornem a endreçar…

Doncs bé, avui de les caixes han sortit els àlbums del cole. Poca cosa més he endreçat: me’ls he mirat tots fil per randa!

He xalat com mai però no me’n recordava pràcticament de res… sí que podia reconèixer si la lletra era meva o de la meva germana, però de tot el que veia poca sensació de pertanyença em quedava.

L’únic que he recordat com si fos ahir han estat els dibuixos que feiem a l’assignatura de religió: venia el mossèn i cada setmana feia un dibuix a la pissarra que nosaltres copiàvem amb delit.

I els dibuixos del Domund: el mossèn ens donava uns dibuixos fotocopiats que pintàvem amb tota la nostra perícia per optar al premi… d’una revisteta sobre les missions!!!

I una cosa que m’ha sorprès és que un dels meus motius recurrents era en Pacman… n’he trobat uns quants i a àlbums diferents!!! Realment els videojocs (o com se’n diguessin aleshores) em van marcar…

Ai, quins records…

Per si ho voleu xafardejar, he fet fotos d’alguns dels meus grans dibuixos (sincerament, em pensava que dibuixava millor…)

Altra vegada al tren, aquesta vegada en un llarg trajecte que ens duu de Kiruna a Luleå i d’allà en un tren nocturn fins a Stockholm.

Ja tenim sensació de tornada, i fa poquet hem travessat la frontera del cercle polar àrtic, ara ja som al territori on es pon el sol.

L’arribada a Kiruna va ser curiosa: suposo que m’imaginava trobar-me un poblet tipus Cerdanya, amb quatre casetes de pessebre a la sueca i amb un ambient de turistes cool que van a mirar el sol de mitjanit, en plan Formentera però aquí dalt.

Doncs bé, el que vam trobar és una ciutat anodina, normal i corrent com qualsevol que pugui haver a les afores d’Stockholm. Hi ha casetes com a tot arreu però també hi ha molts blocs de pisos, el que ens va fer batejar-la de seguida com el Singuerlín del Nord (és que ens fa gràcia que a qualsevol lloc que anem on hi ha aigua li diguin la Venècia del Nord, sigui Amsterdam, sigui Estocolm…).

De seguida vam deduir que els blocs de pisos deurien ser els habitatges dels obrers de la mina de ferro, que és una de les activitats principals de Kiruna. També vam veure algun neng fent garrulades amb el seu cotxe tunejat, que encara no havíem vist mai per aquí dalt.

A banda dels blocs de pisos i les casetes hi ha ben poca cosa més: si a totes les altres ciutats que hem estat hi havia un carrer comercial central, a Kiruna hi ha un parell d’ICAs (el Condis d’aquí) i unes escadusseres botigues que no creen cap xarxa comercial.

L’ambient també ens va semblar una mica trist. Quan hi vam arribar el cel estava força ennuvolat i hi feia força “fresqueta” (8 graus) i tota l’estona que hi vam estar voltant ben poca gent vam veure pel carrer, semblava una ciutat fantasma.

Vam trobar el que podríem considerar el “centre”, una plaça-parking amb un edifici on hi havia tota mena de serveis: oficina d’informació turística, cafè i un “bio”, el cine. La pel·lícula del dia era Harry Potter i, com per art de màgia, quan van obrir les portes va començar a aparèixer jovent de totes bandes tots carregats de godis (llaminadures). Un cop va haver passat la manada cap el bio ens vam tornar a quedar sols a Kiruna.

El sol de mitjanit

Si una activitat hi ha a fer per aquí dalt és admirar el sol de mitjanit. Nosaltres hem arribat un parell de dies tard i a aquestes alçades del calendari el sol ja es pon. Les dues “nits” que hi hem estat tampoc ha fet un cel excepcionalment clar, i entre això i el cansament no hem tingut la paciència necessària per esperar a veure la posta i la sortida (es ponia a les 12 i sortia a la 1.30 aprox). Haurem de tornar l’any vinent per veure-ho!

El que sí hem comprovat és que no es fa de nit mai, ni tan sols el cel s’enfosqueix. Sembla el més normal del món, t’hi acostumes de seguida: tot i que el cos et diu que és hora d’anar a dormir els teus ulls es pensen que són les 8 de vespre i no entens tant de cansament si encara és perfectament de dia. Està bé, però he acabat pensant que és un despilfarro de llum si al cap i a la fi nosaltres sí que necessitem dormir (sobretot jo) i no aprofitem tota l’estona de llum que hi ha.

Si això fos Eivissa crec que muntarien uns saraus impressionants amb tot el tema aquest de les 24 hores de dia, de fet és el que m’esperava trobar: tot de llocs de moda per celebrar tanta llum. Doncs no: els llocs obren en els seus minsos horaris de 9 ó 11 a 16, com si fossin a qualsevol altre lloc del sud. Continuo pensant que els falta una mica de marketing, a aquests suecs…

Abisko

Afortunadament, vam llogar un cotxe per un dia per voltar per l’entorn natural de Kiruna, que és el que té d’interessant aquesta zona.

I vam anar cap a Abisko, un parc nacional a 100km de la ciutat, gairebé tocant Noruega. Allà hi havia autèntic ambient excursionista: gent amb motxilles carregades que en molts casos passaven la nit a les stugas (casetes, refugis) que hi havia pel camí.

Primer vam parar a una mena d’Andorra, un lloc amb un gran supermercat on hi venien absolutament de tot. Fa molta gràcia pensar que has arribat a la fi del món i, de cop i volta, trobar-hi aquests “oasis”… que en aquest cas vam deduir que pels noruecs deuria ser un lloc habitual per anar de compres.

Un cop passat per Abisko-Andorra, vam anar a la part “de debò”, on hi havia tots els excursionistes i les excursions.

Una de les opcions (que deu ser força maco) és pujar amb un telecadira a un cafè que hi ha a 900m (les muntanyes d’aquí no destacarien per la seva alçada) i contemplar el paisatge… però no, al final vam entrar per un caminet amb un senyal d’excursió que hi havia allà a prop i en vam sortir 4 hores i 16km més tard…

I és que hi havia tres rutes: la groga, la verda i la negra… i engrescant-nos, engrescant-nos i amb el caprici de tocar la neu vam anar encara més enllà del caminet negre.

Cal dir que el desnivell era mínim i el camí, com tots per aquí, absolutament ben indicat i cuidat (el Dani ho va desciure molt bé: sembla que hi hagi els senyors de Balay posant-ho tot ben posadet al seu lloc quan passis). Per tant, molt fàcil de seguir i d’anar fent.

Primer anava per un bosc força agradable i s’anava aproximant i allunyant d’un riu que duia força aigua. A la part final ja no hi havia bosc i el riu era just al costat, fins que vam arribar a un pont que ens va permetre creuar-lo, anar a una clapeta de neu que encara quedava i després, com a premi, descansar una estona amb els peus en remull (que no els pots aguantar gaire estona allà dins!) i beure directament l’aigua del riu, boníssima!

Vam tornar xino-xano i cap a Kiruna!

En el trajecte de tornada vam parar al gran llac que hi ha allà: vam baixar com qui no vol la cosa per un caminet i vam topar amb una platja que riu-te’n de Formentera. Era una platja cristal·lina amb l’aigua sense cap matís, senzillament transparent, amb un fons de pedretes. Evidentment l’aigua era molt freda i només vaig poder-hi caminar uns segons, però unes hores abans segurament m’hagués gairebé banyat sencera. És un deure pendent per quan hi tornem.

Altres activitats

Una altra activitat que hem fet per allà dalt és anar a veure rens. I és que en els més de 2000km de bosc que portem hem vist ben poques bestioles. Això sí: a la carretera cada dos per tres hi ha senyals d’alerta no fos cas que se’t creurés un ant (alce). Ja ens hagués agradat torbar-ne algun allà atravessat, però no.

Tot just avui, des del tren, he vist un ant sense banyes (una anta? que corria per un camp. Tot un privilegi!

Per tant, per assegurar-se de veure aquestes bèsties tan populars el més factible és pagar l’entrada a un parc on les tenen a punt perquè els turistes els facin fotos.

Sabent que el tema rens estava força complicat vam fer cap a Jukkasjärvi: allà hi ha una mena de museu Sami (els habitants originals d’aquestes contrades) en què l’atractiu principal és un tancat on hi entres amb una branqueta de bedoll i dones de menjar a uns rens afamats acostumats a tractar amb turistes.

Doncs efectivament: vam pagar 100 corones (menys de 10 euros per cap) per donar de menjar a uns rens i veure quatre cabanetes Samis. Però, i què contents en vam sortir!

En aquest mateix poble, uns metres més avall hi ha l’arxiconegut hotel de gel, l’Ice Hotel. És un hotel que és literalment de gel i que el fan cada any: ara ja s’havia desfet.

És una de les principals (poques) atraccions turístiques de la zona, i en aquest cas sí que en fan un màrketing impressionant.

Suposo que per haver-ho vist tant i tant anunciat a tot arreu em va semblar ben poca cosa. Altra vegada m’imaginava trobar una esplanada al mig del no-res i haver de fer l’exercici mental d’imaginar-me allà una gran construcció de gel.

Doncs no: l’hotel és un hotel “normal”, la recepció és “normal” i està rodejada d’stugas (les casetes) també normals (suposo que així poden tenir obert tot l’any). I allà hi ha una esplanada on hi deuen construir la part que sí que és de gel. Al costat hi ha la “fàbrica de gel”, tot molt ben muntat. Aquí sí que potser no m’hi trobareu a l’hivern…

Doncs res, ja som ben a prop de Luleå… el tren puntualíssim, netíssim, amb tots els detalls a punt… com la Renfe!

(actualització: justament el tren Luleå-Stockholm ha arribat 1h45min tard… però jo encantada, he pogut dormir una horeta més!

(18/7/2009)

Som al tren que ens durà des de Luleå a Kiruna, és dissabte i ja portem uns quants dies de trajecte pujant per la costa est sueca. Aquest any l’objectiu era anar amunt-amunt, i així ho estem fent.

Vam arribar diumenge passat amb el Ryanair de Girona a Västerås, i d’allà vam anar directament cap a Stockholm.

Stockholm continua sent una de les meves ciutats preferides, i un altre any em va encantar arribar-hi i descobrir que t’hi sents com a casa. Però bé, només hi vam passar la primera nit de tràmit, hi estarem tres dies quan el periple pel Nord hagi acabat.

Vam llogar un cotxe a Stockholm, ens van donar un Seat Ibiza (fent país, és clar que sí!) de color groc (guld) llampant i amb una prestació que no tenim a casa nostra: l’escalfaculs i escalfaesquenes.

Hem anat pujant durant cinc dies, 900 kilòmetres en línia recta però que han acabat sent 1500.

Activitats

El nostre “sistema” (molt sofisticat i professional) consisteix en tenir l’hotel per passar la nit reservat i anar improvisant pel camí. Bona part de la improvisació ha vingut donada pels loppis, que ens han fet fer moltíssims kilòmetres extra i conèixer gent i maneres de viure peculiars.

Els loppis són una mena de botigues a cases particulars i garatges variats portades sovint per senyores i iaios jubilats on hi venen tota mena de pongos, trastos i andròmines en general, amb una densitat que mai havia vist abans. Jo els definiria com una barreja d’encants i tòmbola benèfica. Però val la pena anar-hi, a banda de veure el que hi venen és curiós conèixer la gent que ho porta i veure la clientela (que sempre n’hi ha encara que et sembli que estàs a la fi del món!).

No hi hem comprat gran cosa, només un parell de llibres en suec a 10 SEK (menys de 1 euro) cadascun i una bandereta per 5 SEK. M’he quedat amb les ganes d’endur-me una caixa antiga d’alguna mena de pastilles, d’aquelles de llauna… una altra vegada serà!

A banda dels loppis, pel camí també hem visitat força zones de bany. Són platges “normals” (és a dir, com les nostres) però més petites, gens profundes i amb l’aigua transparent però marronosa. L’aigua no està gens freda, de fet, fins i tot ens vam banyar en una d’aquestes platges. En aquests llocs normalment hi ha un munt de caravanes d’estiuejants que passen les vacances d’aquesta manera.

Una cosa sorprenent i molt agradable de Suècia és que a qualsevol platgeta, a qualsevol lloc per aturar-se i contemplar la vista hi ha un lavabo. Són petites casetes de fusta amb una wàter “de debò” a dins. I tots molt nets, amb el paper perfectament posadet, i en alguns casos amb la pica per rentar-se les mans. Fins i tot, els més sofisticats tenen cortinetes i estan decorats amb làmines i floretes variades. Un gust

Una altra de les atraccions que hem trobat pel camí ha estat un parc d’ants (alces). Hi vam anar per sortir de dubtes i comprovar que realment “existeixen” però que deuen ser molt cars de veure. I, efectivament, fins i tot allà ens va costar força veure’ls: a banda d’un que estava tranquil·lament menjant al costat de la caseta del parc. Pel camí no en vam saber veure cap més i no va ser fins que el guarda ens va indicar el lloc on exactament els podíem trobar que vam guaitar-ne un parell mig camuflats descansant mentre païen el dinar.

Entre platgeta i platgeta i loppis i loppis un munt de kilòmetres per carreteres poc transitades i distàncies molt llargues de boscos per arribar a qualsevol lloc. El paisatge és molt maco, però té un punt de monòton que fa que els kilòmetres es facin molt llargs. En 900km poca variació hem trobat i això em fa pensar en la riquesa del nostre paisatge… (aiai, ara m’ha quedat una mica “el paisatge favorit de Catalunya”, això…). Quan els explicàvem als “amics” que hem fet pel camí (uns suecs de Skellefteå i uns noruecs de Narvik) que a Catalunya pots anar a la platja i en 150-200km pots esquiar feien wow… (el tema platja sí que el coneixen, però el tema Pirineus i esquiar -que tenen molt d’interès en saber on anem a esquiar, serà perquè es el que fan per aquí dalt- no ho tenen tan clar, sembla que només coneixen els Alps…)

Les ciutats

Per dormir, hem anat cada dia a una ciutat: Gävle, Sundsvall, Umeå, Skellefteå i Luleå.

Resumint, podríem dir que totes són iguals: al mig un carrer peatonal on hi ha les botigues, que es van perdent en els dos o tres carrers contigus i dos o tres carrers més de blocs de pisos i ja més enllà les casetes disperses que s’extenen fins força lluny. A les afores del poble, com a tot arreu, el centre comercial amb el gran supermercat i tots els serveis al seu voltant. I entre una i l’altra casetes i casetes molt disperses i algun “poblet” de quatre cases, però literalment quatre cases.

Que és una cosa que també sorprèn: hi ha cases i gent a tot arreu, fins al racó més remot de la carretera més secundària, però n’hi ha poca quantitat, molt disperses. És a dir, hi ha lloc per tothom i de sobres, i això es nota en que no hi ha res massificat, més aviat al contrari. Jo tinc la sensació que aquí la gent es deu avorrir molt… sobretot acostumada a l’ajetreo de per allà baix.

Gävle

Doncs bé, la primera nit de trajecte amb el nostre Ibiza guld la vam passar a Gävle, una ciutat a uns 200km d’Stockholm. Ens va semblar un lloc avorridíssim, sense cap mena de vida… i vam començar a pensar que el nostre periple tindria lloc per la Suècia profunda, sobretot tenint en compte que aquesta era la parada més propera a la capital. A Gävle no hi vam trobar cap cosa interessant per fer, vam sopar en una mena de pub molt modern, vam fer una volta de reconeixement i cap a dormir al nostre hotel que, tot i que hi havia zones reformades, els passadissos semblaven d’una pel·li del Tarantino.

Sundsvall

L’endemà vam dormir a Sundsvall, una altra ciutat sense gaire vida, però en el fons molt maca, amb edificis senyorials. A mi em donava una mica la sensació d’estar a Sitges, salvant les diferències algun aire tenia…

A Sundsvall hi ha un Casino, i com que era l’única activitat que semblava haver-hi hi vam fer cap. Mai abans havia estat a un Casino, i tot plegat em semblava surreal, sobretot tenint en compte el tema de la densitat sueca: diria que hi havia més treballadors i més taules que visitants.

Vam estar una estona mirant les màquines escurabutxaques: fins aleshores jo només havia vist les dels bars i tenia en ment la de les cireretes… però allà n’hi havia de tots els tipus i temàtiques, a quina més hortera i infantil i amb ple de botons. Hi vam jugar unes 20SEK que, evidentment, es van esfumar.

Vam pujar a dalt on hi havia les taules amb els crupiers i la ruleta. Abans d’entrar en acció vam prendre una cervesa per observar el panorama, bastant penós donada la poquíssina activitat que hi havia.

Es va animar la taula de la ruleta i vam fer el pla que el Dani havia proposat: jugar-se 100SEK a les vermelles, si guanyàvem doblàvem i si perdíem, doncs res. Vam jugar, vam guanyar i vam marxar immediatament amb les nostres fitxes per cobrar els guanys a baix.

Pel camí, però, vam creuar-nos amb una màquina escurabutxaques de mixets. I no vaig poder resistir la temptació i hi vaig posar 20SEK… vam començar a apretar botonets… em van tocar noséquantes partides gratis que la màquina va començar a fer automàticament… i va fer moltes llums… Vam demanar que ens donés el que hi havia… i eren més de 100SEK!!!

Vaya, que en total vam guanyar uns 20 euros… pas mal… però no crec que em trobeu gaire més per casinos…

Umeå

I després de Sundsvall i el seu casino vam tirar cap a Umeå. Si aquestes dues ciutats ens havien semblat de la Suècia més profunda, a Umeå ens esperàvem el pitjor…

La sorpresa va ser comprovar que és una ciutat extremadament moderna, amb molt ambient i molta gent jove a l’última, un paradís pels coolhunters.

L’explicació ve donada perquè és una ciutat universitària i on s’hi fa molta investigació de temes com medicina i tecnologia en general. Això ja ho sabíem, però no ens pensàvem que fos tant i tant important i amb gent tant i tant al dia. Molt bé, doncs.

Skellefteå

I l’endemà, cap a Skellefteå, una altra ciutat com totes i sense gran cosa a no ser perquè justament hi feien un festival de música molt important (i gratuït), el Trästockfestival i hi havia gent de tot Suècia.

De música no en vam sentir gaire perquè quan vam arribar dels 5 escenaris no n’hi havia cap actiu: o estaven preparant coses o estaven allà sense fer res… s’ho prenen amb calma…

Com que poca cosa hi havia per sentir, vam anar a prendre un cerveseta. És curiós perquè l’alcohol aquí és com a mínim un pecat: està permès (només faltaria!) però el tenen en una zona reservada, amb una tanca i dos paios a la porta que controlen que tinguis 20 anys i que no surtis amb la beguda…

Als supermercats no hi venen alcohol, l’únic que està permès tenir-hi és una cervesa de molt baixa graduació. I si vols cervesa normal, vi o qualsevol altra beguda alcohòlica has d’anar al System Bolaget, unes botigues “especials” on hi tenen, això sí, totes les begudes que vulguis i més, de tot el món, i, això també, a un preu bastant alt pels impostos.

Doncs bé, en aquell mini-recinte tancat ple de gent a vessar i sentint-me culpable per prendre una cervesa vam fer uns “amics”: una parella d’Skellefteå molt bona gent que als 10 minuts ja ens volien convidar l’endemà a la seva caseta de la platja. Ens vam excusar perquè havíem de tornar el cotxe al migdia però sempre fa gràcia veure com d’amables i acollidors són aquesta gent. Llàstima que no els deixessim el mail per quan (algun dia) vinguin a Barcelona…

A banda de Skellefteå vam visitar Skelleftehamn, en la nostra línia de tours pels extrarradis. I realment és una zona bastant inhòspita tallada per les vies del tren, una zona portuària i fàbriques (la que va fer el vessament de Doñana, precisament…). Doncs bé, resulta que l’endemà parlant amb un dels nostres amics de ruta, ens va dir que l’Stieg Larsson havia nascut per aquella zona… ho vam consultar a la Wikipedia… i justament era a Skelleftehamn… casualitats de la vida!

Luleå

I última parada: Luleå. Una altra ciutat com totes però en aquest cas tothom estava prenent alguna cosa i veient com anava baixant el sol a una mena de vaixell sobre el mar molt glamourós, però que vam descobrir massa tard: ja havíem sopat a l’únic lloc que havíem trobat que no fos una pizzeria-kebab-hamburger: un restaurant d’aquests en plan americà que tenia com a slogan alguna cosa així com “junk good food” i que era l’únic lloc amb una mica de públic dels dos o tres que hi havia en tot el poble…

Resumint… que les ciutats a les que hem estat no són per passar-hi moltes hores, el que val (i molt) la pena és el que vas descobrint pel camí!

Ahir a la nit (bé, ara quan ho publico ja fa uns dies) arribàvem de l’OFFF d’aquest any. Com ja ens va passar a l’Ars Electronica, vam trobar el grup de catalans (poquets ahir) a l’avió de tornada: allà entre 3500 persones ens feiem difícils d’identificar.

És el primer OFFF fora de Barcelona al que anem: aquest any ha estat a Oeiras, una ciutat costanera propera a Lisboa on s’hi arriba en tren (vindria a ser com el Montgat d’allà…)

Han estat tres dies passant hores i hores en una mena d’hangars de la Fundició d’Oeiras (no fundAció com jo havia malinterpretat). Un recinte que recorda força al de Can Ricart de Barcelona, on hi ha l’Hangar, tot i que al d’Oeiras encara hi ha edificis en funcionament.

Aquest any el lema de l’OFFF ha estat Fail gracefully (vindria a ser com… cau amb gràcia? equivoca’t amb gràcia?) però la traducció de poc ens va servir els dos primers dies perquè fins ahir no vam entendre a què es referien exactament: a valorar els errors que al cap i a la fi són els que ens fan avançar i innovar (ja sé que tothom portava tres dies amb la frase d’Edison de que no ha fallat 10.000 vegades sinó que ha trobat 10.000 maneres en que no funciona… però igualment, a mi, em va costar).

Bé, anant al gra: la meva sensació és que aquest any ha estat d’impass, de provar coses i, per tant, d’indefinició. S’intueix un salt d’escala que s’hauria de consolidar, però encara massa tímid per la quantitat de gent que hi havia.

L’arribada

Vam arribar a Oeiras i només sortir del tren vam seguir el ramat que anava en processó cap al lloc de l’esdeveniment (per sort, perquè no hi havia ni un cartell anunciant l’Offf, ni una fletxa de ei, és per aquí a la porta del recinte, RES!). I allà una cua impressionant (bé, vàries cues indefinides perquè ningú sabia on li tocava posar-se) i el xumba-xumba que sortia de dins. Posada la pulsereta, vam entrar.

La primera impressió va ser de Sónar: unes paradetes de gent variada, paradetes dels sponsors i unes instal·lacions interactives i no-interactives que crec que és un clar punt a potenciar. Em va donar la sensació que estaven allà per omplir l’espai: una del Joshua Davis, una dels Multitouch Barcelona i una d’un sponsor molt espectacular de leds que feien flames i fiuuuu fiuuu (aquesta era la no-interactiva i força gent s’hi passejava pel davant a veure si reaccionava). M’hagués agradat veure’n més per, d’aquesta manera, tenir una excusa per estirar les cames i saltar-me alguna conferència. Al costat un tot terreny (el veig al Sónar, també) on hi feien la música.

L’espai on es feien les conferències principals era impressionant, em sembla que mai havia vist tantes cadires plegables juntes (en vam calcular unes 2500… mínim!). Vam seure on vam poder per veure la presentació que va fer l’alcalde d’Oeiras (molt ufanós de tenir al seu poble tanta modernitat, tant jovent) i després un Neville Brody que, com deia aquella, me l’imaginava més gran, més suggerent, més inspirador.

Els caps de cartell: star system

I és que a Neville Brody tothom el coneix. I al Joshua Davis. Bé, tothom que més o menys té interès en temes de disseny (o que ha vist Silenci). I m’agradaria saber quanta gent va anar al festival només perquè hi havia aquests noms impresos: hi havia molt de moderno molt jove, un públic que no el veig apassionant-se amb els altres artistes que a mi em semblen molt més interessants.

De fet, ens vam perdre deliberadament l’espectacle del Joshua Davis divendres a última hora: després d’haver-lo vist d’altres anys i al final d’un dia intens vam decidir marxar una hora abans per sopar tranquil·lament a Lisboa, i cedir els nostres privilegiats seients de fila 3 a algú que en pogués gaudir més. I sembla ser que no va decebre i l’espectacle va ser de primer ordre. És un showman! (això ho vam comprovar l’endemà a la taula rodona… anima qualsevol festa!)

El jovent

En contrast amb les vaques sagrades hi va haver risc de portar gent jove. I crec que l’aposta per la gent jove és el que dóna sentit a un festival com aquest. Els més jovenets van ser els de Multitouch Barcelona, que em van agradar molt. No tant pels projectes en sí (que molt bé, eh!, però es notava un pèl massa l’origen de tots ells) sinó pel potencial i energia que tenen. Estan començant i, el més important, hi creuen i volen tirar-ho endavant.

El que més em fascina d’aquestes noves fornades joves és que amb una sabata i una espardenya (és a dir: amb un ordinador i moltes ganes) munten saraus importants i fan coses xules de debò. Gent com ells, els Eye OS que vam conèixer a Amposta o el noi que tenia al costat al Facebook Developer Garage i que havia estat el guanyador del Facebook Spanish Application Contest amb Publistars no necessiten estar amaparats per les infraestructures universitàries ni empresarials per tirar endavant la seva recerca. Bé, potser tampoc han canviat tant les coses: abans es tenia un garatge i ara es té un ordinador connectat a Internet.

Resumint: chapeau i encantada de veure’ls a l’Offf.

Els granadets

També va ser curiosa la presència de dues persones d’una certa edat: el Robert L. Peters i la Paula Scher, que van aportar saviesa i van rebre grans aplaudiments.

Robert L. Peters va fer una xerrada purament conceptual i només recolzat amb un power point, que principalment es va centrar en el disseny responsable, aquell que pot ajudar a canviar el món. Va parlar de valors i la gent va respondre amb una ovació i, fins i tot, aixecant-se per aplaudir una bona estona. Suposo que es va agrair una xerrada d’aquest tipus en un festival que tracta temes que massa sovint cauen en la més pura artificialitat.

La Paula Scher em va sorprendre moltíssim, coneixia part de la seva obra però sense saber que li pertanyia. Un dona que pot parlar de com va viure la segona guerra mundial quan era petita i mostrar les peces que fa ara, amb un llenguatge totalment vigent i, en la majoria de casos, innovador. Em fa fer gràcia la seva mania a l’Helvètica (li dono la raó amb que al final tot acaba sent igual) i com separa la seva feina professional (molt professional) de la seva feina més personal (els mapes fets a a base d’escriure a mà, les visualitzacions de les notícies també fetes a mà…).

Els meus

I, com sol passar, hi ha la gent amb qui sents més afinitat, a qui has anat a veure. A mi aquest any em feia especial il·lusió veure l’Aaron Koblin, l’obra del qual m’he anat topant en diverses ocasions, inclús més de les que em pensava, sense saber-ho. Treballa amb dades, amb informació, i el que fa és visualitzar-la: ensenyar tot aquest munt de xifres, imatges, sons o el que sigui d’una manera comprensible i interessant.

Va ser un gustàs veure com és ell el que va fer els mapes dels fluxos aeris que ja havia admirat i saber com va plantejar The Sheep Market (que juraria que en el seu dia vaig dibuixar una ovelleta, i que després vam veure a La Laboral en versió paper ) i el bitllet de 100$ dibuixat per 10.000 persones que vam veure a l’Ars Electronica d’aquest any. I vaig descobrir com es pot cantar Daisy Bell (la primera cançó cantada per un sintetitzador) entre 2000 persones, i com també és molt apanyat per fer un videoclip de Radiohead amb une escàner 3D. Molt xulo tot plegat.

A banda de la seva obra, també em va semblar molt interessant la seva manera de pensar. D’entrada perquè creu en el codi obert, de manera que va deixar les dades de l’escàner 3D amb les que va treballar el videoclip de Radiohead al Google Code perquè tothom en fes el que volgués. I en van sortint cosetes!

I també perquè creu que gràcies al codi, a programar, pot processar tota la ingent quantitat d’informació amb la que treballa i generar les seves imatges. Ara no sé com ho va dir exactament, però ha fet que torni a recuperar el llibre de Processing… a veure si m’ho prenc en serio!

I l’altre que em va fer especial il·lusió de veure va ser PES (Adam Pespane), un animador que principalment es dedica a l’stop motion i que no només és bo tècnicament sinó que m’agrada sobretot perquè genera uns conceptes visuals especialment encisadors. Em va agradar tornar a veure els videos que ja havia vist a la seva web amb l’afegit els seus comentaris i poder comprovar que tot allò que ens pot passar desapercebut implica més feina de la que ja havia valorat.

També em va resultar inspiradora la filosofia amb què es pren els projectes comercials: són encàrrecs amb idees d’altres i, senzillament, els fa tan bé com sap. Si per un projecte comercial dedica 4 dies al rodatge (també té molts més mitjans per fer-ho), per un de propi pot dedicar dos mesos. S’ho pren amb calma i fa realment allò que vol, i va confessar que dedica 5 mesos l’any a projectes comercials i 7 als personals. Bon propòsit per mi també!

Els què hi fan aquí

Si abans deia que aquest Offf ha estat bastant indefinit és en part per la barreja de gent que hi havia (disseny gràfic tradicional, animació, visualització de dades, teoria…), la desorientació de no saber ben bé amb què toparies a la següent xerrada i, en bona part, per la qualitat molt desigual dels ponents.

El primer què coi hi fa aquí va ser una fotògrafa, Eva Vermandel, que semblava que l’havien convidada a un congrés de fotografia per llegir un paper. Tota la sala es mirava preguntant-se què tenia aquella noia de multimèdia o d’alguna cosa relacionada amb el festival. Parlava de fotografia-fotografia, del ser i no ser i d’aquestes coses metafísiques de la imatge i no-imatge de que tant els agrada parlar als fotògrafs. Vam sentir-nos alleugerits (sobretot per ella) quan va considerar que ja havia acabat un quart d’hora abans. Potser si en comptes de parlar dels seus llibres de fotografia d’autor hagués explicat anècdotes sobre dels retrats que ha fet a fotimer d’artistes la gent hagués entès què hi feia allà.

L’altre d’on han sortit aquests van ser els de Champagne Valentine, el premi a la millor disfressa i premi a les excentricitats (si fas una xerrada no pugis a l’escenari amb una ampolla de vi i no te la beguis com si fos aigua en un got de plàstic, fa lleig). A banda d’aquesta actitud excèntrica els projectes que van ensenyar eren d’una qualitat més que dubtosa, animacions sense cap ni peus amb una tècnica precària i una estètica pitjor. Infumables. Calia convidar-los? No hi ha ningú més en aquest món?

I finalment, l’altre què hi fa aquest aquí (però menys) va ser Si Scott que, a banda de parlar com qui està en una sobretaula després d’un copiós sopar, va ensenyar les seves filigranes fetes a mà (no em puc treure la imatge dela cap del senyor tot el dia allà amb el retolador dale que te pego…), il·lustracions molt maques que són obra d’orfebreria però que potser una hora sencera d’allò mateix va ser excessiu.

Els catxondos

I ja per acabar revisió dels catxondos. Menció especial a Alva, amb un video que no ensenya res de la seva obra però que va ser el toc d’humor del festival:

WTFisALVA from ALVA on Vimeo.

I el panel de Nerds, impressionant! Tres freakies orgullosos de ser-ho que fan invents del TBO… el que pot arribar a fer la gent! T’agafen ganes d’agafar un soldador, una gameboy i quatre cables i posar-te a fer invents! (de moment em quedo amb el Processing…

I…

I bé, això és més o menys el que va donar de sí el que vam veure! Sé que ens vam perdre algunes xerrades però… no es pot estar per tot!

En resumidas cuentas…
- La platja d’Oeiras és maca (tot i que el primer dia vam agafar la direcció equivocada i vam dinar el nostre entrepà de pernil entre uns tristos blocs de pisos) (i vam entrar al bar més cutre, desordenat i pudorós que he entrat mai on l’aire era literalment irrespirable… vam haver de fugir!)
- Continuo sense entendre per què a Lisboa tenen el peix en aparadors si l’aspecte és més aviat lamentable… (quina angúnia!)
- Molt bé la Lavra Guesthouse
- Molt bé el restaurant que ens va recomanar el senyor de la Lavra Guesthouse (El Sinal Vermelho)
- M’haig de comprar unes ulleres RayBan de pasta blanca
- Uf, per sort no es va calar foc a la Fundiçao d’Oeiras
- Impressionant la retransmissió via Twitter de les xerrades per copsar l’opinió de la gent en temps real
- Com sempre, totes les fotos al Flickr!

i… visca l’Ars Electronica! (per mi encara hi ha moltes coses a aprendre…)