D’excursió per Tiana i la Serralada de Marina

Avui, dia de Reis, m’he llevat amb ganes de fer una passejadeta.

Sempre acostumem a anar a algun lloc de la costa de Badalona o el Maresme i comencem a pujar fins que s’acaba la civilització i després caminem com cabretes sense gaire ordre ni concert, que està força bé.

Però cercant alguna excursió que pogués ser interessant he descobert el web de les rutes pels parcs naturals de la Diputació de Barcelona. Està molt i molt bé perquè hi ha rutes interessants (la majoria de la Serralada de Marina ja les hem fetes sense saber-ho), però té la pega que només et pots decarregar un arxiu .gpx que no hi ha manera fàcil d’obrir-lo amb el mòbil o, per exemple, amb el Google Maps.

Després de molt barallar-m’hi, d’instal·lar Google Earth expressament, d’exportar el .gpx de mil maneres (de fet hem marxat gairebé a les 11 sense la ruta!) ara he descobert que es poden convertir a .kml des del web GPS visualizer de manera que després anant al Google Maps, als nostres mapes en creem un de nou, importem aquest arxiu… et voilà! El tenim per sempre que el necessitem.

Bé, doncs al que anava: avui hem fet una d’aquestes rutes, concretament una que segueix el SL-C96, un caminet molt fàcil, força ben senyalitzat que voreja Tiana i ens ofereix unes vistes fantàstiques del Barcelonès i el Maresme.

Vinyes 2D i Maresme

Molt xula l'excursió tianenca! :) #tiana

Hem sortit de Badalona amb la Tusa, nosaltres hem agafat la B30 però també aniria bé la B29, i hem baixat a la rotonda de Montgat on hi ha el parc del Tramvia. Hem anat xino-xano fins a Tiana i sense gaire esperances de poder fer la ruta, i per casualitat hem trobat un dels senyals que indica el camí. L’hem seguit fins que hem arribat a La Virreina on hi ha l’origen i el final de la B30 i una caseta on donen informació del parc, avui tancada. Per tant, un altre dia que volguem anar més al gra es pot sortir tranquil·lament de La Virreina que la B30 ens hi duu.

L'ermita de l'Alegria de Tiana, on vaig fer la "cumanió"

A partir d’aquest punt són 8 kilòmetres vorejant Tiana que passen ràpid: el camí és fàcil, està molt ben senyalitzat i les vistes són espectaculars. Per tant, anar fent-anar fent fins que hem arribat a l’ermita de l’Alegria de Tiana, gairebé al final del recorregut, tocant altra vegada la civilització. Allà hem fet una petita parada per buscar-hi el catxé, i després hem tornat fins al punt d’origen travessant Tiana.

Donem per acabada l'excursió al parc del Tramvia (o del Mag d'Oz!) de Montgat

A Tiana també s’hi pot agafar la B29, però essent festiu millor rematar la passejada i assegurar que tens dos Tuses que et duen a casa.

Aquí està el caminet que hem fet, l’origen i el final eren els mateixos, però he començat a gravar la ruta una mica tard…


Mostra Excursió Tiana en un mapa més gran

I, per si us interessa, aquest és el que després de tants patiments he aconseguit convertir del mapa de Diba.es


Mostra Diba.es SL-C 96 El Rocar. Descobrim l’entorn de Tiana en un mapa més gran

 

La propera excursió la farem per la Serralada Litoral, que tenim una T10 de 4 zones i l’hem de gastar abans de que caduqui! :)

Publicat en Excursions i passejades | Etiquetes , , , | Deixeu un comentari

Sobre l’HTML i CSS

Una de les conseqüències de donar classes sobre disseny web és que em fa replantejar la meva professió, reflexionar sobre què és i què no és el disseny web. I una de les preguntes recurrents que em faig cada curs que acaba és si un dissenyador ha de saber HTML i CSS.

No tinc cap dubte que la meva feina encaixa perfectament en l’àmbit de coneixement del disseny web tal i com s’entén a la xarxa, que m’escau com un guant, però els dubtes em vénen quan, des de fora, des del disseny tradicional, es qüestiona que s’hagi de dominar per exemple HTML i CSS.

I jo cada vegada estic més convençuda que sí, que no hi ha dubte, que si es vol dissenyar per web s’han de dominar. I justament aquestes darreres setmanes hi ha tres motius més per afegir als arguments habituals:

  1. M’estic llegint el llibre de Josep Ma Pujol i Joan Solà, Ortotipografia, i ja al prefaci parlen del canvi que va suposar l’autoedició:

    Amb l’adveniment de l’autoedició, el pas intermedi de transvasar el text des del paper a la tipografia ha desaparegut, i de cop l’autor s’ha trobat exercint inopinadament la feina artesanal dels antics caixistes i linotipistes. Paradoxalment, la tecnologia, que l’havia foragitat del taller de Gutenberg, l’ha tornat a incorporar, a través de la pantalla de l’ordinador i sense demanar-li permís, al món d’aquesta autèntica artesania industrial que continuen sent, malgrat tot, les arts gràfiques.

    Si traslladem aquesta idea al disseny web crec que podem trobar-hi paral·lelismes: m’imagino que avui en dia el dissenyador encara escriu a mà (dibuixa l’aparença de la web amb un programa de disseny) i el maquetador traspassa aquest disseny a format web, el digitalitza. La diferència està en que avui en dia el dissenyador pot disposar de les mateixes eines que té el maquetador, aquí no hi ha cap barrera, no cal tenir cap maquinota ni cap infraestructura especial. Igual que els escriptors ja generen els seus originals digitalitzats, i per tant són en part responsables de la seva correcció tipogràfica, crec que els dissenyadors haurien de ser capaços d’entregar els seus dissenys maquetats. Més o menys. És una qüestió de coneixements.

  2. M’estic iniciant en el món del responsive design, les media queries i tot el que l’envolta. És a dir, que una mateixa web es visualitzi de maneres diferents segons les característiques del dispositiu. Per exemple: si és una pantalla gran que les columnes siguin més amples o n’hi hagi més, si és un iPad en vertical que es recol·loquin de manera que tinguin un ample correcte, o si és un mòbil se situi tot en una única columna. Per entendre-ho, millor mirar exemples redimensionant la finestra del navegador.

    Doncs bé, me n’he adonat que tècnicament això no té cap mena de complexitat. És més: amb unes poques línies afegides de CSS canvies l’aparença de la plana, es redistribueixen els elements i s’adapten a cada situació.

    És en aquest moment en que estem creant totes les variants d’un disseny en el que no té cap mena de sentit intentar dibuixar a mà totes les possibles versions. Cal treballar en directe, sobre la finestra del navegador, veient com queda a cada mida, i fent les modificacions directament sobre el CSS. I per poder fer-ho cal conèixer bé com funciona i haver-la construït de manera que sigui factible deconstruir-la. Altra vegada calen coneixements.

  3. Una altra constatació és que l’HTML i CSS cada vegada més estaran a l’ADN de molts llocs, que surt a compte aprendre’n, vaja.

    I això m’ho ha fet pensar arran d’estar tutoritzant un projecte d’ebook, món que desconeixia i que considerava que funcionava segons els seus propis paràmetres. Doncs resulta que no: els ingredients d’un epub són majoritàriament HTML i CSS, amb d’altres arxius que en defineixen característiques i estructura. Per tant, a punt per intentar explotar-los des d’aquesta vessant.

    També penso que cada vegada es faran menys aplicacions natives per iPhone, Android etc si no és estrictament necessari, i que la majoria es solucionaran amb eines web, que són estàndards i independents de la plataforma. I que si fins fa poc una de les frases més habituals era: per això no cal Flash, es pot solucionar amb Javascript, ben aviat sentirem per això no cal Javascript, es pot solucionar amb CSS.

    I relacionat amb això, no voldria acabar sense culpar Adobe d’intentar vendre’ns que no cal saber res per dissenyar webs, fer epubs o crear aplicacions interactives: que tot són capsetes i components que arrossegues… et voilà! Amagar el que hi ha al darrere, empaquetar-ho perquè els pobrets dissenyadors no s’espantin, que donin a un botó d’exportar que faci tota la feina bruta. Altra vegada em reitero amb que tenir accés al codi és com tenir accés a l’ADN, que cal poder-lo entendre i tocar. Em sembla que en @chechar anava una mica per aquí amb aquest article.

Bé, temps al temps, però igual que avui en dia és estrany trobar un professional que no sàpiga editar un word, molt em temo que d’aquí uns anys caldrà tenir nocions d’HTML i CSS per sobreviure. Ja triguen a ensenyar-ne a les escoles que, com deia aquell: it’s not rocket surgery! :)

 

 

Publicat en Disseny web | 4 Comentaris

Així va el país!

Doncs sí, últimament és una de les frases que més repeteixo quan veig l’apatia, la manca de ganes i la nul·la imaginació amb la que molts afronten la crisi.  No vull dir que no hi hagi gent que faci tot el que pot per superar-la, que no se’n surti i pateixi, chapeau per aquests.

Però, nois, tinc la sensació que els qui s’esforcen són minoria i en massa ocasions em trobo dient-me que es mereixen el que els passa. Percebo que molts es conformen i s’arrepengen en això de la crisi,  ja els va bé per tenir una excusa i continuar sense fer res.

I sense anar més lluny, per il·lustrar-ho, el que ens ha passat avui.

Resulta que ara a les escoles s’ha posat de moda aquell parent llunyà del cub de rubik que és una mena de tira de peces triangulars que es doblega per fer infinitat de formes, oficialment se’n diu serp de Rubik (Rubik’s Snake). I ja se sap que quan un nen duu això a l’escola en un termini no molt llarg de temps tots ho acabaran tenint. Passa amb els io-iós, les cordes, les gomes i l’any passat amb les gomes elàstiques de formes. És un negoci segur!

Doncs bé, avui ens hem trobat amb la necessitat de comprar una d’aquestes serps de Rubik. La primera i més fàcil opció era la d’anar al xino però hem pensat que millor mirar pel comerç local i anar a una botiga de joguines. Hem posat un preu màxim de 10 euros suposant que la qualitat seria superior a la d’un xino, i tenint en compte que és una de les joguines que jo deso entre els meus tresors.

A la botiga hi havia dues dependentes desganades que no sé ni si ens han saludat. Hem preguntat amb gestos per fer-nos entendre i al final la que atenia ens ha contestat amb un igual de desganat “no, de esto no tenemos”. Ni un somriure, ni cara de aix quina llàstima, ni un en portarem dilluns, dimarts o dimecres… segur que en vendrien com a xurros! Doncs res. Adéu, adéu i abans de sortir per la porta ja han continuat endreçant les joguines suposo que preparant el Nadal. La sensació amb la que he sortit és que hem destorbat.

 

Finalment, ens hem deixat estar de punyetes i hem anat al xino d’Ignasi Iglesias, dels més cutres de la zona. Només entrar amb una nena i fer cara de buscar una cosa determinada ens ha seguit el senyor xinès i immediatament ens n’ha tret dos models, en tres colors diferents. Sense dir res!!! Aquests xinesos ens llegeixen el pensament!!! Més contents que unes pasqües per l’atenció i la facilitat de la tasca hem pagat els 2 euros que valia (estàvem disposats a pagar-ne 10!) i hem sortit amb la joguina entre mans. Com milers de nens hauran fet avui.

Evidentment, la reflexió posterior ha estat la de així va el país! I una nova confirmació rotunda de que els xinesos es menjaran el món.

Potser perquè vinc de família de botiguers i el meu avi, mare i tiet sempre m’han donat la brasa amb aquests temes m’hi fixo, i veig que es deixen passar moltes oportunitats. I que la diferència entre anar a una botiga o a una altra depèn d’infinitat de factors però que deixar d’anar-hi segurament només depèn de que un d’aquests factors, un sol dia, faci figa.

 

 

 

Publicat en Així va el país | Etiquetes , , , , , | Deixeu un comentari

Sabons Avon

L’altre dia remenant els armaris me’n vaig adonar que segurament la dèria amb els sabons de pastilla em ve de petita.

I és que a banda de dutxar-me amb sabó de pastilla des de fa molts anys, quan vaig de vacances em firo de sabons locals, els normals dels súpers, i així cada vegada que em dutxo me’n recordo del lloc on vaig estar.

Doncs bé, quan era petita-petita, la senyora Elena em regalava sovint sabons Avon amb tota mena de formes: ossets, mandarines, maduixes…

20111022_sabons_avon_040

Anàvem a casa una senyora del carrer Ribas i Perdigó, que ens donava la mercancia. I suposo que a banda de desar-los amb la devoció que es mereixen també hi deuria jugar: alguns estan destrossats.

Avui els he fet fotos per tenir-los sempre a mà :)

20111022_sabons_avon_075

La resta estan al Flickr

Publicat en Records d'infantesa | Deixeu un comentari

Vacances a Suècia 2011: Värmland

Un any més ja som de tornada del nostre periple anual per Suècia, aquesta vegada escric des de casa: no hem agafat cap tren des del qual poder relatar les experiències en directe.

Aquest any el dubte estava entre dos destins de Ryanair: Skellefteå i Karlstad. A Skellefteå ja hi havíem estat en el nostre viatge amunt amunt, i potser era un destí massa arriscat per passar-hi una setmana sencera, tot i que de ben segur que no ens haguessim avorrit gens. Finalment Karlstad va ser el destí amb més quorum i amb el bitllet d’avió un preu prou mòdic.

Värmland

De fet, nosaltres no vam trepitjar la ciutat de Karlstad: ho vam deixar per l’últim dia abans de l’aeroport i ja se sap que entre pitos i flautes s’acaba fent tard i només pots anar al centre comercial a fer les compres de rigor (imprescindible comprar filtres de cafè per tot l’any).

Per tant, no va ser tant un viatge a Karlstad com a la seva regió: Värmland (que ho traduiríem com terra temperada, warm land).

El nostre centre d’operacions va ser Svanskog, un poblet a uns 75km de Karlstad, i el nostre assentament a una granja de les afores del poble, com sempre fem quan anem tota la colla.

La granja tenia el seu punt divertit: no era una gran explotació com l’any passat que era una fàbrica de vaques i llet, sinó que tenia més aire d’arca de Noè: amb dues llames, unes quantes oques, un poni, un nombre indeterminat de cavalls (entre 3 i 5?), algunes ovelles, un gos, dos gats i, el més curiós de tot: uns pollastres i pollets amb les potes peludes que semblava que duguessin descansos.

20110816_suecia_614

20110816_suecia_010

Les ciutats

Svanskog és un poblet molt petit envoltat de dos llarcs llargueruts, té força encant però poca estructura de poble. Més aviat recorda a una urbanització amb el seu mini centre comercial: un petit súper (l’ICA) una perruqueria, un loppis (botigues de trastos, pongos i demés) i una pizzeria-kebab, que allà és com són les pizzeries: multiproducte exòtic. Cap rastre de bar per anar a prendre alguna cosa… això és de les coses que més em sorprèn d’aquests tipus de pobles suecs.

Les dues ciutats més properes a Svanskog eren Åmål (sí, sí, la de Fucking Åmål) i Säffle. Típiques ciutats amb el seu carrer principal, la seva plaça sense gaire misteri i els seus garrulos que allà en comptes de fer tunning fan raggare: compren cotxes americans antics, els restauren i es passegen tota la tarda donant voltes pel poble, amb el problema que al ser tant petit passen per la plaça sense gaire misteri cada cinc minuts, tot un espectacle. La diferència que he notat respecte altres ciutats de Suècia és que en aquest cas la majoria dels cotxes estaven restaurats de manera casolana, diria que a cops de martell i l’aspecte era bastant patètic, semblaven de l’anunci aquell que converteixen un cotxe indi en un Peugeot 206.

A destacar la zona del camping d’Åmål, amb la seva platja d’aigua transparent al Vänern, el llac més gran de Suècia, que gairebé sembla un mar i fins i tot s’hi fan onades.

Els thais de Suècia

Una menció especial mereixen els restaurants thai de Suècia: vagis on vagis, a la ciutat més petita o al racó més recòndit que sempre hi ha un restaurant thai. De fet, per nosaltres ja s’ha convertit en un dels esports de l’estiu: descobrir on és el thai a cada ciutat que visitem per petita que sigui.

De fet, aquest any el menjar thai l’hem degustat en una mena de resort (entengui’s que la dimensió dels resorts poc té a veure amb els dels llocs tropicals) perdut en un llac al que s’hi accedia per una carretera de terra i que segurament era un dels pocs llocs per dinar en 50km a la rodona. Curiós, si més no.

Les excursions i el geocaching

La gran novetat d’aquest any  ha estat la incorporació del geocaching entre les nostres activitats. El geocaching és una mena de joc del tresor actualitzat: algú amaga una caixa amb petits tresors a dins i una llibreta per signar, i des de la web hi ha la descripció del lloc i les coordenades exactes on trobar-lo.

La gràcia no és tant trobar el tresor (de fet no és tan romàntic i és un Tuperware ple de trastets del todo a 100) com que els llocs que ha escollit qui l’ha posat solen ser especialment bonics.

Per exemple, vam arribar al cim més alt de Dalsland (vindria a ser com una comarca), Baljåsen, que tenia la friolera de 301 metres (!!!) i en teoria una vista fantàstica sobre el Vänern de la que no vam poder gaudir per culpa dels núvols.

20110816_suecia_144

20110816_suecia_163

20110816_suecia_176

La “gran” excursió la vam fer el dia que vam anar a la Glaskogens naturreservat, una grandíssima reserva natural (de fet allà hi ha una reserva natural a cada passa) per on vam fer una excursió de 14km i on hi vam trobar un altre cache mentre em devoraven els mosquits.

20110816_suecia_412

20110816_suecia_400

20110816_suecia_405

D’altres geocaches ens van dur a llocs molt interessants: la punta més al sud del Vänern, un antic fortí amb unes vistes precioses sobre el llac, un petit port perdut emmig del no-res… molt interessant això del geocaching! :)

Aquí algunes fotos:

20110816_suecia_483

20110816_suecia_539

20110816_suecia_522

20110816_suecia_510

Altres activitats

A banda de les excursions i el geocaching ens vam estrenar en dues activitats que tinc ganes de repetir: el trolley i la canoa.

El trolley és una mena de bicicleta-carro-mutant amb la que vam recórrer una via de tren abandonada. Vam fer 20ipico kilòmetres pedalant des de Forsbacka, passant pels llacs, petits abaixadors abandonats fins arribar al túnel que ens hagués permès arribar a Svanskog però que per raons de seguretat no deixaven creuar.

20110816_suecia_292

20110816_suecia_287

I finalment, la canoa, que mai havia provat i que sorprenentment em va agradar més del que em pensava. I és que anar en canoa és una de les activitats principals de per allà: la llogues per dies o setmanes (quan li vam dir al nostre llogater que la volíem per un parell d’hores i que no duíem picnic no ho va acabar d’entendre) i et passeges pels llacs, t’atures quan vols, fas nit pel camí i tornes de l’excursió com qui ha fet un viatge amb cotxe. Que això sí que ho té, Värmland és la regió de Suècia que té més llacs (no sé com ho vam calcular però ens va sortir a 250 habitants per llac) (de la canoa no hi ha imatges perquè vaig deixar-ho tot a terra ferma… no me’n refiava gaire!).

Conclusions

Mentre esperàvem l’avió de tornada a l’aeroport de Karlstad un noi molt trempat ens va passar una enquesta sobre la regió. Això em va fer reflexionar en context, és a dir, en relació a les altres vegades (que amb aquesta ja en van 5) que he estat a Suècia.

I el cert és que a la pregunta de si ho recomanaria a algú vaig contestar que no (bé, no, no, tampoc, alguna opció tipus “més aviat no”). I és que està bé, però si alguna cosa té la Suècia que conec és que tota ella és molt semblant: boscos i més boscos i petites ciutats amb estructura similar (exceptuant Stockholm, Göteborg i suposo que el sud que és precisament el que no he visitat). I per boscos i llacs, excursions i parcs naturals, gairebé em decanto per un lloc més proper a la costa o alguna de les grans ciutats. O Abisko, al nord-nord que em té robat el cor! Però bé, de vacances a qualsevol lloc s’hi està bé! :)

A veure on ens duu Ryanair l’any vinent! :)

20110816_suecia_635

Com sempre, per més fotos, al Flickr

Publicat en Viatges | Etiquetes , , , , , , , | 1 Comentar

Les meves bicis

Avui he recuperat la meva bici de tota la vida, la mountain bike (quan la vaig comprar és el que es duia…). I després d’uns quants anys de fer servir la bici plegable (que no ens enganyem: no és el mateix) he recordat altra vegada com m’agrada anar en bici! :)

I he pensat en com de feliç m’han fet les bicis que he tingut des de que era petita. Tot seguit un record per cadascuna d’elles.

La Rabasa Derbi verda

La meva germana amb la meva bici verda

Va ser la primera bici de debò que vaig tenir. Suposo que era heretada dels meus cosins, una cosa que em feia sentir la mar d’orgullosa. Bàsicament anava amunt i avall de la Rambla cada vespre d’estiu, mentre els meus pares seien en un banc a menjar-se les patates fregides que havien comprat pel camí, a can Morales, és clar.

De tant en tant, coincidíem amb els meus cosins i tiets, i va ser un d’aquests dies (que recordo com si fos ara) que no sé d’on el meu tiet va treure una clau anglesa i em va treure les rodetes!

I allò típic: jo espantada i ell que ja t’aguanto, ja et segueixo… que em va deixar anar i anava jo sola sense rodetes, quina sensació de llibertat! Què gran que era! :)

Quan aquesta bici ja s’havia fet petita per mi i per ma germana i em van comprar la meva estupenda BH rosa, la meva mare la va donar aquell mateix dia a un gitanet que casualment va passar pel carrer. Mig contenta mig resignada, vaig veure com s’allunyava més content que unes pasqües amb la que havia estat la meva primera gran bici.

La BH rosa

La meva bici rosa

I com tota nena (o gairebé), vaig tenir la meva etapa rosa… Vam anar a una botiga de bicis de Francesc Layret, a prop de l’Ajuntament, i allà estava: la BH rosa, tan maca i tan formosa. I no només la vaig voler rosa sinó que amb seient blanc. I novament Rambla amunt Rambla avall amb alguna proesa puntual: un dia vam anar amb els meus pares i uns amics fins a Montgat! Va ser tota una aventura de la que fins i tot hi ha fotos del grup amb actitud triomfal… wow!

Quan ja era una mica més grandeta continuava amb la bici rosa, i van començar les anades diumenge sí diumenge també a voltar amb la Cristina per Montgat, Tiana i rodalies. Realment tenia mèrit anar amb aquell trasto fins a Tiana, però per nosaltres anar en bici era allò.

Recordo les mans gelades a l’hivern i les pujades empenyent la bici treient el fetge per la boca: calia molta moral!

No sé què se’n va fer d’aquella bici, suposo que la meva mare la va donar, però no sé ni quan ni a qui.

La mountain bike

Pels camins de Palamós amb la mountain bike

Un any per pasqua, el meu avi que era el padrí del meu cosí i meu ens va regalar una mountain bike a cada un, els dos encantadíssims! :)

Vam anar al Sánchez de Francesc Layret i vam escollir les nostres flamants bicis: en blau, vermell i blanc per a ell i la meva marró metal·litzat, fúcsia i taronja fluorescent.

Per sort, a la Cristina poc després també li van comprar la seva mountain bike, perquè vam continuar anant a Montgat, Tiana i rodalies diumenge sí i diumenge també.

A les sortides dominicals s’hi van sumar l’anada dia sí dia també (ens mereixeríem un premi a la regularitat) a la platja de Montgat a l’estiu, primer des de Badalona i, quan m’hi vaig traslladar, des de Sant Adrià.

Fins i tot ens l’enduíem a les vacances a Palamós per fer excursions amb el meu pare pels camins de terra que sovint ens duien fins a Calella i Llafranch, quins grans estius!

I quan estudiava disseny va ser la meva companya quan fotografiava la zona de fàbriques abandonades del front marítim de Badalona, sempre pensant que si sortia algú que em volgués fer mal jo sortiria corrents amb la meva bici, hehe, què valenta era!

I tot això fins que me’n vaig anar a viure a Barcelona, que va ser quan el meu lleure associat a la bici pràcticament es va acabar.

La bici plegable

I és que a Barcelona no vaig descobrir fins força temps després de començar-hi a viure que darrera la porteta que posava “cuidado gas” hi havia un quartet on es podia deixar la bici!

Però com que m’estimava tant la meva bici, no vaig voler dur-la perquè quan anés a treballar l’hauria de deixar al carrer, amb el perill que això comportava.

Per sort o per desgràcia, es van posar de moda de les plegables: què millor que una bici plegable que la podia pujar al despatx de la universitat.

I així va ser com vaig comprar (de fet me la va regalar la meva mare pel meu aniversari) la Dahon blava que ha estat la meva bici oficial de Barcelona i durant aquests tres anys que porto altra vegada a Badalona.

Fins avui.

I és que la setmana passada, cansada de veure la mountain bike abandonada i acumulant pols a casa el meu pare vaig decidir ressucitar-la. Li vaig inflar les rodes i la vaig dur a rentar-la a la gasolinera. Ha quedat com nova.

I aquest matí l’he anada a buscar i he recuperat moltes de les sensacions de fa molts i molts anys! Estic contenta! :)

La meva bici recuperada!

Publicat en Records d'infantesa | Etiquetes , , | 1 Comentar

Floïd Blue i el regalar per regalar

No sé si és perquè m’estic fent gran, perquè cada vegada tinc més consciència ecològica, o perquè quan necessito alguna cosa me la puc abastir sola, que últimament no tinc tanta ànsia per rebre regals. Quan em demanen què vull pel sant i aniversari (els compleixo junts) o per Reis sovint no se m’acut res, dic que ja tinc de tot i que no necessito gran cosa.

El problema és que també em passa a l’inrevés: per sort, als del meu entorn tampoc els falta de res i em costa molt trobar regals que els puguin ser útils, que de debò els puguin fer il·lusió. En l’àmbit familiar delego aquesta tasca en la meva germana que sempre té mil idees per regalar.

Arran de les reflexions d’aquests dies m’ha vingut al cap el cas del meu avi Miquel, l’avi de Sant Adrià.

Cada any pel seu aniversari la meva mare li comprava una ampolla de Floïd Blue, la de tamany familiar. Potser no només era per l’aniversari, potser també li’n duien una els reis.

El cas és que, després d’anys i panys de regalar Floïd Blue, un dia el meu pare ens va dur a la cuina de casa l’avi i va obrir un armari: la nostra sorpresa va ser que era ple d’ampolles de Floïd Blue per estrenar.

Publicat en Pensaments quotidians, Records d'infantesa | Etiquetes , | Deixeu un comentari

Audioguia turística pel centre històric de Badalona

wow! itineraris pel centre històric amb audioguia i tot!

Fa uns dies van aparèixer uns senyals a diferents punts de Badalona que indiquen la direcció cap a llocs on hi han posat unes plaques numerades. I és que, des de dilluns, tenim a la nostra disposició una audioguia per recórrer aquests indrets del que han anomenat el centre històric de Badalona.

Fins aquí fantàstic. Em sembla molt bé poder-me passejar i alhora descobrir les històries del meu entorn, tinc ganes de sentir-les.

El que m’ha sorprès, però, és que aquestes audioguies estan disponibles a l’Oficina de Turisme. Mani?! Resulta que has d’anar a l’oficina de Turisme de la Plana i et donen una mena de telèfon perquè et passegis.

I jo em pregunto: no hi ha alternatives? No seria molt més pràctic una web amb uns MP3 que descarregues a l’ipod (o on sigui) i poder fer la ruta amb els teus auriculars avui a a les 4 de la matinada i demà a les 12 del migdia? No seria millor que haver d’anar a la Plana a les hores en què l’oficina de Turisme està oberta? (que, per cert, no he pogut consultar l’horari a cap web).

Bé, com em deien pel Twitter l’altre dia, ens posarem les sandàlies i els mitjons i anirem a voltar amb el trastet a la mà! :)

Podeu trobar més informació al web de l’Ajuntament i a elbadiu.net

Publicat en Badalona | Etiquetes , , | 3 Comentaris

Estudi, agència, empresa…?

El 2006 vam constituir-nos com a empresa, i va néixer Pimpampum SCP.

Des d’aleshores, i sobretot des del dia que el meu pare per explicar als amics a què em dedicava va dir que era mecanògrafa, quan em pregunten què faig dic que tinc una empresa d’Internet. I em quedo tan ampla, tampoc cal entrar en detalls.

I justament des d’aleshores una de les coses en les que ens fixem quan els professionals afins s’autodefineixen és amb quina mena de raó social s’identifiquen. I és que  diu molt del tarannà de l’empresa si fan servir una nomenclatura o una altra.

Avui hem repassat la llista que hem anat elaborant al llarg dels anys, que tot seguit enumeraré juntament amb les nostres conclusions:

1. Estudi

La majoria dels dissenyadors autònoms que coneixem tenen el seu estudi. Un estudi de disseny, o un estudi d’arquitectura. Associem estudi a un lloc petit, on hi treballa poca gent, i on hi fan els projectes artesanals i amb molt de carinyo. Gent que més que una visió empresarial, d’anar estrictament de cara a la pela, estima la seva feina i la fa ben feta, cuidant els detalls i patint perquè allò que fa tingui la sinceritat que l’ofici requereix. Quan es deixen uns papers diuen que se’ls han deixat a l’estudi, i amb el to que ho diuen dedueixes que li tenen més estima que a la seva pròpia casa.

2. Agència

Per nosaltres, una agència és el contrari d’un estudi. Està muntat a lo grande, i l’objectiu és fer quants més projectes millor i créixer quant més millor. Hi ha les grans agències de publicitat amb grans comptes i agències petites que aspiren a ser com les grans. A les agències s’hi fan productes, i es treballa a un ritme vertiginós per produir el màxim en el mínim temps.  Són les fàbriques de la publicitat, amb perfils molt específics per a cada tasca que fagociten projectes de grans pressupostos. És la indústria que tira del carro de tot això.

3. Col·lectiu

Els col·lectius són grups de gent que fan els projectes perquè els ve de gust. I com que ho fan por amor al arte normalment són experimentals i/o artístics. Un col·lectiu dubto que aspiri a guanyar-se la vida fent el que fa: perquè normalment són força gent a repartir però sobretot perquè no produeixen per grans marques ni amb grans pressupostos. Més aviat el contrari: viuen d’esgarrapar subvencions i fer els bolos que calgui per mostrar el seu treball.

4. Associació

Sempre he tingut la sensació que les associacions són les que gestionen els col·lectius. Els que munten els saraus i fan tot el papeleo perquè la gent que fa coses xules les pugui ensenyar. El seu objectiu principal no és lucrar-se sinó anar a trobar i oferir allò que pot fer feliç a la gent.

5. Productora

Una productora normalment està associada al món audiovisual, però no necessàriament. Hem trobat sobretot productores d’interactius, més que no pas de webs. Potser els CDRoms interactius multimèdia (wow!) en algun moment s’havien de cruspir el món audiovisual i per això van néixer aquestes productores. I se’ls ha quedat el nom. Reconeixereu un individu històric del sector perquè us preguntarà què tal us va amb la productora.

6. Empresa

Tots els casos anteriors, de fet, són empreses. És el genèric que els inclou a tots. En el nostre cas ens solem definir com a empresa, no sé ben bé si perquè no ens identifiquem amb cap d’ells o perquè ens han dit de tot. I és que en alguns casos actuem d’estudi, sovint fem feines per agències, algunes vegades hem fet bolos en plan col·lectiu i, efectivament, ens han preguntat com ens va amb la productora.

Bé, doncs aquí queda la nostra i particular visió de nomenclatures del sector. És amb el que ens hem trobat durant aquests anys, segur que ens perdem molts matisos, però per això estan els comentaris! ;)

Publicat en Disseny web, Pensaments quotidians | 1 Comentar

Impressions de Nova York (I)

Després de patir una mica (vaga de controladors aeris a França) per arribar a London i de les 7 hores d’avió l’endemà, ens vam plantar a Nova York i ja portem tres dies pul·lulant per aquí.

Ara són les 6 del matí i he vist com es feia de dia. Encara no ens hem adaptat del tot als horaris d’aquí, però ja ens agrada poder aprofitar des de que surt el sol.

Suposo que perquè una bona part de la gent que conec  ja hi han estat i sobretot perquè és una de les ciutats més conegudes del món no m’està sorprenent especialment. O sí, m’està sorprenent que, malgrat tot, sigui tan normal. Suposo que tots la tenim poc o molt idealitzada, i quan ets aquí i veus que la gent al metro podria ser qualsevol de nosaltres quan anem a treballar amb cara de son et reconforta.

Potser per això no he fet gaire fotos, cosa que ja em temia: a l’estar tan fotografiat i al tenir-ho tot tan vist em sembla innecessari documentar allò que ja he vist mil vegades. Tot aquí ve a ser un tòpic, tot és com sempre hem vist a les pel·lícules, malgrat que les coses que hi passen i la gent són normals.

Tot i això, sí que hi ha coses que m’han sorprès. Són els detalls que la gent no m’explicava quan demanava consell, segurament per massa banals.

Ara com ara, el que em té més fascinada és la preocupació per la salut, que es tradueix en infinitat de missatges institucionals perquè la gent prengui consciència de la importància de menjar més responsablement, però també en les botigues que venen vitamines i productes de farmàcia en general.

Els cartells dels fanals estan plens de missatges que literalment demanen que controlin les calories que ingereixen, tancant amb un rotund “eat less”. Al metro hi ha cartells que expliquen que un refresc duu 16 sobrets de sucre i les malalties que se’n poden derivar del seu abús. A la carta dels restaurants al costat de cada plat hi ha les calories que conté. Pot no haver-hi el preu o la mida de les begudes però sí les calories. Uf, cada dia esmorzo amb un enorme sentiment de culpabilitat…

I de l’altra banda, hi ha les exageradament grans farmàcies o parafarmàcies o com se’n diguin on venen vitamines i tota mena de productes per reforçar la salut. Són una mena de supermercats on hi ha prestatgeries senceres de vitamina A, B, C, D… de totes les lletres i colors! No sé com s’ho deuen fer per saber quina vitamina els convé més, perquè prendre-se-les totes suposaria adquirir un arsenal de potets impossible. Venen l’ibuprofè gairebé a granel, en pots tamaño familiar i en molts casos no posen ni què estan venent, simplement una capseta on hi posa tinc maldecap.  Una mica hipocondríacs deuen ser aquests americans!

Au, ja són les 8, l’Starbucks s’ha omplert i anem a continuar pul·lulant! :)

Publicat en Viatges | Deixeu un comentari