Bizarre Bazar

Ahir a la nit (bé, ara quan ho publico ja fa uns dies) arribàvem de l’OFFF d’aquest any. Com ja ens va passar a l’Ars Electronica, vam trobar el grup de catalans (poquets ahir) a l’avió de tornada: allà entre 3500 persones ens feiem difícils d’identificar.

És el primer OFFF fora de Barcelona al que anem: aquest any ha estat a Oeiras, una ciutat costanera propera a Lisboa on s’hi arriba en tren (vindria a ser com el Montgat d’allà…)

Han estat tres dies passant hores i hores en una mena d’hangars de la Fundició d’Oeiras (no fundAció com jo havia malinterpretat). Un recinte que recorda força al de Can Ricart de Barcelona, on hi ha l’Hangar, tot i que al d’Oeiras encara hi ha edificis en funcionament.

Aquest any el lema de l’OFFF ha estat Fail gracefully (vindria a ser com… cau amb gràcia? equivoca’t amb gràcia?) però la traducció de poc ens va servir els dos primers dies perquè fins ahir no vam entendre a què es referien exactament: a valorar els errors que al cap i a la fi són els que ens fan avançar i innovar (ja sé que tothom portava tres dies amb la frase d’Edison de que no ha fallat 10.000 vegades sinó que ha trobat 10.000 maneres en que no funciona… però igualment, a mi, em va costar).

Bé, anant al gra: la meva sensació és que aquest any ha estat d’impass, de provar coses i, per tant, d’indefinició. S’intueix un salt d’escala que s’hauria de consolidar, però encara massa tímid per la quantitat de gent que hi havia.

L’arribada

Vam arribar a Oeiras i només sortir del tren vam seguir el ramat que anava en processó cap al lloc de l’esdeveniment (per sort, perquè no hi havia ni un cartell anunciant l’Offf, ni una fletxa de ei, és per aquí a la porta del recinte, RES!). I allà una cua impressionant (bé, vàries cues indefinides perquè ningú sabia on li tocava posar-se) i el xumba-xumba que sortia de dins. Posada la pulsereta, vam entrar.

La primera impressió va ser de Sónar: unes paradetes de gent variada, paradetes dels sponsors i unes instal·lacions interactives i no-interactives que crec que és un clar punt a potenciar. Em va donar la sensació que estaven allà per omplir l’espai: una del Joshua Davis, una dels Multitouch Barcelona i una d’un sponsor molt espectacular de leds que feien flames i fiuuuu fiuuu (aquesta era la no-interactiva i força gent s’hi passejava pel davant a veure si reaccionava). M’hagués agradat veure’n més per, d’aquesta manera, tenir una excusa per estirar les cames i saltar-me alguna conferència. Al costat un tot terreny (el veig al Sónar, també) on hi feien la música.

L’espai on es feien les conferències principals era impressionant, em sembla que mai havia vist tantes cadires plegables juntes (en vam calcular unes 2500… mínim!). Vam seure on vam poder per veure la presentació que va fer l’alcalde d’Oeiras (molt ufanós de tenir al seu poble tanta modernitat, tant jovent) i després un Neville Brody que, com deia aquella, me l’imaginava més gran, més suggerent, més inspirador.

Els caps de cartell: star system

I és que a Neville Brody tothom el coneix. I al Joshua Davis. Bé, tothom que més o menys té interès en temes de disseny (o que ha vist Silenci). I m’agradaria saber quanta gent va anar al festival només perquè hi havia aquests noms impresos: hi havia molt de moderno molt jove, un públic que no el veig apassionant-se amb els altres artistes que a mi em semblen molt més interessants.

De fet, ens vam perdre deliberadament l’espectacle del Joshua Davis divendres a última hora: després d’haver-lo vist d’altres anys i al final d’un dia intens vam decidir marxar una hora abans per sopar tranquil·lament a Lisboa, i cedir els nostres privilegiats seients de fila 3 a algú que en pogués gaudir més. I sembla ser que no va decebre i l’espectacle va ser de primer ordre. És un showman! (això ho vam comprovar l’endemà a la taula rodona… anima qualsevol festa!)

El jovent

En contrast amb les vaques sagrades hi va haver risc de portar gent jove. I crec que l’aposta per la gent jove és el que dóna sentit a un festival com aquest. Els més jovenets van ser els de Multitouch Barcelona, que em van agradar molt. No tant pels projectes en sí (que molt bé, eh!, però es notava un pèl massa l’origen de tots ells) sinó pel potencial i energia que tenen. Estan començant i, el més important, hi creuen i volen tirar-ho endavant.

El que més em fascina d’aquestes noves fornades joves és que amb una sabata i una espardenya (és a dir: amb un ordinador i moltes ganes) munten saraus importants i fan coses xules de debò. Gent com ells, els Eye OS que vam conèixer a Amposta o el noi que tenia al costat al Facebook Developer Garage i que havia estat el guanyador del Facebook Spanish Application Contest amb Publistars no necessiten estar amaparats per les infraestructures universitàries ni empresarials per tirar endavant la seva recerca. Bé, potser tampoc han canviat tant les coses: abans es tenia un garatge i ara es té un ordinador connectat a Internet.

Resumint: chapeau i encantada de veure’ls a l’Offf.

Els granadets

També va ser curiosa la presència de dues persones d’una certa edat: el Robert L. Peters i la Paula Scher, que van aportar saviesa i van rebre grans aplaudiments.

Robert L. Peters va fer una xerrada purament conceptual i només recolzat amb un power point, que principalment es va centrar en el disseny responsable, aquell que pot ajudar a canviar el món. Va parlar de valors i la gent va respondre amb una ovació i, fins i tot, aixecant-se per aplaudir una bona estona. Suposo que es va agrair una xerrada d’aquest tipus en un festival que tracta temes que massa sovint cauen en la més pura artificialitat.

La Paula Scher em va sorprendre moltíssim, coneixia part de la seva obra però sense saber que li pertanyia. Un dona que pot parlar de com va viure la segona guerra mundial quan era petita i mostrar les peces que fa ara, amb un llenguatge totalment vigent i, en la majoria de casos, innovador. Em fa fer gràcia la seva mania a l’Helvètica (li dono la raó amb que al final tot acaba sent igual) i com separa la seva feina professional (molt professional) de la seva feina més personal (els mapes fets a a base d’escriure a mà, les visualitzacions de les notícies també fetes a mà…).

Els meus

I, com sol passar, hi ha la gent amb qui sents més afinitat, a qui has anat a veure. A mi aquest any em feia especial il·lusió veure l’Aaron Koblin, l’obra del qual m’he anat topant en diverses ocasions, inclús més de les que em pensava, sense saber-ho. Treballa amb dades, amb informació, i el que fa és visualitzar-la: ensenyar tot aquest munt de xifres, imatges, sons o el que sigui d’una manera comprensible i interessant.

Va ser un gustàs veure com és ell el que va fer els mapes dels fluxos aeris que ja havia admirat i saber com va plantejar The Sheep Market (que juraria que en el seu dia vaig dibuixar una ovelleta, i que després vam veure a La Laboral en versió paper ) i el bitllet de 100$ dibuixat per 10.000 persones que vam veure a l’Ars Electronica d’aquest any. I vaig descobrir com es pot cantar Daisy Bell (la primera cançó cantada per un sintetitzador) entre 2000 persones, i com també és molt apanyat per fer un videoclip de Radiohead amb une escàner 3D. Molt xulo tot plegat.

A banda de la seva obra, també em va semblar molt interessant la seva manera de pensar. D’entrada perquè creu en el codi obert, de manera que va deixar les dades de l’escàner 3D amb les que va treballar el videoclip de Radiohead al Google Code perquè tothom en fes el que volgués. I en van sortint cosetes!

I també perquè creu que gràcies al codi, a programar, pot processar tota la ingent quantitat d’informació amb la que treballa i generar les seves imatges. Ara no sé com ho va dir exactament, però ha fet que torni a recuperar el llibre de Processing… a veure si m’ho prenc en serio!

I l’altre que em va fer especial il·lusió de veure va ser PES (Adam Pespane), un animador que principalment es dedica a l’stop motion i que no només és bo tècnicament sinó que m’agrada sobretot perquè genera uns conceptes visuals especialment encisadors. Em va agradar tornar a veure els videos que ja havia vist a la seva web amb l’afegit els seus comentaris i poder comprovar que tot allò que ens pot passar desapercebut implica més feina de la que ja havia valorat.

També em va resultar inspiradora la filosofia amb què es pren els projectes comercials: són encàrrecs amb idees d’altres i, senzillament, els fa tan bé com sap. Si per un projecte comercial dedica 4 dies al rodatge (també té molts més mitjans per fer-ho), per un de propi pot dedicar dos mesos. S’ho pren amb calma i fa realment allò que vol, i va confessar que dedica 5 mesos l’any a projectes comercials i 7 als personals. Bon propòsit per mi també!

Els què hi fan aquí

Si abans deia que aquest Offf ha estat bastant indefinit és en part per la barreja de gent que hi havia (disseny gràfic tradicional, animació, visualització de dades, teoria…), la desorientació de no saber ben bé amb què toparies a la següent xerrada i, en bona part, per la qualitat molt desigual dels ponents.

El primer què coi hi fa aquí va ser una fotògrafa, Eva Vermandel, que semblava que l’havien convidada a un congrés de fotografia per llegir un paper. Tota la sala es mirava preguntant-se què tenia aquella noia de multimèdia o d’alguna cosa relacionada amb el festival. Parlava de fotografia-fotografia, del ser i no ser i d’aquestes coses metafísiques de la imatge i no-imatge de que tant els agrada parlar als fotògrafs. Vam sentir-nos alleugerits (sobretot per ella) quan va considerar que ja havia acabat un quart d’hora abans. Potser si en comptes de parlar dels seus llibres de fotografia d’autor hagués explicat anècdotes sobre dels retrats que ha fet a fotimer d’artistes la gent hagués entès què hi feia allà.

L’altre d’on han sortit aquests van ser els de Champagne Valentine, el premi a la millor disfressa i premi a les excentricitats (si fas una xerrada no pugis a l’escenari amb una ampolla de vi i no te la beguis com si fos aigua en un got de plàstic, fa lleig). A banda d’aquesta actitud excèntrica els projectes que van ensenyar eren d’una qualitat més que dubtosa, animacions sense cap ni peus amb una tècnica precària i una estètica pitjor. Infumables. Calia convidar-los? No hi ha ningú més en aquest món?

I finalment, l’altre què hi fa aquest aquí (però menys) va ser Si Scott que, a banda de parlar com qui està en una sobretaula després d’un copiós sopar, va ensenyar les seves filigranes fetes a mà (no em puc treure la imatge dela cap del senyor tot el dia allà amb el retolador dale que te pego…), il·lustracions molt maques que són obra d’orfebreria però que potser una hora sencera d’allò mateix va ser excessiu.

Els catxondos

I ja per acabar revisió dels catxondos. Menció especial a Alva, amb un video que no ensenya res de la seva obra però que va ser el toc d’humor del festival:

WTFisALVA from ALVA on Vimeo.

I el panel de Nerds, impressionant! Tres freakies orgullosos de ser-ho que fan invents del TBO… el que pot arribar a fer la gent! T’agafen ganes d’agafar un soldador, una gameboy i quatre cables i posar-te a fer invents! (de moment em quedo amb el Processing…

I…

I bé, això és més o menys el que va donar de sí el que vam veure! Sé que ens vam perdre algunes xerrades però… no es pot estar per tot!

En resumidas cuentas…
- La platja d’Oeiras és maca (tot i que el primer dia vam agafar la direcció equivocada i vam dinar el nostre entrepà de pernil entre uns tristos blocs de pisos) (i vam entrar al bar més cutre, desordenat i pudorós que he entrat mai on l’aire era literalment irrespirable… vam haver de fugir!)
- Continuo sense entendre per què a Lisboa tenen el peix en aparadors si l’aspecte és més aviat lamentable… (quina angúnia!)
- Molt bé la Lavra Guesthouse
- Molt bé el restaurant que ens va recomanar el senyor de la Lavra Guesthouse (El Sinal Vermelho)
- M’haig de comprar unes ulleres RayBan de pasta blanca
- Uf, per sort no es va calar foc a la Fundiçao d’Oeiras
- Impressionant la retransmissió via Twitter de les xerrades per copsar l’opinió de la gent en temps real
- Com sempre, totes les fotos al Flickr!

i… visca l’Ars Electronica! (per mi encara hi ha moltes coses a aprendre…)

Ja som al 2009 i ahir no vaig ser a temps d’acomiadar el 2008 amb el meu llistat de bons propòsits que no compliré per al 2009. Massa feina, o massa dispersió de les meves activitats a la xarxa.

I és que el 2008 ha estat l’any que Facebook ha vampiritzat la meva porció de “procastineig” virtual i Twitter la meva ànsia d’explicar el què em passa. Si ja fa anys vaig deixar en stand-by meva web estàtica per culpa de Flickr i del blog, ara la dispersió ja ha estat total. Bon propòsit per aquest any que avui comença: reprendre el blog i deixar els 140 caràcters de Twitter pels bons dies i les bones nits.

A banda de la vida virtual, aquest any ha estat el que havia de ser: el del retorn a Badalona. Ha estat un any de paletes, lampista, pintura, Leroy Merlin, Ikea i incursions puntuals a d’altres botigues més sibarites. I el 2009 ho continuarà sent, que aquestes coses mai s’acaben. Però què bé que s’està!

També ha estat un any de massa feina, potser no massa-massa però sí amb ratxes molt fortes que s’han encadenat des de l’abril fins ara. I no pot ser. El 2009 ha de ser l’any de la bona organització… a veure si ho aconseguim!

I com sempre, els mateixos propòsits que no compliré aquest nou any, com cuinar millor, aprendre francès i deixar el portàtil a la seva taula…

És el que hi ha… bon any a tothom!

Útimament sempre escric des de trens… ara a l’Euromed en el trajecte Alacant-Barcelona.

Hem estat a Alacant per fer un taller a l’Aula Camon, un centre molt modern on hi fan un munt d’activitats relacionades amb els nostres temes. El taller va anar prou bé, tot i que aquests temes tan especialitzats mai siguin massius (sempre diem que ens passarem a la música, que té més ganxo).

I per Alacant ciutat, també prou bé, tot i que no la podríem definir com una ciutat encantadora.

Una de les coses més impressionants ha estat l’allotjar-nos a la planta 24 de l’hotel Tryp Gran Sol, un dels edificis més alts d’Alacant des d’on teníem una vista magnífica de tota la ciutat i podíem veure el castell gairebé a la nostra alçada.

Per la resta no deixa de ser una ciutat com qualsevol altra, amb els seus racons històrics, els seus bars i restaurants i el seu Cortinglés.

Una de les coses que més ens ha impressionat en general de la província d’Alacant és la quantitat immensa de guiris que hi ha. A patades. I tot està en anglès també. I vas pel carrer de qualsevol poblet perdut i et creues amb jubilades (jubilats també, eh?!) que parlen anglès.

Jo ja ho havia vist en algun documental, però viure-ho de veritat és una altra cosa. Ara, al tren, el vagó està ple d’anglesos jubilats que li donen al “tintou” a base de bé (anem en preferent, hehe!) i que suposem que van a Barcelona a passar uns dies. Viuen en una festa contínua aquesta gent.

Parlant d’idiomes, una altra cosa que m’ha sorprès és que el català (o valencià, m’és igual) es parla majoritàriament als pobles i ben poc (o gairebé gens!) a les ciutats. Ja sé que això també ja ho hauria de saber, però altra vegada estem en allò d’experimentar-ho “en las propias carnes”.

Els pobles

Després dels dos dies de taller a Alacant vam començar les vacances. Vam llogar un cotxe i a voltar!

Vam cometre l’”error” de deixar-nos guiar pel meu pare, que coneix bé la zona… però que fa 40 anys que no hi va!

Ens va fer una guia molt completa i ens va deixar un mapa. Els pobles encara hi eren, però de les referències que ens va donar ben poques en quedaven, només algun rastre.

El primer dia de ruta vam anar a Vilajoiosa, Benidorm, Polop, Tàrbena, Altea i Dènia.

Segons la nostra particular guia, a Vilajoiosa representa que hi havíem de trobar xocolata… però no (que de xocolata n’hi deuria haver, però no la vam saber trobar) i vam acabar al Mercadona… potser ens vam rendir massa aviat?

A Benidorm vam al·lucinar amb els edificis aberrants, mai hagués pensat que n’hi hagués tants (a la típica foto de la costa sempre surten els mateixos) i no ens podíem creure que encara n’estiguessin fent més. Vam fer la ruta en cotxe perquè no vam trobar cap lloc on aparcar: allò era un eixam de ciment i jubilats amb roba estival i no sabíem com moure’ns-hi. I tampoc calia: vam fer la volta de reconeixement de rigor i cap a Polop!

Com que es feia tard i teníem gana, Polop el vam passar de llarg per anar a dinar a Tàrbena, un poblet on hi ha un restaurant amb molta solera ben peculiar: Casa Pinet. És peculiar perquè, a banda de tenir un amo manc, aquest senyor és un agitador convençut: independentista, comunista, sindicalista i tot el que vulgueu.
El restaurant, a banda de donar-hi menjar prou bo, és un museu de símbols, banderes i cartells que el seu amo ha anat col·leccionant durant dècades. Curiós.

I de tornada, vam fer la parada a Polop.

Polop era el poble del meu besavi, el Vicente Fuster, (l’avi Vicens pel meu pare), que se’n va anar a fer la mili a Mataró i un dia que va anar a un ball a Badalona es va enamorar la de la Quimeta. Si no hagués passat això potser jo ara seria Polopina.

Polop és un poblet força maco, ben cuidat i amb un castell (que pràcticament no en queda res) i una plaça on de totes les parets en surten un munt de brolladors d’aigua. Fa un soroll impressionant, és maco de veure. No em va semblar pas malament com a poble del besavi.

Després vam anar a Altea, la part vella és molt maca, molt insular (podria ser perfectament Santorini), amb els seus carrerons de casetes blanques i terra de pedretes.

I finalment vam enfilar cap a Dènia a veure l’Andrea, el Massimo i els nens. Vam arribar una mica tard i no vam poder voltar gens, però pel que vam veure ens va semblar un poble prou agradable.

L’endemà al matí, després de donar mil voltes amb el cotxe per acabar no trobant la casa de l’Andrea&Co vam marxar a fer la ruta de l’interior: Alcoy, Ibi, Onil i Xixona, per acabar al vespre a Elx.

Vam fer un muuuunt de corbes (Alacant és molt rocós-muntanyós) i finalment vam arribar a Alcoy. Altra vegada petita ruta en cotxe en una ciutat amb caos circulatori. No vam veure el que fa 40 anys era el “cuartel” on el meu pare va fer la mili i que (se suposa) ara és un Cortinglés. Mala sort.

Després va començar la ruta de polígons industrials i urbanitzacions de cases adossades (això de la construcció al País Valencià és exagerat: no és Marina d’Or… és tot!). I és que vam anar als pobles que feia 40 anys es caracteritzaven per fer un o altre producte però que avui en dia han perdut el romanticisme dels petits tallers, per passar a ubicar la indústria en naus industrials.

A Ibi representa que havíem de trobar fàbriques de joguines, i no les vam saber veure. A Onil, però, sí que vam retratar les naus de Famosa (Fabricantes Asociados Muñecas Onil SA), la de Playmobil i una fàbrica de titelles abandonada. No vam trobar però, la “fábrica de ojos” o la “fábrica de pelos” que el meu pare ens havia explicat i que ens hagués fet tanta gràcia veure.

I finalment, vam acabar la ruta de coses que existien fa 40 anys a Xixona. Allà sí que va ser trist veure que el carrer no feia olor de torró com fa 40 anys. Que el museu del torró estava molt deixat (i tancat, suposo que només deuen obrir per escoles…) i que només hi havia dues botiguetes que venien torró: Especialidades Merche i una altra, sense cap mena d’activitat un dissabte a la tarda.

Quan marxàvem amb les mans buides (ni una xocolatina, ni una nina, ni una barra de torró) vam trobar el polígon industrial: allà sí que hi havia fàbriques de torró! Molt bé, però vam donar les voltes de rigor amb el cotxe i cap a Elx.

I a Elx ens vam reconciliar una mica amb Alacant. És maco: té el Palmeral (mançanes i mançanes de palmeres), l’Ajuntament, l’església… aquestes coses que tenen tots els pobles però ben cuidades. Allà vam ser més conscients que mai de l’anacronisme del nostre viatge: la majoria de carrers ja no tenien el nom del mapa del meu pare.

Hem passat la nit a Elx i ara ja hem passat Sitges, que com a caseta no s’està enlloc!

Updates:

1. De taronges a dojo!!! Primer no enteníem qui es pot arribar a menjar tants kilòmetres i kilòmetres de taronges… després vam arribar a la conclusió que moltes deuen anar a parar a sucs variats…
2. Sorprenent la zona de Polop per la plantació de micaquers (nesprers) que hi havia!!! Mai m’hagués imaginat una zona on es conreen… però sí.
3. Punt positiu de l’abundànca de guiris: a qualsevol bar teníen varietat de cerveses! I Amstel la marca amb més presència (és la que a mi m’agrada d’entre les “normals”)
4. Jalu: Paella 1 - Fideuà 1 (boníssimes i a llocs normals) - Orxata 0 (buah…)

Ja hem tornat de la festa del grafisme que s’ha celebrat a Portbou aquest cap de setmana, entre el 3 i el 5 d’octubre.

Nosaltres hi vam arribar ahir cap el migdia en tren, un dels grans avantatges del lloc. Potbou és, a més, un poblet molt maco i el suficientment recollit perquè els assistents no ens hi perdessim i poder mantenir d’aquesta manera el caliu (tot i la fresca que hi feia!)

Nosaltres hi hem xalat de valent, suposo que com la majoria dels que hi erem (un munt de gent!).

A banda del lloc i de l’ambient festiu, un factor que crec que ha estat importantíssim perquè es generés aquest bon rotllo general és la manca de pretensions. Pretensions en el sentit de no voler una trobada elitista, un festival “de disseny”. Això ho deixava molt clar tot el material “publicitari” de l’event: molt low tech, molt casolà, una clara declaració d’intencions.

I és que la gràcia és que la gent que hi havia era molt normal (no hi havia ningú disfressat “a lo Sónar”) (bé, sí, rectifico: n’hi havia un), gent del ram que es troba perquè té interessos comuns i perquè els ve de gust passar l’estona junts. I escoltar gent com ells que els expliquen coses que entenen, fer alguna intervenció en un taller i distreure’s al guateque del vespre (o nit-matinada!).

I ja està!

A esperar l’any vinent!

Som altra vegada al tren, 3 horetes cap a Linz.

Ja hem deixar Munich i aquest any se m’ha fet molt més curt que l’any passat, que hi vam estar menys hores. No hem pogut anar ni al Tiergarten ni al museu d’art contemporani. Sí que hem tornat a la Hofbrauhaus i al mercat, dos llocs que tenen una vida i una energia que s’encomana.

La “culpa” de que no haguem pogut voltar gaire ha estat del Deutsches museum que ens ha ocupat tot el matí. És un museu de la ciència i la tècnica gegantí, on tot el que hi ha també ho és. Hem suposat que el seu moment d’esplendor va ser als anys 70, i que al ser tant i tant extens tant en superfície com en temàtiques no hi ha manera de mantenir-lo al dia. Ni a nivell d’avenços tecnològics ni de catxarrets funcionant (la majoria estaven “out of order”) (aquest sí que estava traduït a l’anglès!)

El Dani n’ha fet la definició perfecta: una mescla de Cosmocaixa i de Museu de la Cera de Barcelona.

Hem començat veient grans màquines de vapor, després avions de tota mena desmuntats i trossejats per totes les bandes (no sé si ara havent vist disseccionat un avió em dóna més confiaça… quin merder de peces i cables!) i una nau espacial de la “esa” amb un maniquí astronauta en pantunfles que semblava d’una pel·lícula de ciència ficció pre-era espacial.

Després hem continuat per les seccions que ens feien més gràcia: la informàtica prehistòrica (amb el Cray1 i fotimer de maquinotes de vàvules que només servien per multiplicar i poca cosa més).

També hem visitat l’apartat de telecomunicacions, on semblava que la més moderna tecnologia fos el telèfon, i amb unes impressionants maquetes de com es comuniquen els satèl·lits amb les antenes i tota la pesca. Realment avui he entès què és això de telecos: enviar senyals a distància (bé, ho he entès al meu nivell).

A partir d’aquí ja ens ha entrat el cansament de qui porta dues hores veient màquines, catxarrets i, directament, trastos. Però no havíem vist ni una ínfima part de tot el que allà hi ha.

A partir d’aquest moment ja ens hem centrat en el que ens interessava, sobretot la part de televisió, fotografia i cinema. I també la d’impremta, que hi havia com a tot arreu un munt de maquinotes que espero que la Lluc m’ajudi a desxifrar (he fet les fotos pertinents) perquè ja no estàvem per orgues.

I ja per acabar hem passat pitant per les sales de paper, vidre, ceràmica, física i vaixells, i hem acabat de gastar les energies a la de joguines tècniques (i añejes, com tot el museu) com el Mecano, el Lego, i un que es deia Matador.

I d’allà ens hem arrossegat al mercat a fer un mos i recuperar-nos. La zona de taules estava de gom a gom, tothom amb la seva gerra de mig o de litre de cervesa. Un ambient impressionant. Ens hem assegut miraculosament al cap de cinc minuts d’esperar i he anat a buscar les nostres cerveses, com no podia ser d’una altra manera allà.

Per poder satisfer tanta demanda de cervesa la caseta-bar que les ven té les valles en ziga-zaga típiques de les cues: t’hi poses, t’agafes la gerra i pagues en plan self service però només amb gerres de mig, de litre i una d’ampolla que si hagués tingut més mans hagués agafat.

I a mig dinar, un missatge de feina… i buscant un wifi desesperadament se’ns ha fet l’hora d’anar a recollir les maletes a l’hotel i agafar el tren.

Em sembla que l’any que ve haurem de tornar! Que hem de veure les sales d’òptica, soldadura homogènia i heterogènia i de màquines motrius!!!

Més fotos, a Can Flickr!

Marxem de Karlsruhe!

Ja som al tren camí de Munich. Com que és de l’1 al 8 de setembre, exactament 3 horetes i 16 minuts, que si fos un altre dia serien 3 horetes i 8 minuts (manoi la puntualitat alemanya, acostumada a la renfe…!)

Aquest any per anar a l’Ars Electronica de Linz hem decidit fer el “doblete” amb el ZKM de Karlsruhe, aprofitant que per aquelles punyeteres casualitats de la vida el Ryanair vola a Karlsruhe i a Linz. I ara cap a Munich per descansar una mica de tant art digital i fer una mica el guiri a l’HB!

Ahir vam aterrar a l’aeroport de Karlsruhe-Baden-Baden, que no sabíem si estava lluny o a prop de Karlsruhe, si era prinicipal o secundari… Doncs bé, ja ho sabem: és efectivament l’aeroport de Karlsruhe, està a Baden-Baden i per anar fins a Karlsruhe vam escollir l’opció de passejar-nos una estoneta en bus per anar a un poblet a agafar el tren cap a Karlsruhe. Relativament a prop, per tant (també hi ha un bus directe, però nosaltres som de tren i de passejar-nos per les rodalies).

Karlsruhe és una ciutat bastant petita i amb no gaire coses per visitar a banda del ZKM (bé, per nosaltres vull dir). De fet, el que més ens va sorprendre va ser arribar i que ja a l’estació, a totes les vies, hi hagués grans cartells anunciant-lo. Només sortir ens vam topar amb un tramvia el destí del qual era el ZKM. No sabíem que fos tan important, sobretot després de que l’any passat quan vam arribar a Linz ni a l’estació ni enlloc no hi havia ni una trista menció a l’Ars Electronica, que és un dels festivals del nostre ram més importants del món.

Bé, doncs va ser arribar a Karlsruhe, deixar les maletes i enganxar pluja… amb aquest panorama vam decidir fer la primera prospecció del ZKM. Vam arribar-hi amb els peus xops, fent xop-xop…

El lloc em va impressionar per maco, gran i modern, suposo que altra vegada comparant-lo amb la barraqueta en que està (provisionalment) l’Ars Electronica Center. Com que ja eren passades les 4 i el centre tanca a les 6 vam fer un cappucino boníssim (com és que són tan acollidores les cafeteries dels museus?) i vam estar mirant el mail per obligació laboral… però què bé que s’hi estava!

Tot seguit, encara empapats per la pluja (i continuava plovent!) vam anar a buscar “el meollo”. Però de “meollo-meollo” no en vam trobar gaire… Sí que vam arribar a esglésies i places… però cap d’especial. I vam continuar fins a una zona que als mapes es veu com un perfecte cercle verd, un gran parc. Allà vaig fer un videoart (visca el videoart!) a una filera de rajoles blaves molt llarga que ja us l’ensenyarem (i que deu tenir algun significat que hem de buscar perquè surt a tot arreu).

Un cop visitat el parc sota la pluja que no parava, cansats per haver-nos llevat a les 6 del matí, vam buscar un lloc per sopar però molta vida diguem que no hi havia. Ni llocs “normals”, ni típics, ni per guiris… sí que n’hi havia uns quants no gaire especials: kebabs, grecs-alemanys (quina por), asiàtics… De fet, vam passar per un lloc que semblava agradable i que estava ple de gent… però… caram! hi havia un pernil. Ui… Vam continuar mirant… i una flamanca dibuixada a una paret… I ens vam acostar a la porta: es deia “besitos” i hi feien sangría i tapas, i era la happy hour de cocktails… aix! A la plaça principal de Karlsruhe (segons el Google maps) un lloc “typical spanish” ple de gent!

Doncs bé, esgotats de buscar un lloc “amb encant” vam acabar en un tailandès que “oh miracle!” tenien la carta en alemany i anglès!!! Quin descans!

I és que una cosa que em sorprèn dels alemanys és que parlen alemany. Només alemany, vull dir. I només escriuen en alemany. I encara que et vegin guiri i desvalgut et continuen parlant en alemany. Ni gestos ni res. I m’enfado. Perquè coi, un museu com el ZKM que té projecció internacional hauria de tenir els rètols en anglès! Doncs no. Ni fulletons, ni rètols a les exposicions. Au, espavila’t! Ara ens comprarem un diccionari (que ja l’hauriem d’haver comprat fa anys perquè sempre ens passa el mateix) i almenys sabrem el que mengem.

El ZKM

La nostra visita a Karlsruhe tenia un objectiu: visitar el ZKM (Zentrum für Kunst und Medietechnologie), una de les meques de l’art digital. I, efectivament, és un lloc on xalo de valent. És l’art (o no art, m’és igual) que a mi m’agrada. He tingut la mateixa sensació que quan vaig estar a La Laboral: algú sap exactament el que m’agrada i munta museus per mi!

I és que no només és art digital, amb pantalles i tecnologia pel mig. Avui hem vist una exposició que es diu “bit” i on gran part eren obres d’art cinètic i op art. M’encanta! Algun dia explicaré que l’únic llibre d’art -exceptuant els d’art romànic català i companyia que regalava La Caixa- de casa meva era un del Victor Vasarely, amb unes làmines transparents per veure l’efecte òptic. Suposo que haver-lo mirant tantes vegades de petita em deu haver influït…

A banda de moltes obres molt i molt antigues dels 60’s i 70’s sobretot, també hem vist algun clàssic de l’art digital. El que m’ha fet més il·lusió de veure és la Ciutat Llegible, que tantes vegades me n’havien parlat a classe i tantes vegades l’havia vist als llibres. I és que encara aguanta molt bé: et puges a una bicicleta i pedales per una ciutat virtual en la que en comptes d’edificis hi ha frases. Davant tens un mapa esquemàtic per saber on ets i cap on vols anar.

Poc abans de marxar del piset de Barcelona van canviar les bústies. Quan les van treure, darrere d’una d’elles van trobar una carta de 1973 adreçada al meu pis. Primer la van deixar sobre les bústies noves, però al no estar al meu nom em va fer cosa agafar-la. Dies més tard me la vaig trobar dins la bústia: ara sí que la vaig considerar meva!

És una postal del juliol de 1973 en que s’informa que la família que vivia al meu pis havia estat seleccionada per la “OBRA SOCIAL de expansión ciudadana” a optar a un premi de 47.250 pessetes.

Llàstima que mai va arribar aquesta postal!